Segona crònica de la 67a edició del Festival Internacional de Cinema Sant Sebastià

Fotos: Ale Gómez i fotogrames de les pel·lícules

Maria Castan | Algú no em parava de repetir com de bonica li semblava Donosti. De camí a Tabakalera, la llum era tan bonica que no sabia si quedar-me fora. Però l’esdeveniment em feia especial il·lusió: al Nest Film Students, secció on es projecten a concurs 14 pel·lícules provinents de diferents facultats de cinema d’arreu del món, s’hi presentava el curtmetratge Greata (Nàusea), co-dirigit per Gerard Gil i Jana Jubert. Part de l’equip érem a les butaques, emocionades. El film parla de l’alteritat des d’un abisme de classe i de consciència. L’abandonament apareix de diverses maneres a la vida de l’Àlex i l’Iván, en una matinada estranya on es trobaran amb un problema ben allunyat dels seus. El curt, en català, ha estat seleccionat en la divuitena edició d’aquesta secció que té com a objectiu teixir una xarxa internacional entre facultats i estudiants de cinema per a poder oferir una experiència cinematogràfica i formativa.

Justament el president d’enguany del Nest Film Students és Martín Retjman, cineasta argentí conegut per films com Dos disparos o Silvia Prieto. Ell i el seu equip presentaven a Zabaltegui-Tabakalera el curtmetratge Shakti, una deliciosa peça de vint minuts que converteix uns knishes de patata i ceba en la Magdalena de Proust que activarà el relat. És irònic, doncs, que el curt no competeixi dins la secció de Culinary Cinema, la divisió destinada a aquells films que engloben l’art de la gastronomia al cinema. Si bé el menjar és alguna cosa ancestral, curativa, d’unió i destinada al gaudi i/o a la supervivència, el cineasta l’utilitza com a un dels antídots per a la depressió del noi que protagonitza el curt.

La pel·lícula està dedicada a les que tenim tuppers als fons dels congeladors. Tuppers que resten immòbils esperant ser oberts alguna vegada per a explicar una història. El que va sobrar d’aquell rostit de Nadal o els knishes de l’àvia que fa dos mesos que ha mort. Amb un sentit de l’humor ferm i acèrrim, Retjman filma una peça amb una frescor impactant, amb una estètica molt jove però potser amb una “capa de lleixiu” per sobre: els colors austers són també una declaració d’intencions del mecanisme de distanciament que proposa el director, com ja demostra amb una direcció d’actors i actrius totalment bressioniana. Malgrat la interpretació sòbria dels actors i les actrius, la manera de filmar de Retjman emociona a través dels silencis i un muntatge genuïnament intel·ligent.

El film de Retjman, doncs, era el pol oposat a la pel·lícula que seguia la programació de la sala de Tabakalera: Play, d’Antony Marciano, que és, literalment, un exercici d’hiperrealisme actoral. Al col·loqui, deien que fins i tot havien destinat gran part de la producció en pròtesis pels actors i les actrius i que el càsting havia estat molt feixuc: mesos i mesos per a trobar tres generacions d’actors i actrius que fossin estrictament semblants. I és que Play és un film que explica el periple d’en Max quan es proposa fer una pel·lícula amb totes les cintes que ha gravat al llarg de la seva vida. A partir d’uns el·lipsis perspicaços, les trames d’amor, amistat, família i feina s’entrellacen en anys per a resultar, en part, en una comèdia romàntica que arrancava els riures del públic de la sala.

Una pel·lícula interessant que experimenta amb els formats (el salt de l’analògic al digital està molt ben treballat) però que peca en el seu mateix dispositiu, quan es fa artificiós l’engranatge de la mentida: la pel·lícula està pensada perquè creguis que allò és real, que no són intèrprets i que aquell material és l’íntima memòria de la vida gravada del “protagonista”. L’obsessió per la versemblança fa grinyolar una pel·lícula amb un guió llest i estructurat que recomano encarar com a ficció per a gaudir en totalitat, o fins on es pugui. Llàstima que els realitzadors no l’hagin concebuda així des d’un inici.

La jornada va acabar amb Zombi Child, la nova hipnòtica pel·lícula de l’admirat Bertrand Bonello, de la qual no em privaré d’escriure en la crònica post-zinemaldia com a una de les perles d’aquesta 67a edició.

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir a la 67a edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Durant la seva estada al País Basc ens enviaran cròniques del festival. Pots trobar totes les que han fet fins el moment aquí.

Notícies relacionades