Vittorio Giordano. "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls"

"Vaig passar una pila d'anys anant al psicòleg, i després de moltes indagacions sobre la meva conducta es va posar molt seriós i em va dir que jo tenia tendència al suïcidi. Això va ser tot. Em vaig posar a riure. Vols dir? Això ho sabia jo des de feia molts anys."

És Vittorio Giordano. I Vittorio va fixar el dia i l'hora per a conquerir la lleugeresa dels seus peus i l'ambició de les seves ales. L'italià errant, el de la Piccola Cucina, va decidir quin era el temps de les històries, i l'epíleg que el portaria al lloc on dormen els ocells.

Abans d'això, Vittorio ens va regalar la millor cuina per al paladar més exigent; i, a més, amb una mena d'estètica entre el hop art, els tontos naifs, el grafit, les referències als revolucionaris del seu país i el sobresalt dels colors. Itàlia és així, com la maia que cobreix el cor blanc de la carxofa. Cal arribar aquí, encara que et punxis. Vittorio la portava dins sí, la va portar fins a nosaltres i ens la va brindar en un punt de la carretera de Vallvidrera, al peu d'un semàfor perquè, durant el cicle dels colors poguéssim advertir que el millor dels pobles està en la seva salsa (extensió que excedeix a la culinària). Pura artesania la seva en un lloc de pas, entre la ciutat sí i la ciutat no, que ell va reinventar amb el somni de la menta i amb l'inconfusible aroma de la menta verda.

Vittorio era la viva imatge de Giuseppe Garibaldi. Li ho vaig dir i es va posar a riure. L'endemà d'allò em va deixar al local de la ràdio un pòster d'Antonio Gramsci, un bitxo en un sobre i al sobre el seu número de telèfon: Gramsci, perquè el fundador del Partit Comunista Italià, en ple feixisme, era també filòsof com ell (igual que els sabaters, tots els cuiners ho són, encara que ells no ho sàpiguen perquè en això rau la filosofia); la cirereta per la representació simbòlica d'un home d'ofici; i el seu número de telèfon perquè fins a la seva porta va arribar l'ombra allargada de la solitud, i es va quedar aquí, al llindar, a l'espera, mentre Vittorio es va proposar distreure abans d'ultimar el seu últim equipatge, amb l'última maleta del viatger. Vittorio vivia la solitud envoltat d'un recull de perols que van ser alegria ahir, i avui trastos sense ulls en una cruïlla de camins. I, és que, la soledat –ho sabem–, no és el mateix que estar sol. Estar sol pot ser una opció, la soledat interior és la boira de l'ànima. "Estic sol amb un milió d'amics i penso en tu", va escriure el seu compatriota Cesare Pavese rememorant a Constance Dowling, l'amor trencat l'escriptor a la qual va dedicar el seu últim vers: "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls".

Després Cesare es va submergir a la banyera sense fons d'un hotel de Torí.

 

I, ara, imaginem les campanes del món cridant a Vittorio Giordano l'italià de la Floresta per reclamar-li l'essencial dels sabors que ell s'ha portat al lloc dels secrets. O millor, ben pensat, no cal que sonin les campanes, millor que es quedin al arpó de l'acer i l'espasa. Imagina-te-les. I dedica-li a Vittorio el somriure del record, que és, ja ho saps, la rosa perpètua dels llavis vermells. La bona mirada del veí.

Dionisio Giménez, periodista florestà

Notícies relacionades