L’escalada del conflicte rabassaire a Sant Cugat durant la Segona República

Fotos: Arxiu Nacional i International Institute of Social History (Amsterdam) [referència completa al peu de l’article. Mira la foto principal amb més resolució aquí]

El període republicà va ser el moment àlgid del conflicte rabassaire arreu de Catalunya ja que va estar marcat per una davallada dels preus del vi així com per un decret aprovat 15 dies després de la proclamació de la Segona República amb el qual es prohibia el desnonament dels rabassaires amb una renda inferior a 1.500 pessetes. També el Ministeri d’Agricultura va aprovar dos decrets per permetre la revisió de contractes de conreu.

Durant els anys previs, a Sant Cugat el moviment rabassaire va tenir vincles polítics amb el Centre Republicà Federal (CRF), els membres del qual van proclamar la República a Sant Cugat al 1931, obrint camí a l’ajuntament revolucionari encapçalat per Roc Codó. La força d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que al juny del 1931 va guanyar les eleccions legislatives a Sant Cugat amb un 81,3% dels vots, va fer que el CRF s’adherís al partit tot i mantenir el contacte com a oients a les assemblees amb el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF).

ERC, representat a Sant Cugat pel CRF des de finals de 1931, va ser hegemònica a Sant Cugat tot i que el CRF va ser desallotjat del poder municipal arran del suport a la declaració de la República Catalana per part de Lluís Companys a l’octubre del 1934. No van retornar a l’Ajuntament fins a la victòria del Front d’Esquerres al febrer del 1936, amb un 61,7% dels vots. Amb l’esclat de la guerra, els federals moderats van cedir el poder al sector més esquerrà del CRF, liderat pel rabassaire Magí Bartralot.

Durant la República també hi va haver un canvi de lideratge al capdavant del moviment rabassaire. Al juliol del 1932 va morir Miquel Pahissa, membre del comitè polític del CRF i president de la Unió de Rabassaires. El seu enterrament va esdevenir un acte d’afirmació de la causa, amb el taüt embolicat amb la bandera republicana i l’assistència de representants rabassaires de la comarca, de l’alcalde Roc Codó, dels regidors federals, dels presidents de la Unió Santcugatenca, del CRF, de la Fraternitat Republicana Radical, del Sindicat Únic de la CNT, del Grup Esperantista de la Unió i del seu amic Llibert Estartús, membre del Bloc Obrer Camperol (BOC).

Tot i que Pahissa va ser substituït al capdavant de la Unió de Rabassaires per Jaume Grau, el veritable líder del moviment a nivell local va ser Ramon Mas, corresponsal d’El Diluvio, director de L’Avenir, col·laborador de La Terra i delegat comarcal del Vallès al comitè central de la Unió de Rabassaries. Tots dos eren militants del CRF, hegemònic dins la Unió de Rabassaires local, encara que també tenien certa influència els comunistes del Bloc Obrer i Camperol.

La revisió de contractes del 1931 i l’empresonament de tres rabassaires

Només començar la Segona República, els decrets de la Generalitat i del Ministeri que permetien la revisió de contractes van suposar una esperança per al moviment. L’11 d’agost del 1931 la Unió Santcugatenca va acollir una assemblea comarcal de delegats del Vallès de la Unió de Rabassaires on es va decidir que no s’entregaria al propietari la part de la verema corresponent fins que els tribunals no resolguessin les demandes de revisió de contractes, 242 a Sant Cugat durant tot el 1931 tot i que Ramon Mas parlava de més de 500 tenint en compte que hi havia rabassaires santcugatencs que treballaven terres de municipis adjacents, sobretot de Cerdanyola.

La consigna de tot cap a casa va estar resposta amb la visita de la Guàrdia Civil per comprovar que la verema començava sense el pesador, encarregat de controlar que es pagués el terç corresponent al propietari. L’operatiu de la Guàrdia Civil va arribar després d’una reunió dels propietaris agrupats en l’Institut Agrícola Català Sant Isidre. El 20 de setembre van empresonar tres rabassaires veterans de Sant Cugat: Joan Mas Jané –pare de Ramon Mas–, Domènec Solà Puigoriol i Albert Llunell Debesa després de negar-se a signar la renúncia a la revisió del seu contracte. El propietari de les terres era José Fatjó dels Xiprers, col·laborador de l’Institut Agrícola.

El moviment rabassaire va respondre al dia següent amb una vaga i una manifestació que va agrupar 500 persones. Durant la marxa es va demanar l’alliberament dels tres rabassaires presos i es van entregar dotze plecs de signatures a l’alcalde per tal que les entregués al governador civil. El mateix dia els jutges municipals de Sant Cugat i Cerdanyola i una comissió de rabassaires van visitar el governador civil i van acabar aconseguint l’alliberament dels presos.

