Publicitat

Michael Rust, vitraller, “La satisfacció, en aquest ofici, està molt vinculada a la frustració: passes d'un estat a l'altre en un segon, però no s'ha de perdre mai la paciència”

En Michael Rust, Micha. Imatge de l'Haizea Arrizabalaga

Fa anys un amic em va dir que la memòria era una fera salvatge, i no s'equivocava: en Micha i jo no ens posem d'acord sobre quan ens vam conèixer; cadascú guarda un record nítid d'aquella trobada, però entre ambdós hi ha una distància de més de tres anys. Sabem que va ser a l'espai de les Naus de l'Art, i que de seguida ens vam sentir propers, per això avui hem quedat per dinar a casa seva, al mateix recinte, i així, de pas, aprofito per matar la nostàlgia del barri que ja fa uns mesos he deixat.

No tenim massa gana, així que ens instal·lem a l'acollidor taller que ha condicionat durant els últims mesos, amb una tetera de rooibos, disposats a aturar el temps. Sento que en Micha  és com el vidre: extremadament fort i extremadament sensible al mateix temps, transparent, lluminós, delicat; d'aquelles persones que, tot i el trepidant i ambiciós ritme de l'època, ha sabut romandre en una senzillesa exquisida.

- Quins són els orígens d'un artista vitraller resident a La Floresta des de fa més de vint-i-cinc anys?

- Els meus pares venien de Checoslovàquia; eren Sudets, una població de cultura alemanya que fa segles que vivia allà. Com a conseqüència de la segona Guerra Mundial, van ser expulsats i van trobar un lloc per viure, Giessen, una ciutat a 60km de Frankfurt, on vaig néixer jo, l'any 54. Goethe deia que era una de les ciutats més boniques d'Alemanya, però el 6 de desembre del 44 la van bombardejar i no van deixar pràcticament res. Giessen va convertir-se, aleshores, en  una ciutat de construcció més nova, però mantenint les restes del passat, i això era fascinant. De petit, amb un amic, sortíem a les nits per descobrir-les. Recordo que entràvem en un cementiri molt antic, molt misteriós i que tenia una part jueva. Era interessant trobar dins d'aquella ciutat que, com la majoria de ciutats modernes, no tenia personalitat, un aire de misteri, de màgia... I jo tinc una tendència natural cap al romanticisme, m'agrada molt tot aquest ambient.

- Aviat, però, vas mudar-te a Berlín, una ciutat complexa i amb molt moviment.

- Berlín era zona desmilitaritzada, i si no volies fer la mili podies anar a Berlín i allà no et podien enviar cartes perquè et presentessis. Molts joves, en aquella època, vam anar a parar a Berlín. Ja et pots imaginar la barreja de personatges i les idees que teníem, allò era un camp d'experiments! Jo tenia 18 anys, estava per primera vegada sense control, i volia estudiar Art. Vaig fer un quadern de presentació per a l'Acadèmia junt amb el meu amic Franzis Steiner  i a ell el van acceptar (la veritat és que era molt bon pintor) i a mi no. En aquella època jo dibuixava còmics i em sortia molt bé, però vaig cometre l'error de pensar que a una Acadèmia no podia presentar còmics, i no vaig adonar-me que era la moda del moment, i que si ho hagués fet m'ho haguessin acceptat.

- I aleshores va arribar el vidre...

- Un conegut  havia vist, durant els seus viatges a Londres, que hi havia gent que feia coses amb Tiffanys. Tenia una mica de diners i volia motivar a aprendre un ofici,  al meu company de pis, a en Manfred, que es dedicava a tocar la guitarra. Al cap d'un temps, va venir i em va dir: “Tinc la impressió que en Manfred no es decideix. Potser podríeu fer alguna cosa plegats. Jo crec que a tu et pot interessar”. I aleshores ens va posar en contacte amb un vitraller, que ens venia material i ens donava algunes instruccions sobre com es feia...Anàvem cap a casa carregats de caixes plenes de vidre, i el Manfred em deia “Jo no, eh? Jo sóc músic i no vull tenir res a veure amb tot això, eh? Fes-ho tu”.

