Alberto Real: “Les urgències eren plenes. Pensava que, si no tenia el virus, allà segur que l’agafariaˮ

Foto: Cedida per l'entrevistat

Perdre el coneixement al bany va ser determinant perquè Alberto Real, veí santcugatenc de 70 anys, acabés a l’hospital de Mútua Terrassa, on va restar ingressat vuit dies. Inicialment no sabia si tenia la COVID-19 perquè quan una setmana abans va acudir al CAP li van dir que tenia una pneumònia lleu però sense confirmar si estava marcada per la malaltia provocada pel coronavirus SARS-CoV-2. Va ser ja hospitalitzat que li van confirmar la notícia. Allà es va trobar una atenció mèdica molt correcta tot i la saturació del centre. Li van donar l’alta i va haver de passar dues setmanes d’aïllament total a casa. Ara, ja en la tercera setmana des de l’alta, viu el confinament com qualsevol altre ciutadà.

Quan vas sospitar que tenies la malaltia?

– Em vaig començar a trobar malament el 8 de març. Vaig acudir al CAP, on em van dir que tenia una pneumònia però ficar-me al protocol de la COVID-19. Em van prendre la temperatura i em van auscultar molt bé però no tenien les dades suficients per incorporar-me al protocol. Tot i donar-me uns medicaments, seguia trobant-me malament. Va ser el dia 22 quan, abans d’anar al llit, al lavabo vaig perdre el coneixement. Al matí següent la meva companya va tornar al CAP, des d’on em van enviar una ambulància per anar a urgències a Terrassa.

L’hospital estava saturat.

– Les urgències eren plenes. Pensava que, si no tenia el virus, allà segur que l’agafaria. Els pacients estàvem molt propers els uns als altres. A més, hi vaig estar més de 24 hores al passadís. És l’única crítica que puc fer a l’atenció. I ho entenc. Hi ha limitacions i molta gent a atendre.

L’atenció va ser bona?

– Sí, em van fer moltes proves. Abans de confirmar-me que era COVID-19, em van dir que era convenient que restés ingressat a una habitació. Ja sospitaven que podia ser un cas de coronavirus.

Quan t’ho van confirmar definitivament?

– Quan venien els doctors, ho preguntava. Un dia em van fer una explicació força complexa però amb què venien a dir que sí, tenia coronavirus.

Et van fer la prova o ho van donar per diagnosticat a partir de la simptomatologia?

– Em van treure sang, mostres de saliva... abans de pujar-me a l’habitació. Suposo que amb això em van fer tant el test d’anticossos com la PCR.

Com ho has viscut a nivell personal?

– Depèn del moment tot i que estava bastant tranquil perquè notava que respirava bé a diferència d’altres pacients que veia que ho passaven molt malament. Això de la respiració és molt important i, de fet, un dels paràmetres que més revisen els metges és el grau de saturació d’oxigen en la sang. Però igualment notava cansament, manca d’apetit... i això feia que en alguns moments ho veiés tot més negre.

Quines mesures de seguretat hi ha?

– Estava aïllat i no podia rebre cap visita. El company d’habitació estava a metre i mig i amb un biombo al mig. El personal sanitari anava protegit. Ara bé, al principi no portaven tanta protecció. Suposo que va arribar material i en els darrers dies a l’hospital es notava perquè estaven molt més aïllats. Però la diferència més gran pel que fa a seguretat és entre estar a l’habitació o esperant a urgències.

El personal sanitari et podia atendre amb normalitat?

– Feien seguiment i em preguntaven com em trobava. Eren contactes breus però servien per esclarir dubtes perquè també els podia fer preguntes. De fet va ser així com em van confirmar que m’havies detectat el coronavirus. Sempre hi ha metges més parladors i d’altres menys però l’atenció per part de tots ella va ser molt correcta.

Quan et van dir que podies marxar a casa?

– Quan vaig tenir el nivell adequat de saturació d’oxigen en sang. Abans de formalitzar l’alta va venir un doctor per preguntar-me com em trobava i així traslladar-ho a l’equip que havia de prendre la decisió. Durant la primera setmana a casa una doctora em trucava cada dos dies per fer seguiment. Ara em trobo molt millor i fins i tot he pogut sortir a fer alguna compra.

Hi ha un temps d’aïllament estricte a casa.

– La primera setmana, sobretot. Molta distància amb la companya, coberts diferents i el contacte mínim. Cap al final de la segona setmana vam començar a compartir el saló però mantenint la distància de seguretat. Són dues setmanes de tenir més cura. I ara, ja a la tercera setmana, estic confinat com qualsevol altre ciutadà. Així i tot encara anem amb molta cura. Només em falta una prova final per comprovar que tinc els pulmons bé.

Notícies relacionades