Per intentar reduir la conflictivitat, el president de la Generalitat, Francesc Macià, va propiciar l’anomenat Pacte de la Generalitat entre la Unió de Rabassaires i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre pel qual es van reduir el pagament dels rabassaires als propietaris d’un terç a un quart fins que es resolguessin els contractes. Tot i la resistència d’una part dels rabassaires, els més radicals, que van cridar a mantenir la vaga i van fer piquets al poble, finalment la direcció de la Unió de Rabassaires va convèncer-los per reiniciar la verema.

Les resolucions de les revisions de contractes es van començat a emetre al desembre del 1931. Majoritàriament eren desestimacions dels recursos dels rabassaires que van ser respostes amb un míting de la Unió de Rabassaires al gener del 1932. Al maig es van elaborar unes bases per presentar-les a l’assemblea general per redimir els contractes de rabassa morta considerant-los com a cens i pagant en metàl·lic d’acord amb la renda oficialment declarada durant els darrers cinc anys. També es proposava que el sindicat controlés les terres no conreades. Pel primer de maig es va organitzar una jornada de suport mutu en què 50 rabassaires van conrear les terres d’un company que necessitava ajut.

1932-33, entre la reforma agrària i la llei per solucionar els contractes de conreu

La tensió es va mantenir a la verema del 1932, sota el debat a les Corts d’una reforma agrària que pretenia de resoldre la problemàtica dels contractes de rabassa morta. Alguns propietaris van intentar rescindir contractes abans de l’aprovació de la llei i, per a fer-ho, es van neguar a cobrar per acreditar que els rabassaires no els havien pagat i així fer-los fora. Tot i la tensió i la crisi de preus, a Sant Cugat no hi ha vagues com l’any anterior.

El 14 d’abril del 1933 Barcelona va acollir una gran manifestació rabassaire, al final de la qual la Unió de Rabassaires va entregar al president Macià un escrit amb un seguit de reivindicacions. Segons La Vanguardia, hi van acudir entre 35.000 i 40.000 rabassaires. Dos mesos més tard la Generalitat va aprovar la Llei per a la solució dels conflictes derivats dels contractes de conreu, rebuda a Sant Cugat com una victòria del moviment rabassaire. Entre d’altres, contemplava que els pagesos que no haguessin presentat una petició de revisió de contracte havien de seguir pagant el mateix que abans del 1931.

Ramon Mas va ser un dels representants de la Comissió Arbitral del Districte de Terrassa, òrgan contemplat en aquesta norma per vetllar pel seu compliment i per atendre les queixes dels propietaris i dels rabassaires, i posteriorment a la Comissió Arbitral Superior de Catalunya. Tot plegat va servir perquè la verema del 1933 fos més tranquil·la.

Els fets d’octubre del 1934: la proclamació de l’Estat Català i de la República Socialista Catalana

El 21 de març del 1934 el Parlament va aprovar la Llei de contractes de conreu, pas següent per reduir la conflictivitat al camp amb la intenció de potenciar la petita propietat familiar econòmicament autosuficient. Però el govern central, de dretes, va plantejar un recurs de constitucionalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que va declarà el Parlament incompetent per tramitar aquestes lleis. Mentre el debat entre el govern espanyol i la Generalitat avançava, el nombre de plets presentats a la Comissió Arbitral del Districte de Terrassa no paraven d’augmentar. El consistori es va posicionar al costat dels rabassaires i de la llei catalana anul·lada, fent un suport explícit al president Companys i al Parlament.

L’intent de desnonament del rabassaire de Can Canyameres Salvador Vilaró Pagés va suposar un punt d’inflexió a Sant Cugat. Una concentració i ocupació de la masia van evitar que els encarregats judicials de procedir al desnonament es presentessin a l’acte. El poble, a més, va viure altres intents de desnonament. Paral·lelament el president Companys va tornar a intentar aprovar la mateixa llei al Parlament, aprofundint en el conflicte de competències i animant les organitzacions que la van recórrer a demanar l’execució immediata de la sentència.

El 4 d’octubre la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) va accedir al govern central i un dia més tard l’Aliança Obrera va convocar una exitosa vaga general, que tenia el suport de la Generalitat però no de la CNT. A Sant Cugat els piquets del BOC van forçar en tancament de les fàbriques i el diputat i líder rabassaire Amadeu Aragay va demanar a l’alcalde que autoritzés l’ús d’armes llargues a pisans fidels a la Generalitat, el que va suposar una reorganització de la figura del Sometent local amb militants del CRF i de la Unió de Rabassaires.

Hi havia tres posicions diferents: la que rebutjava la degeneració de la República (la Generalitat), la que demanava la independència de Catalunya (l’ala més nacionalista d’ERC) i la que pretenia iniciar la via revolucionària (Aliança Obrera però sense el suport de la CNT). El dia 6 d’octubre la vaga era total arreu del país i a Sant Cugat tenia el suport de l’Ajuntament, on es va expulsar la minoria de dretes del Ple. A les sis de la tarda Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola a la plaça de Sant Jaume.