Els primers intents per tallar aquest vidre van ser terribles. Jo em preguntava: “En què t'has ficat ara, eh Micha?”. Els colors molt macos, sí, però a mi em feia por: era vidre, em podia tallar, podia saltar-me una “petxina” (una llicència lingüística d'en Micha, que he volgut deixar per la sonoritat i la forma com enriqueix la llengua). als ulls i quedar-me cec. Poc a poc vaig anar perdent la por i vaig començar a fer llums, miralls i  espalmatòries. Jo havia après l'ofici de delineant, i sabia dibuixar objectes de tres dimensions. Al principi intentava col·locar-les en alguna botiga, però no hi havia massa clientela. Després als Flea Markets o “Mercats de Puces”, semblants als Encants, i va ser allà on em va sortir el primer encàrrec, i de mica en mica vaig anar fent.

- Va ser sobretot formació autodidacta, doncs?

- Sí, i a mi ja m'anava bé, perquè jo sóc tossut, i després de l'actitud de l'Acadèmia pensava “si ells no em volen, jo tampoc els vull a ells”. No volia saber res del què s'havia fet abans, i em vaig tancar en mi mateix i en la creació. Després vaig conèixer vitrallers que ja havien exercit l'ofici i vaig aprendre de mestres, col·laborant, obrint-me...

- Què busques amb l'expressió artística del vidre?

- No busco camins nous, sinó branques de l'arbre de la creació on encara ningú s'hi ha enfilat. Sovint em toca elaborar una peça nova a partir d'una obra ja existent, i intento donar-li un toc diferent però coherent, que quasi no es percep a primera vista. Espero que l'espectador tingui la paciència de percebre una experiència nova i fresca. L'art gòtic, el modernisme o el constructivisme...tota la història de l'art em pot servir com a referència i punt de partida.

- I de Berlín marxes a Barcelona, l'any 1986.

- Sí. Jo havia obert a Berlín un petit taller que es deia “Glasmännchen”(L'homenet del vidre) junt amb dos amics, i fèiem classes. Un dia es va presentar la Gemma (la meva dona) i va preguntar si donàvem classes per a gent que no parlés l'alemany. Li vaig dir que si parlava en anglès, cap problema, i així ho vam fer. Ens vam conèixer i després d'uns quants viatges a Barcelona, vaig decidir instal·lar-m'hi. Sentia que un canvi m'aniria molt bé. La Gemma em va presentar a gent de la Massana, que era el lloc on tradicionalment podies aprendre l'ofici del vitraller, i amb dos alumnes d'aquesta institució vam obrir un taller al barri de Gràcia; el “Translúcid”.

I allà, després de pocs mesos ens va arribar un contacte amb uns japonesos que volien reproduccions de vitralls emblemàtics de Barcelona, per la Exposició Universal del Modernisme que s'anava a fer al Nagoya al Japó. Ja saps que als japonesos els torna bojos Gaudí i tota la colla de modernistes. El primer encàrrec que ens van fer van ser els famosos vitralls de la Casa Lleó Morera al Passeig de Gracia ! Va ser una comanda molt bonica i important: començàvem a caminar.

- I encara són al Japó aquells vitralls?

- Sí, sí. Estan al hall de la seu de l'empresa que va muntar l'exposició. Després d'aquest projecte vam pensar que aquest seria el nostre camí: treballar amb el Japó. De fet ens van dir que volien fer una espècie de Poble Espanyol a la vora de Tokio, i que nosaltres faríem els vitralls. Però va venir la guerra del Golf, i la crisi del petroli, i la por.... i el projecte va desaparèixer.

- Quan obres el teu taller a les Naus de l'Art?

- Jo tenia ganes de treballar a La Floresta, on vivíem. Quan passejava pel bosc amb el meu gos veia que hi havia tallers per llogar en els terrenys de les “Naus de l'Art”. Com que els edificis tenien problemes d' aluminosi i no podien carregar massa pes, el propietari havia decidit que, per a la sostenibilitat de l'arquitectura, seria més adequat tenir artistes que fàbriques. En un principi vaig llogar el garatge gran (on ara és el Jesús Borra Arto), però tenia una mida impossible de dominar. Finalment vaig veure un taller mes petit en un racó , i vaig pensar que podria fer-hi una finestra gran on entrés la llum, i em vaig instal·lar. Va ser aleshores quan vaig deixar el taller de Gràcia. Estem parlant de l'any 1995, ara fa més de 20 anys.

A la part de dalt de les Naus de l'Art, que aleshores era un únic espai diàfan, estava la Maria Roldán i un grup de dones escriptores, pintores, escultores... Amb els anys es van anar instal·lant més artistes i  ara ja són 10 tallers. Fa més de deu anys que organitzem junts els dies de les Portes Obertes a Les Naus de l'Art.

