Publicitat

Un Pepe Mujica íntim i sincer a la Biennale de Venècia

Fotos: promocionals.

Per un error informàtic la data de l'article és incorrecta. Es va publicar el 4 de setembre del 2018.

Berta Cortina | Avui s’ha estrenat El Pepe, una vida suprema (2018) a la premsa, l’última peça del director Emir Kusturica (1954, Sarajevo, ara Bòsnia Hercegovina), a la Mostra de cinema de Venècia. Expressament ha vingut l’exprimer ministre de l’Uruguai amb el director i guionista de les consagrades cintes Underground o Gato negro, gato blanco, músic de No Smoking Club i fortament marcat per la destrucció de Yugoslavia, “la gran tragèdia europea de finals del segle XX”, segons la biografia d’Emir a Viquipèdia. Mujica ha estat rebut amb una gran onada d’aplaudiments, ha vist el documental amb tots nosaltres i en acabar, tothom s’ha arrencat novament a aplaudir i ha mostrat l’emoció provocada pel documental de 74’ a tots que érem a la sala Grande, al final Emir ha plorat.

Pepe està assegut a un banc amb el director serbi i prepara grappa amb mel d’abella o llimona a la seva residència de Rincón del Cerro a les afores de Montevideo, capital de la República Oriental de l’Uruguai.

El documental comença així, amb una escena natural i quotidiana, on Mujica, de 83 anys d’edat ja, ensenya a prendre el típic beuratge de l’Uruguai al director i company de pel·lícula que segueix amb la càmera a l’aleshores president, fins el moment de deixar el mandat. Mujica visita pel món a altres líders, parla amb el micròfon al seu país provocant l’exaltació, també a casa seva i gaudint la seva dona i ell, treballant l’hort, cuinant pel seu gos, dialogant amb les preguntes amistoses d’Emir, s’hi recuperen imatges i fotografies del seu passat revolucionari amb una veu uruguaiana narradora de fons. Ens explica i ens regala la seva experiència en soledat, el captiveri del 1973 al 1985 que van rebre ell i dos companys líders del moviment Tupamaro durant la dictadura militar.

Per José Mujica l’expressió política més elevada és la revolució social, és en l’ensorrament d’allò establert on la creativitat por obrir-se de debò, explorant contínuament noves formes de relacions socials, organització i cultura. La cultura és el dia a dia, el tipus de relacions que establim del dia a la nit. Segons ell, també, el capitalisme no és la forma definitiva per Llatinoamèrica, lluny d’això, és el sender, la recerca d’un futur millor.

La cinta parla detingudament –o Mujica i els seus amics parlen– dels homes completament sols, aïllats i maltractats. També parla de viure, de l’amor tendre que és la vida quan observes que en realitat és microscòpica, com l’hidrogen, parla de la solidaritat i de l’insecte gregari que és l’ésser humà. Mujica és sorprenentment lúcid i ens desperta a tots, adormits per les nostres individualitats i conviccions de la cultura existent. S’expressa amb una saviesa de les que no queden, ens regala les seves opinions personals, la seva vida guiada per l’adversitat i el dolor, o les seves idees polítiques. Amb simplicitat, humilitat, de veritat, per reflexionar i aprendre per nosaltres mateixos, inspirats per la lluminositat que transmet. Diu que tot el dolent ho ha oblidat, i que només queda en ell allò més dur. És molt difícil resistir-se a l’emoció pel que diu. Mujica es mostra i prou. Et deixa una tendra i poderosa impressió sobre el cor palpitant, i de sobte tornes a prendre consciència de que hi ha algunes coses que tens per assentades i que es poden reflexionar, perquè res és ferm, tot és canvi i el veritable camí són els obstacles.

3 de setembre de 2018, Lido.

elCugatenc ha acreditat l’Associació Jove de Cinema de Sant Cugat per acudir a la Mostra Internazionale d’Arte Cinematografica la Biennale di Venezia. Durant la seva estada a Venècia, ens enviaran cròniques de cada jornada del festival. Pots trobar totes les que han fet fins el moment aquí.

Notícies relacionades