Quan a Sant Cugat van començar a rebre les informacions que arribaven des de Barcelona, més membres del BOC i de la Unió de Rabassaires es van mobilitzar amb armes per reforçar el Sometent. Els regidors federals, seguint els passos de Companys, també van proclamar l’Estat Català i van penjar l’estelada del balcó de l’Ajuntament. Seguint les crides que arribaven des de Barcelona, diversos membres de la Unió de Rabassaires, del BOC, del CFR, de Nosaltres Sols! i d’Estat Català es van començar a desplaçar a la capital catalana però el govern espanyol va aixafar l’aixecament de la Generalitat i a Sant Cugat, en conseqüència, els regidors federals van marxar de l’Ajuntament, que va ser ocupat per comunistes i per alguns faistes, tot i que la CNT formalment no es va sumar a la revolta.

Un cop empresonat el govern de la Generalitat, una columna de revolucionaris es va desplaçar des de Barcelona cap al Vallès per intentar mantenir la lluita. Quan va arribar a Sant Cugat es va enfrontar en un tiroteig amb la Guàrdia Civil, que s’amagava a uns arbres de la rambla del Celler. Però els agents van ser envoltats per la columna de revolucionaris i van acabar fugint amb un vehicle que va travessar el setge. La columna va seguir direcció Sabadell mentre a l’Ajuntament tres membres del BOC van proclamar la República Socialista Catalana.

La Guàrdia Civil va tornar a Sant Cugat, reforçada des de Terrassa i Esparraguera i amb un total de 150 agents. Però els agents es van equivocar d’edifici i en lloc d’acudir a l’Ajuntament van començar a disparar primer contra la masia de Can Quitèria, fins que els amos van mostrar una bandera blanca, i després contra una cansaladeria que tenia una bandera vermella a la façana (que significava que es començaven a vendre parts del porc després de la matança).

Finalment la Guàrdia Civil, reforçada amb la Guàrdia d’Assalt, va posar en setge l’Ajuntament i va començar un tiroteig. La primera resistència dels revolucionaris va ser inútil i, davant la manca de reforços, també van onejar la bandera blanca. Van ser detinguts i traslladats al vaixell-presó Uruguai, el mateix on estava pres el govern de la Generalitat. La Guàrdia Civil va tornar a instal·lar la bandera republicana a la façana de l’Ajuntament ja que havia estat substituïda per una roja i negra.

La repressió posterior als fets d’octubre del 1934 va ser, en primer lloc, la suspensió de la Llei de contractes i l’obligació als rabassaires de pagar les rendes de l’any i les meitats de rendes retingudes pels parcers en anys anteriors. Posteriorment van créixer els desnonaments de rabassaires, fins a 13 a Sant Cugat. També es van clausurar els locals de la CNT, el BOC i l’Ateneu Obrer Cultural. A banda de les detencions dels revolucionaris atrinxerats a l’Ajuntament, sotmesos a un consell de guerra celebrat al mateix vaixell-presó el dia 12, durant els dies posteriors van seguir les detencions al poble. Es té constància de 25 persones detingudes, nou de les quals eren de la Unió de Rabassaires.

Amb la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions legislatives de febrer de 1936 seria reposat l’Ajuntament escollit el 1934, amb Roc Codó al front, que des dels Fets d’Octubre havia estat substituït per gestores. A l’abril van començar a arribar les sol·licituds davant del jutge municipal demanant la reposició de terres i indemnitzacions pels rabassaires desnonats durant 1934 i 1935. Aquestes reclamacions es van fer acollint-se als decrets de la Generalitat del 14 de març i 7 i 26 d’abril i van ser recolzades en el congrés que la Unió de Rabassaires va celebrar el maig, que va suposar una radicalització de l’organització rabassaire.

La Unió de Rabassaires i el POUM local s’encarreguen de fomentar aquestes reclamacions i prestar ajut legal als demandants.

Fonts emprades

El sindicalisme agrari: la Unió de Rabassaires, José Fernando Mota [darrera actualització: gener del 2021]

- Els republicans federals: de la Gloriosa al Centre Republicà Federal, del Partit Republicà Democràtic Federal a Esquerra Republicana de Catalunya, José Fernando Mota Muñoz [darrera actualització: abril del 2021]

La conflictivitat social: rabassaires, obrers i aturats, José Fernando Mota Muñoz [darrera actualització: novembre del 2020]

La conflictiva verema de 1931, José Fernando Mota [darrera actualització: setembre del 2020]

Els Fets d’Octubre de 1934 i la seva repressió, José Fernando Mota [darrera actualització: juliol del 2020]

Expansió i crisi de la vinya al Vallès (1860-1940), Jordi Planas [Universitat de Barcelona, abril del 2015]

Fotografies emprades

– 1: Manifestació antifeixista (24-4-1934), Josep Maria Sagarra i Plana, Fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya

– 2: Cartell de la Unió de Rabassaires, Fàbregas, R; International Institute of Social History (Amsterdam)

Notícies relacionades