- Avui en dia, on trobes el vidre?

- Jo vaig tenir la sort de conèixer un home que va obrir una botiga d'articles de Tiffany a Berlín. Ens vam fer molt amics, inclús vaig treballar alguns anys en el seu magatzem. Encara compro el vidre allà, a Berlín. La seva botiga són 700m2 plens de vidre! És el lloc on més varietat trobes i tenen vidres fets als anys 50, que són preciosos. Encara a vegades, al mirar-ne algun fragment antic em sorprenc i dic: I aquest vidre? Per què és tan bonic? 

El meu amic en sap moltíssim i m'explica la història que hi ha darrere de cada vidre. Això no ho trobes enlloc. Cal dir que la demanda de vidre artesanal avui en dia és molt mes baixa. Abans es necessitava per a tot, però les guerres van canviar la societat , la gent tenia prou amb construir habitacles i semblava un luxe d'incorporar un vitrall bonic a la arquitectura. També és cert que en altres èpoques es feien moltes edificacions de manera una mica ostentosa; la gran riquesa arquitectònica que embelleix els carrers de l'Eixample tenia un propòsit evident : volia impressionar. Avui en dia els meus clients busquen vitralls o llums per a l'interior de les cases, o amb més claror que abans. Jo m'adapto a les necessitats de la actualitat . Per sort, continuo tenint feina.

- Explica'm una mica....Com acostuma a ser el procés amb els clients?

- M'agrada molt el tracte directe, una relació personal. Normalment m'agrada veure el lloc, i aleshores els clients m'expliquen: “Ah! Aquí entra molt la llum pel dematí, etc.” Al principi em quedo en blanc, és un procés una mica delicat. Després m'ho miro i penso “Aviam si tinc alguna cosa feta per tirar en aquesta direcció...” i els ensenyo alguna foto i ells em donen la seva visió, que és una primera pista per saber quines fusions fer. I d'això surt, si estic inspirat, una cosa nova amb personalitat pròpia.

- I, com és treballar amb dos materials tan oposats com el vidre i el plom?

- El plom i el vidre són materials oposats, però tenen una cosa en comú: els dos pesen molt. Sí què és cert, però, que el vidre té les qualitats de la transparència, la lluminositat o la fragilitat, i en canvi el plom és un material molt flexible, molt mal·leable. El vidre té, sovint, un caràcter una mica traïdor que et manté sempre en alerta. Pot ser que hagis fet un vitrall molt bonic, estàs a la última fase i de cop, clic!, es trenca...llavors em toca canviar la peça. La satisfacció, en aquest ofici, està molt vinculada a la frustració: passes d'un estat a l'altre en un segon, però no s'ha perdre mai la paciència.

- Actualment hi ha una tendència molt forta a diferenciar entre art i artesania. Què en penses d'aquesta dicotomia? Té sentit?

- Abans era tot una sola cosa, no hi havia aquesta distinció tan clara. El vitraller sempre havia estat entre l'artesania i l'art, havia de saber i dominar ambdues. Jo vaig conèixer gent que, si s'haguessin dedicat a la pintura haguessin estat pintors reconeguts, però bé, la vida els va portar per un altre camí i van acabar fent l'ofici del vitraller, amb tot el rigor que això comporta , però sense l’aureola de l'”artisteo” .

- Quins són els artistes que t'han influït especialment?

- El meu pare va ser dibuixant d'un diari i caricaturista després de la guerra. De petit l'observava molt. Després van venir els còmics i els dibuixos: Disney, Lucky Luke i el Coyote. Amb els anys vaig anar refinant els meus gustos: vaig descobrir Moebius, les portes dels discos de vinil que pintava l'Abdul Mati Klarwein, el meu pintor preferit, i les meravelles del genial gravador de vidre Laurence Whistler. També m'agradaria anomenar a l'Antonio Gómez, un gran mestre vitraller que tenia el seu taller al carrer Londres i que va ser professor de la Massana durant molts anys.

A part d'això m'influeix qualsevol forma d'expressió artística mentre tingui qualitat i autenticitat: la música, el cinema, la literatura....absorbeixo el què m'arriba i ho transformo.

- Si no haguessis estat vitraller, per quins camins hauries tirat?

