Acaba el curs d'estiu d'UNIPAU, les ulleres per veure el món des d'una altra perspectiva

Fotos: Jordi Pascual

El curs d'estiu ja ha acabat. Després de 27 conferències al voltant dels conflictes armats i les seves conseqüències, la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU), es va acomiadar el 13 de juliol amb dues darreres xerrades. La primera a càrrec de Jordi Bondia, de l'Institut dels Drets Humans de Catalunya, sobre el dret internacional. La segona i de cloenda, a càrrec d'Arcadi Oliveres, president de la UNIPAU.

Després hi va haver un torn de conclusions amb Jose Ángel Ruiz en què es va animar a reflexionar sobre el postconflicte com a moment encara conflictiu no necessàriament violent. Per això s'anima a emprar el terme postacord de pau i no postconflicte ja que hi ha països on les desigualtats i màfies dificulten la pau real. Tant a Colòmbia com als Balcans no hi ha hagut postconflicte perquè la convivència està afectada.

Com la realitat és més complexa que un terme, Ruiz va animar a entendre la realitat més que fer descripcions amb paraules tancades. Alhora el llenguatge, amb la incorporació de termes com roig o feixista, serveix per deshumanitzar i fomentar l'enfrontament. Amb la creació d'un pensament únic es força que la gent actuï sense pensar i perdent qualsevol esperit propi, mirada de gènere o discurs crític.

La solidaritat, suport mutu i col·lectivitat serveix per trencar el pensament hegemònic. Així es pot veure com es trenca la visió per la qual es considera que la construcció d'estats forts és la solució per a Àfrica o que el terrorisme és la gran amenaça per a la humanitat quan els exèrcits estatals provoquen molts més morts. El curs d'estiu UNIPAU esdevé unes ulleres per veure la realitat des d'una perspectiva.

El paper del Tribunal Russell en l'apartheid a Palestina

Bondia va explicar que el Tribunal Russell va ser una proposta nascuda de la societat civil pensada inicialment per tractar els crims de guerra a Vietnam i posteriorment els crims de les dictadures sudamericanes. Va ser una crida davant la inoperància del dret internacional per la seva dificultat de l'acatament de sentències. També perquè el dret intern no podia jutjar altres crims. Només la jurisdicció internacional, retallada al 2009 a Espanya pel PP i el PSOE per evitar jutjar Guantanamo i Palestina, podia tenir una mínima operativitat perquè permetia portar casos internacionals a la jurisdicció nacional.

Temps després del naixement del tribunal, Stéphane Hessel va fer una crida per recuperar-lo per la situació d'apartheid a Palestina. Aquesta crida va començar amb una trobada a Barcelona i posteriors a altres ciutats. Es plantejaven delictes amb una visió global i que també tenien les empreses com a còmplices, novetat fins el moment. Moltes d'elles es van cridar a declarar tot i que no hi van participar. Hi destaca, per exemple, Brita, per la col·laboració amb l'estat d'Israel en l'opressió a Palestina. A Barcelona també es va incloure la complicitat com a delicte amb la Unió Europea i Estats Units com a culpables del crim del silenci.

L'expert diu que la majoria de violacions dels drets humans actualment són per omissió, “per no fer res, el crim del silenci”. Un exemple és la massacre d'Srebrenica amb el govern serbi com a culpable perquè no va fer res per evitar-ho sabent que passaria. Fent comparacions amb altres casos, Bondia assegura que des d'una perspectiva jurídica, el cas de Palestina es pot considerar un apartheid que va un pas més enllà que el de Sudàfrica. Reivindica, també, que la jurisdicció d'aquest tribunal revolucionari, perquè neix del poble, ha de servir per marcar jurisprudència, una base per al dret.

Els estats i l'OTAN són la gran amenaça

Oliveres, com a president de la UNIPAU, va fer una conferència de cloenda fent una visió transversal als conflictes i la despesa militar. Diu que els conflictes s'alimenten per la propagació de discursos falsos que fomenten la xenofòbia amb l'etiqueta d'immigració il·legal i la ubicació dels terroristes com a enemics de la pau oblidant que els estats i l'OTAN maten molta més gent en nom de la democràcia. Va fer especial esment a França amb la resposta als atacs a Bataclan amb bombardejos.

El president d'UNIPAU va explicar que Espanya gasta 52 milions d'euros al dia en fer la guerra amb la construcció d'armes i adquisició de material bèl·lic –el portaavions Príncep d'Astúries va costar 400.000 milions de pessetes com a compensació a l'Exèrcit perquè Suárez pogués legalitzar el PCE, segon Oliveres–. A més, assegura que les tasques humanitàries són insuficients i pobres comparades amb les de les ONGs. La justificació de la investigació amb usos civils no és vàlida per a ell perquè només el 10% de la investigació militar acaba tenint usos civils.

Va dir que Espanya ha venut armes en els darrers quatre anys a Egipte, Algèria, Aràbia Saudita, Jordània, Bahrain i Síria, entre d'altres, amb Joan Carles I com a gran ambaixador de la venda d'armes. Malgrat tot, diu que hi ha hagut èxits del pacifisme com l'objecció de consciència, el triomf de la campanya contra les mines antipersones i la campanya contra les bombes de dispersió.

Notícies relacionades