Conte d'estiu

L'extraordinària perícia de la Guàrdia Civil posa fi a l'escapada romàntica dels gegants del Vendrell.

Una caixa de preservatius de la marca Elefanh 4XXL i el poema d'amor, "Salva, ens han pillat!", Escrit pel que sembla per Teresa, la Gigantina, trobats al lloc dels fets.

A poc a poc es va desgranant la veritat sobre l'estrany succés que ha commogut els veïns del Vendrell, trastocant la festa de la patrona en un poti-poti d'especulacions, on l'extraordinari es barreja amb la imaginació més febrosa. I és que, a l'estranya desaparició dels gegants locals, Teresa i Salvador, s'ha de sumar la sobtada aparició dels mateixos en una cruïlla de camins de Borriana, Castelló. El diligent informe de la Guàrdia Civil dona compte que, en el moment de ser descoberta la parella, un agent va jurar sentir una veu entretallada que recitava entre sanglots: "Salva, ens han enxampat!" (el número en qüestió va ser sotmès a la prova de Substàncies no consentides, donant negatiu en els tests, el que complica més aquesta qüestió). Per descomptat, l'incident no hagués passat de la categoria de sabor local, de no ser per les estranyes circumstàncies que envolten aquest assumpte.

Fem una mica d'història.

Els gegants en qüestió van néixer un dia de abril de 1930, gràcies a la donació pecuniària dels vilatans del Vendrell, que es van ocupar de insuflar moviment, vestir primorosament, i passejar amb ells en les festes de la ciutat. Es pot dir que els veïns i veïnes eren els seus pares i el Vendrell el seu lloc de naixement. No cal dir que un i altra van viure les primeres festes locals amb alegria, ja que durant més d'una setmana sortirien del lloc que l'ajuntament se’ls havia assignat i farien un tomb pels carrers i plaça de la Vila, i això tot i estar envoltats de l'insostenible cridòria dels nens i dels moviments compassats dels tramoistes, que, aliens a les modes i tendències de la dansa i la música, aplicaven sempre els mateixos moviments compassats i, a més, en cercle. No obstant això, aquesta tradició anual de reminiscències paganes es va convertir amb els anys en una perniciosa rutina, la manifestació s'evidenciava en el semblant abúlic i una mica tristoi de la parella de gegants, allunyats del somriure de pastís i del rictus contemplatiu i absent tan característic en els éssers inanimats, que sorprenentment, va passar desapercebut per a la immensa majoria. No així, per als estudiosos del comportament gegamter comparat que van posar el crit d'alarma, advertint l’edil Principal del perill que comportava erigir en mudes estàtues als molt estimats veïns Teresa i Salvador, i fer-ho durant dècades; un cas –van dir– de crueltat passiva, ja que, si totes les criatures arriben al món amb el noble de desig de divertir-se, els gegants havien nascut amb vocació de festa major, circumstància aquesta que els feia més vulnerables.

– Inclouré aquest punt en l'ordre del dia de la propera Junta de Govern –va ser la lacònica resposta de l’edil Principal als estudiosos.

La desídia municipal, aquesta mania de torni vostè demà; veurem què es pot fer; no li prometo res i falques per l'estil (heretats de la vastitud burocràtica espanyola), van tenir unes conseqüències directes en els successos que omplirien de sotsobre a la bona gent del Vendrell i els seus voltants i que es van deslligar en tromba a l'agost d'aquest any sumint als seus habitants en el desconcert més absolut. A dir dels diligents funcionaris municipals, tant a Teresa com a Salvador se'ls observava des de feia temps una perceptible tristesa que tots dos atresoraven en el més profund del seu ésser, ja que com passa en moltes persones el somriure dels gegants era tan impostat com el dels gats quan pretenen fer-se els simpàtics. Un detall que recobra ara, a la calor dels fets d'agost, un significat que ens porta a pensar que, en l'àmbit més recòndit d'aquests gegants operava una transmutació de la matèria que allunyava el cartró, el guix i la fusta a la panxa del reciclatge i, en canvi, començava l'aventura del que perceptible, l'harmonia dels sentiments, la picardia de la fricció, el miracle de l'amor... Un detall que va observar el secretari de l'ajuntament quan a la Inspecció General per a l'Inventari, en la nit de l'equinocci de Sant Joan, de 2017, va trobar a Teresa lleugerament recolzada a l'espatlla de Salvador, i que el regidor d'Urbanisme, de Cs, Porrás Porrazo, va atribuir a un lleu despreniment en la tramoia inferior de Teresa. Cras error municipal. Ja que no va ser només aquest detall el que va armar de sorpresa als que, per la seva tasca professional, es relacionaven amb els gegants, sinó que en l'aixecament revolucionari del dia 1 d'octubre de 2017 (record ara per casualitat), a això de les 22 hores tocades, un zelador de nom Lenin Cogolludo, de l'Assemblea Popular per la Independència, API en les seves sigles, va informar que, per l'ull esquerre de Salvador i Teresa va despertar una llàgrima que es va anar perdent en fragments de tardor al llarg d'aquella nit en què van cantar les òlibes.

Oh, Déu, què estava passant?! Els veïns més versats en l'origen i desenvolupament dels mons van dir que si Déu va crear l'home d'un pegot de fang per què no anava a fer-ho de cartró, que és molt més flexible? D'altres, més indoctes, van alertar que els gegants havien ressuscitat, obviant el fet que, durant vuitanta anys havien estat al poble. I hi va haver qui va dir que tot allò constituïa una cortina de fum de l'Estat espanyol per distreure els veïns (molt predisposats amb el Procés) del que es ventilava amb els presos polítics, pendents del rot sentenciador de ses senyories.

Sigui com sigui, i com que el desig fa el moviment, el 18 d'agost de l'any en curs, Teresa i Salvador van decidir escapar-aprofitant que el Consell Municipal va decidir (un altre error d'incalculables proporcions) desterrar al sòrdid polígon industrial de la Veleta, a l'espera de la Festa Major, com si fossin teloners d'un Déu menor. Allà, sols, davant l'egoisme de les estrelles que no paraven de xafardejar, i amb l'ajuda d'un capgròs de nom Melquiades, van projectar la fugida cap al lloc secret on viuen els gegants, que és també on dormen els ocells. I ho haguessin aconseguit de no ser perquè el mapa que portaven els va trair, portant-los a un fosc descampat de Borriana, a Castelló. Advertits de la presència dels guàrdies, van decidir substanciar la seva aventura. Una caixa de preservatius de la marca Elefanh 4XXL i un bell poema d'amor, escrit per Teresa per al seu noi, constitueixen dues proves irrefutables del que diem. (Alguns testimonis apunten de l'existència d'una litrona festiva als voltants, extrem que no podem acreditar).

El que segueix són els primers versos del famós poema Salva, ens han enxampat!

Salva.

Ens han pillat,

però et juro que m'escaparé amb tu cada vegada que surti el sol,

i en totes tardes de pluja.

 

Cel meu,

tracte d'escriure en la foscor teu nom,

pensant que seria bo que matinéssim junts,

tot i que el cafè es refredi i els nens s'avorreixin sense nosaltres,

enamorats com dos bojos

enmig d'un món menor que no compta en els nostres plans.

Fora dels teus braços,

lluny de l'Ajuntament,

el que quedarà després de la Festa Major serà l'olor del teu cos,

el perfum dels teus petons,

l'ambició de la teva ànima.

Dionisio Giménez, periodista florestà

Notícies relacionades