Foto: Fotograma de la pel·lícula Ella i jo, de Jaume Claret

Claret és cineasta i membre de l'Associació Jove de Cinema de Sant Cugat. El seu curtmetratge Ella i jo ha estat nominat a la categoria de Nest Film Students.

Parlem amb el director santcugatenc sobre cinema i sobre aquesta pel·lícula inspirada en les pintures de la seva àvia Roser Agell i la seva tieta Paulina Muxart per construir una història que gira al voltant de mare i filla, totes dues pintores, i la seva relació a distància.

La història, tot i que està inspirada en aquestes persones, ens parla de personatges ficticis: la Gemma, de 23 anys, que marxa a viure i pintar a Grècia mentre la seva mare Queralt, que en té 56, intenta posar-se en contacte amb ella.

El treball de Claret (@claretjaume a Twitter) ha estat escollit d'entre 348 treballs enviats per 165 escoles de cinema de 49 països.

Trailer Ella i jo from Jaume Claret Muxart on Vimeo.

– Primer de tot, enhorabona! Com ha sigut el viatge des de la idea fins a la nominació del curtmetratge Ella i jo?

– Estava estudiant a l'escola Elías Querejeta Zine Eskola de Sant Sebastià. És l'escola de cinema segurament més innovadora d'Europa en quant a pedagogia. Un lloc increïble. He estat estudiant-hi un any i mig. Durant el curs estava escrivint un guió per a un llargmetratge, i a la meitat de l'any em va aparèixer aquesta història, que venia relacionada amb els quadres de la meva tieta i la meva àvia i amb unes cartes que s'enviaven entre elles.

A partir d'aquí vaig construir el guió. Un dels llocs on vam rodar la pel·lícula, casa de la meva àvia a l'Eixample, ara desapareix perquè ha de marxar, llavors vam haver de rodar amb molt poques setmanes d'antelació. El rodatge es va fer gràcies a un equip integrat en la major part per companys de l’escola que van cedir el seu temps i esforç, juntament amb un petit equip de Sant Cugat amb qui ja havíem treballat prèviament. Després d'uns mesos de postproducció, el vam enviar al festival i el van agafar.

– El film és especial perquè parla de la teva àvia i la teva tieta, i perquè l'interpreta la teva mare! Com ha sigut aquesta experiència?

– Sempre que escric i el que he treballat fins ara ha sigut de coses que em toquen de prop perquè m'interessa relacionar coses reals i transformar-les en coses fictícies. El fet d'agafar a la meva mare i construir un personatge d'ella amb reminiscències de la meva àvia però que és fictici i, a més, durant el rodatge tractar a la meva mare com una actriu, són coses que com a metodologia de pràctica m'agraden molt. I ha funcionat molt bé, estic molt content. A més, la pintura i la transmissió de l'art i la distància entre la filla i la mare, d'alguna forma tenen coses que jo estava vivint quan estava a Sant Sebastià i podia empatitzar una mica amb les dues.

– La teva mare interpreta la seva mare.

– Interpreta la figura inspirada en la meva àvia. Però, per exemple, el personatge es diu Queralt i no fa de la meva àvia, la meva àvia es diu Roser. No és un documental o una imitació de la realitat perquè hi ha moltes coses que són fictícies, però sí que he arrancat el personatge inspirat en la figura que jo m'imagino de la meva àvia. Dic imagino perquè la meva àvia té Alzheimer des de fa 20 anys i tot el que conec d'ella és a través del que m'han explicat les meves tietes i la meva mare. Per tant jo també m'he construït el personatge d'ella al cap.

– Part de les escenes s'han gravat a Valldoreix, amb les pintures de la teva tieta i la teva àvia. La teva família com ho ha viscut?

– Ho han viscut bé. Una de les coses més maques que han passat és que la meva tieta, en qui està inspirat el personatge de Gemma a la pel·lícula, ara pintava menys i el lloc de rodatge, el seu estudi de Valldoreix, estava molt desordenat i feia de traster. Per a rodar el vam ordenar per a que tornés a semblar un taller-habitatge.

A partir d'aquí, ella ha tornat a pintar i a fer ceràmica. És el que té sentit al cinema, que té una relació directa amb la vida i que pot canviar aspectes que van més enllà del propi cinema.

- Una història d'una mare que intenta mantenir el contacte amb la seva filla és una relació en què molta gent s'hi pot identificar. Creus que és el que més atrau d’Ella i jo?

– Sí, crec que és el que fa que agradi. És poc comú tenir una família amb dues pintores i això pot generar distància, però crec que a la gent li agrada el curt per com està construïda aquesta relació entre elles dues.

- Fa dos anys va nàixer a Sant Cugat l'Associació Jove de Cinema, per a fer xarxa entre joves interessats en el sector i fer més fàcil la creació de projectes. En quin punt està aquesta associació?

– No té una activitat directa al dia a dia però, per exemple, un dels directors de fotografia d'aquest curtmetratge és d'aquesta associació, igual que altres persones de l'equip. Al final és un espai que reuneix gent de Sant Cugat a la que li agrada el cinema o que vol dedicar-s'hi.

- És difícil dedicar-se al món del cinema o l'audiovisual avui en dia?

– És un món molt ampli i hi ha moltes diferències. Diria que el món del cinema independent espanyol o català, que està als marges, és complicat perquè hi ha poc suport estatal i hi ha poques productores potents que hi apostin.

D'altra banda, el cinema comercial o les sèries de televisió i les plataformes digitals sí que generen avui en dia moltes més ofertes laborals, però és molt diferent al cinema més petit i independent. És una contradicció, mai havia sigut tan fàcil agafar una càmera i un equip de so, però continua sent difícil fer cinema independent, distribuir-lo i que es vegi.

- Als vlogs que fèieu al Youtube de JoCine des dels festivals de cinema, et veiem analitzant les pel·lícules pel seu missatge, el ritme... És important empapar-se bé per a poder fer una bona feina?

– Sí, totalment. Jo he crescut i he aprés fent cinema però sobretot mirant molt cinema. Trobo que és clau mirar no només cinema contemporani sinó mirar cinema de totes les èpoques. També dels anys 70, 80, 90. Crec que hi ha una tendència a valorar molt l'experiència del rodatge, però jo sóc més partidari de rodar menys, destinant-hi tota l'energia possible, i en canvi nodrir-se molt mirant cinema, teatre, pintura, dansa.