Volpelleres, el barri dels covards

José Fernando Mota (esquerra) i Domènec Miquel. Foto: Jordi Pascual

Vulpelleres, amb “u”, significaria “casa de guineus”. Ara bé, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va decidir no mantenir l'arrel llatina i fer-ne l'adaptació tot mirant el Tirant Lo Blanc on s'utilitza el terme “volpell”. “És cert, però en el context de l'obra literària significa covard”, explica l'historiador Domènec Miquel. “En definitiva, segons l'IEC, sou un barri de covards”.

L'afirmació podria reobrir el debat que ja es va encetar quan s'havia de ficar el nom a l'estació de Ferrocarrils. Si bé, en aquest cas no va tenir més incidència. Era una de les anècdotes que van acompanyar la sessió de repàs a la història del barri de Volpelleres que va fer Miquel amb José Fernando Mota a la Biblioteca Miquel Batllori el 26 de febrer.

En ser un barri de creixement recent, no urbanitzat fins al segle XXI, la seva història és la de masies i camps de cultiu. Segons va explicar Miquel, el terme “volpeller” està documentat per primer cop al 985 tot i que la masia que dóna nom al barri no apareix en cap document fins el 1161. Era un edifici senyorial amb una finestra esculpida, poc habitual a la ciutat, i que estava protegit per una petita muralla. A principis del segle XX hi vivien la família Margenat, impulsora del Celler Cooperatiu que es faria realitat el 1921. El 1973 es va derruir per construir un Centre de Rehabilitació del Treball i posteriorment el Centre d'Alt Rendiment Esportiu.

Les edificacions més antigues de Volpelleres es remunten al segle X, com Can Bellet. Aquesta masia es va abandonar al segle XII però va aconseguir un nou propietari que acabaria sent feudatari del Monestir. Can Canyameras és una altra de les masies tot i que aquesta rebia el nom dels masovers. No hi ha gaire informació més al respecte. “A Sant Cugat hi va haver 110 masies i tenim 350 noms diferents perquè anaven canviant”, explicava Miquel.

Els camps de cultiu de Volpelleres eren de terres lliures fins que al segle XI es va fer el procés de feudalització i el Monestir va absorbir el territori que anava des de la riera de Rubí fins el Tibidabo. Llavors els camperols es van convertir en vassalls, alguns senyors feudataris i altres sotmesos totalment a l'església. El sistema no es trenca fins a la desamortització quan creix el nombre de rabassaires, camperols que treballaven la vinya durant 50 anys pagant un terç de la collita al senyor.

 

Al 1873 els rabassaires santcugatencs, a través de la Unió de Pagesos local, estaven lligats a la Primera Internacional i al Partit Republicà Federal. Això els manté en contacte amb Francesc Layret, advocat que els va ajudar a enfrontar-se a grans propietaris. A través d'ell entren en contacte amb Lluís Companys i en temps de la República acaben formant part d'ERC.

L'any 31 protagonitzen una mobilització per demanar la propietat de la terra que treballaven i presenten més de 200 denúncies per revisar els contractes. Les victòries dels propietaris tenien resposta popular. “Can Canyameras va guanyar un judici el 1934 però els rabassaires no van deixar que desnonaren els seus companys”, explicava Mota. Amb el fracàs de la proclamació de la República Catalana alguns dirigents polítics són empresonats, entre ells l'alcalde Roc Cudó, que tornaria a guanyar al 1936 amb el Front d'Esquerres.

Si bé, la guerra ho va truncar tot. Els propietaris van haver de fugir i els rabassaires van passar a controlar les terres. Quan Franco esdevé el dictador, els propietaris tornen i els rabassaires són represaliats. També hi va haver secció femenina del moviment que va participar en el Congrés Nacional de la Dona, de caràcter antifeixista, el 1937.

Molts dels personatges que van participar d'aquestes organitzacions donen nom a dia d'avui als carrers de Volpelleres. També ho fan altres lleugerament posteriors com Pau Muñoz, alcalde franquista entre el 1947 i 1949 que mai va assumir estar al cap de Falange i que, segons Mota, va introduir un catalanisme primerenc durant el franquisme ja que anteriorment havia format part d'Acció Catalana i UDC. La seva vinculació amb el règim ha provocat crítiques. Arran va retirar la placa del seu carrer el 18 de febrer com a acte de protesta.

Notícies relacionades