- Ui, potser m'hagués perdut. Sempre m'havia interessat el cinema, i havia fet algun curt amb Super8, però em semblava que les pel·lícules de debò només es feia a Hollywood. Ara, amb el projecte de pel·lícules a la UREF, sento una gran satisfacció de poder compartir aquesta gran passió amb els altres.

Pot ser que un dia m'hi posi i faci una petita filmació. La meva percepció visual és molt més analítica que abans i a més a més, ara tinc més clar el què m'interessa i el què no m'interessa. Al principi m'enlluernava el gran espectacle: veia “2001: Odissea a l'espai” d'en Kubrick i uaaau, al·lucinava! Ara m'interessen les persones, els seus universos, i com es pot explicar una història de manera visual, pràcticament sense paraules... Els inicis del cine eren silenciosos i el públic entenia la trama perfectament.

- Explica'ns una mica l'origen d'aquest projecte cinematogràfic meravellós que porteu a terme a la UREF.

- En Jordi Mota va ser el pioner en presentar cinema gratuït a La Floresta, creant el CINEFLORUM. Compartim el mateix entusiasme pel 7è art, i de seguida ens vam entendre.

Vaig presentar-li la proposta de projectar els documentals “Desde el Corazón del Mundo” i “Aluna”, que en aquell moment no s'havien estrenat encara a Espanya, i li va agradar. Vaig trobar una còpia del llibre que el mateix director dels documentals havia escrit sobre les seves trobades amb els Koguis (poble amerindi de Colòmbia), i em semblava que aquests missatges dels nostres “Germans Grans” podrien ser ben rebuts en un poble com La Floresta. No estava equivocat: som “Germans Petits”, però creixem.

Va ser una aventura aconseguir els DVD dels documentals, però a les dues sessions programades van venir tants espectadors que havíem de repetir les funcions, i per a mi va ser una gran satisfacció i un enriquiment personal important.

- Quina serà la següent projecció?

- És una pel·lícula que no es va filmar mai, que està basada en un conjunt de llibres de Frank Herbert que es deia “Dune”. Després de filmar “La Muntanya Sagrada” l'any 1973, van oferir-li a l'Alejandro Jodorowsky un pressupost il·limitat per fer el què volgués, i ell va dir: Dune. Va reunir un equip de genis plens de creativitat i van preparar la pel·lícula, que havia de durar més de 10 hores, en format d'sketch book, maquetes, mobles... Ho tenien tot apunt. Van anar a Hollywood i els hi van dir: “Interessant, però no”, i d'un dia per a l'altre es van quedar sense pel·lícula. Des de llavors sempre corrien rumors i s'anava creant el mite de Dune. .

Aquest projecte es va fragmentar i va acabar sent “Star Wars”, “Alien”, “Blade Runner”, on hi havia gent o idees que havien estat presents a Dune. Finalment el projecte va acabar en mans de David Lynch - res a veure. Per tant, “Dune” de Jodorowsky va ser la mare, l'origen: tots aquells que es van involucrar en el projecte ho van donar tot de si mateixos. La idea era fer una pel·lícula en la qual la gent tingués l'experiència d'haver pres drogues al·lucinògenes sense prendre-les: tenia l'objectiu de canviar el món.

(Em quedo perplexa, això sí que ha estat una sorpresa. Com projectar una pel·lícula que no existeix?)

Aleshores, què vols portar, Micha? L'sketch book?

Fa un parell d'anys un documentalista va estrenar una pel·lícula sobre tot aquest projecte, que ha estat premiada a Cannes, Toronto i altres festivals.  Vaig poder veure al Youtube una còpia, però va desaparèixer ràpidament. Vaig tenir la sort de trobar un DVD d'aquest documental i una copia en format Blu-Ray . Si ara aparegués un reproductor per aquest suport podríem veure la visió de Jodorowsky amb una intensitat que faria justícia a allò que aquest creador s'havia imaginat .

- I una última pregunta... Envellir i morir a Berlín, el lloc on va començar quasi tot?

- Durant un temps em va agradar aquesta idea. Hi ha un petit cementiri prop del centre de la ciutat, envoltat de vies de tren, autopistes i altres rutes de trànsit. Em feia gràcia la imatge de la mort com una estació en el llarg viatge de la vida. Ara penso que Berlín és més aviat una ciutat per viure, o per visitar. Crec que jo podria descansar en un lloc més a prop dels núvols, envoltat de plantes silvestres, on em poguessin visitar els corbs i la guineu. Collsacabra, els Pirineus...hi ha tants llocs així. Ja veurem.

Notícies relacionades