Fotos: Xavier Palahí, Marginarte i Tino Rubio

Art marginal, art outsider. Art no domesticat ni sotmès a normes professionals o acadèmiques. Obres artístiques que no tinguin un espai en galeries o museus d’art. Confeccionades per artistes que no els anomenen artistes pel fet de tenir discapacitats físiques o mentals que els fan ser diferents de la resta o per no tenir una instrucció acadèmica formal.

Aquest és el perfil de persones que busca el projecte anomenat Marginarte. Una associació formada per John Roberto, Patricia Etcheverry i Maria Isabel Rubinat, que té com a objectiu potenciar i dignificar l’art marginal mitjançant la promoció i divulgació de les obres d’artistes en risc d’exclusió i vulnerabilitat social. “Volem promoure l’art marginal, l’art que realitzen persones que per circumstàncies socials o personals no s’han pogut dedicar de la manera convencional a l’art, a través dels estudis”, definia en John.

Doncs avui en dia existeixen pocs espais que difonguin el treball d’artistes marginals com a element protagonista. “El més important és que ells sàpiguen que existeix una entitat a través de la qual es poden expressar. Perquè molts cops no s’atreveixen a fer el salt i exposar les seves obres per la por al rebuig o per ser desconeguts”, assegura la Patricia.

El projecte ha guanyat solidesa amb la participació en la 4a edició del Concurs d’Emprenedoria i Economia Social de Sant Cugat. Un concurs ideat per l’Ajuntament que té com a objectiu dinamitzar l’economia i afavorir la creació de llocs de treball. El passat mes de juny el Comitè de Selecció va escollir vuit candidatures d’entre un total de 18 que es van presentar. En paraules de Joana Barbany, llavors tinenta alcalde de Promoció Econòmica, Innovació i Govern Obert, “la dinamització econòmica és un dels principals eixos de l’estratègia municipal. Volem contribuir a generar oportunitats i per això impulsem projectes com aquest que, de ben segur, crearan llocs de treball”.

Els vuit projectes seleccionats rebran ajuda d’una assessoria fins a finals de novembre per tal de constituir-se i créixer com a empreses amb garanties. Un cop finalitzat aquest període, els participants presentaran el seu projecte a un Tribunal i aquest escollirà les quatre iniciatives que presentin un millor impacte social i viabilitat tècnica i econòmica i les premiarà amb un premi de 5.000 euros cada una.

De manera que, al tractar-se d’un projecte empresarial, aquest ha de generar activitat econòmica. Per fer-ho, Marginarte disposa de diverses línies d’actuació. La primera és l’exhibició d’obres a espais cedits per l’Ajuntament. Tot i que els mateixos membres admeten que “no és la més rendible perquè poca gent compra art i menys si és d’artistes marginals”. Una alternativa és la comercialització de les obres transformant-les en objectes atractius per la venda com samarretes, gorres, motxilles... Per altra banda, una tercera opció és apostar per la formació mitjançant l’art com a teràpia per ajudar persones amb risc d’exclusió social. Així com dedicar recursos per a la investigació del terme “art marginal” i els mètodes de treball dels artistes que el practiquen. Doncs la quantitat d’estudis sobre aquesta terminologia és, si més no, escassa.

Actualment, Marginarte ja disposa d’un ventall d’artistes molt heterogeni. “Tenim artistes de tota mena, alguns d’ells fa poc temps que fan art i d’altres ho ha fet tota la vida”, explica en John. Pintura, escultura, malabarisme, música, fotografia, teatre... L’art marginal és un concepte que abraça camps de treball molt diferents. Però aquest projecte té molt clar que, tot i treballar amb un gènere artístic diferent de l’estilitzat, les seves obres i artistes no són de categories inferiors. “Hi ha institucions com museus o galeries que qüestionen que això sigui art”, es lamenta en John, “volem demostrar que sí que hi ha un espai per un art diferent”.

Diferent, però art igual

L’edat tampoc ha de resultar un impediment per iniciar-se en una aventura artística. El fotògraf Tino Rubio creu que “mai és tard, fora complexes. No hi ha edats, la creativitat ens acompanya sempre en les nostres vides”.

El gran potencial de Marginarte és oferir als artistes una via de difusió del seu contingut i un reconeixement conseqüent amb el seu esforç. Això els permet esprémer vertaderament els beneficis que els aporta la creació de contingut artístic. Per Aura Tomas, actora i escriptora que pateix paràlisi cerebral, escriure permet “treure tot el que porto dins i el que penso, he descobert que l’escriptura és una bona manera d’expressar-te, a banda del teatre. Et fan veure la vida d’una altra manera”.

Que l’art sigui una bona manera d’expressar emocions no és res de nou. Se sap que Gian Lorenzo Bernini, protagonista del renaixement durant el barroc, no tenia gaires rivals en el terreny de l’escultura. Va donar vida a escultures i obres arquitectòniques majestuoses com Apol·lo i Dafne o la Plaça del Vaticà. Però era un obsessiu i adorava les expressions facials. Tan estratosfèrica era la seva obsessió que quan va esculpir El martiri de Sant Llorenç, el qual va ser cremat viu fins a la mort, Bernini, a fi de conèixer quina és l’expressió que un té quan és cremat, es va posar davant del mirall i es va cremar el braç.

Doncs amb aquesta mateixa determinació, la pintora Kelly Arrontes va pintar el mural de 125 metres de llargada guanyador del concurs al Parc Científic de Barcelona. Una bona manera de demostrar-se a sí mateixa i al col·lectiu artístic que les seves pintures són virtuoses per si soles i no pel fet de ser cega. El jurat desconeixia l’autor de l’obra fins que no es donaven els resultats, de manera que desconeixien la seva discapacitat. “Molts em diuen que ho faig molt bé per ser cega. Al principi està bé, però jo no sóc una cega artista. Sóc una artista que és cega. I vull que valorin el meu treball independentment de com sóc jo. No som artistes discapacitats, som artistes”.

I és cert, són artistes. Expressen a través de l’art allò més universal: les emocions. Inspiren, rebel·len, enamoren i fan plorar amb un quadre, una escultura o un escrit de la mateixa manera que ho faria un artista institucionalitzat. En contemplar el seu art, es fa evident que etiquetes com ceguera, paràlisi cerebral o discapacitat no hi tenen espai. No es veuen dins el llenç ni prenen forma en cap escultura. Però necessiten algú que l’admiri per ser menys marginal i més apreciat. Perquè l’art només existeix si hi ha algú que l’admira.