Rudolf Häsler, el pintor que negava ser hiperrealista, ja és fill predilecte de Sant Cugat

Foto: Captura del film Rudolf Häsler, Odisea de una vida

Buscar mostres de pintures hiperrealistes o fotorealistes que tenen com a escenari casa nostra no és senzill. Si es miren les obres dels artistes més reconeguts amb un poc de sort podem topar amb aquella magnífica vista des de la Sagrada Família (View of Barcelona, 1988) que va pintar Richard Estes, molt més acostumat a buscar reflexos entre gratacels de vidre que a la nostra humil tot i que envejable arquitectura mediterrània. Per això, aquell Mediterranian cafe que Rudolf Häsler va pintar just el mateix any que l’artista nordamericà immortalitzava les bastides del temple inacabat de Gaudí hauria de fer treure pit als santcugatencs. Un artista, potser amb menys reconeixement que Estes i la resta de numbers one de la tradició pictòrica nascuda als Estats Units però amb una tècnica que els té poc a envejar, que va veure als reflexos del bar Catalunya l’excusa perfecta per immortalitzar la nostra ciutat.

I no és que a Häsler no li agradessin les llums i perspectives que aporten les grans ciutats –miri’s Piccadilly Circus (1977-1980), Stretch Dollar, Lower Manhattan (1983) o Bar nocturn (1992)– però aquest suís va esdevenir un santcugatenc més després de veure triomfar la revolució cubana i participar-hi com a assessor executiu del Insituto Nacional de Artes Aplicadas que es va fundar a l’Havana. Es va desil·lusionar amb com Fidel Castro volia portar l’alliberament del proletariat a la nova Cuba socialista i això li va provocar problemes, amb visites de la policia secreta, l’acusació de ser exmembre de les SS i espia de la CIA i guanyar-se el títol de “pintor deficient del règim” –d’aquesta experiència va escriure el llibre Kuba, Freiheit oder Terror: ein Maler erlebt die Revolution (Bromer, 1984)–. Al 1969 va marxar del país per recalar durant un any a Mojácar (Almeria) i venir un any després a Sant Cugat, on va aconseguir reconeixement com a pintor fins la seva mort al 1999.

Ara la ciutat li ha retornat la seva implicació en forma de reconeixement oficial a títol pòstum. Häsler ha esdevingut fill predilecte de la ciutat, un acord pres per unanimitat en una sessió plenària extraordinària celebrada el 29 de gener. El reconeixement arriba just un any després que el Ple també aprovés aprofitar el 90è aniversari del seu naixement per recordar la seva figura amb, entre d’altres, la col·locació d’una placa distintiva a la casa on va viure i on la seva família vol fer visites puntuals. La tinenta d’alcalde de Cultura, Carmela Fortuny, ha posat en valor el llegat artístic de realisme crític que deixa a la ciutat i ha reivindicat el “somni utòpic de canviar el món amb el seu art”. L’oposició, per la seva banda, també ha posat en valor la figura del pintor tant per la qualitat artística com per l'arrelament a la ciutat. Tots ells han agraït la presència de la família, que ha qualificat el reconeixement de meravellós. També s'han llegit alguns textos del mateix artista comentant els seus quadres.

Häsler va ser tant santcugatenc que una de les seves darreres exposicions la va fer a la ciutat a la Festa Major del 1998, una mostra al Claustre del Monestir encapçalada per una frase que ve que ni pintada per al reconeixement que per fi li ha donat la ciutat: “Mai l’obra d’art serà més gran que l’home que la crea”. Una aturada cardíaca li van posar fre a la creació que el va situar dins de la corrent hiperrealista just en el moment que aquesta tècnica començava a guanyar pes arreu del món –abans jugava entre l’abstracció i la figuració–. Com és propi de l’hiperrealisme, la seva pintura retrata escenes quotidianes del món urbà, especialment el d’Estats Units, però no li agradava l’etiqueta. Potser dir-li a algú “hiperrealista” és simplificar-ho tot més del compte.

Encara que el reconeixement més gran a Häsler ha arribar gairebé 20 anys després de la seva mort, quan tot just hagués tingut 90 anys, la ciutat no l’ha acabat d’oblidar mai. Una dècada després d’aquella fatídica aturada cardíaca, la casa Aymat va acollir de nou la seva obra, llavors amb algunes pintures i esbossos inèdits. Al marge de la seva vesant artística, Häsler era amic de tothom que se li acostés. Molts ciutadans encara recorden al “Rodolfu”, com el coneixien els seus amics, amb les seves passejades que el portaven pels carrers del poble fins al Monestir, del qual era un gran amant.

Notícies relacionades