Amanda Bernal: “Mantenir una posició individualista no permet sostenir la vida”

Fotos: Jordi Pascual

Co-coordinadora del Grup de Recerca Antropològica sobre els Impactes de la COVID-19 (GRAIC), nascut del màster d’Antropologia i Etnografia de la Universitat de Barcelona (UB) i vinculat a l’Institut Català d’Antropologia (ICA), Amanda Bernal fa més d’un any que investiga sobre els impactes de la pandèmia en les relacions socials. Les conclusions d’aquest treball realitzat per set persones que s’han distribuït mirades diferents –Bernal fa la recerca en l’àmbit sanitari– arribarà al setembre en forma de Treball de Fi de Màster (TFG). A falta dels resultats definitius, l’antropòloga ja ha pogut treballar sobre la vulnerabilitat, les cures, el tractament del personal sanitari com a herois i heroïnes i la salut mental, entre d’altres.

Com és que un màster acaba derivant en un grup de recerca?

– Som de la promoció que va començar el màster al 2019 i, per tant, la pandèmia ens va agafar de ple. Diverses alumnes vam començar investigacions en relació amb la pandèmia: educació, relacions de parentiu, l’àmbit sanitari, religió... Vam generar un grup molt interdisciplinari que ens permetia tenir una mirada transversal de les afectacions i les conseqüències de la pandèmia.

Va néixer en el marc de l’assignatura Salut, Desenvolupament i Medi Ambient que imparteixen Cristina Larrea i Aníbal García, que ens van animar a crear el grup. Ens vam organitzar i ens vam inscriure a l’ICA, que ens permet estar en contacte amb altres professionals i ens dona visibilitat com a grup.

Com a antropòlegs feu èmfasi en la mirada social.

– Sí perquè el 80% de la salut és de caire social. Entenem que la part social ens sosté com a persones, també a nivell de salut. El treball mèdic, biomèdic i epidemiològic és essencial però atén només una part de les necessitats. Des de l’antropologia podem aportar una mirada més transversal.

El passat 9 de març vas participar a la taula rodona Dones en temps de pandèmia en el marc del programa d’activitats pel 8M. Allà vas posar en valor les cures, històricament invisibilitzades. La pandèmia les ha revaloritzat?

– Sembla que està de moda parlar-ne, i quina sort! Hi ha moltes associacions, grup de suport mutu... que tenen més visibilitat. Amb la pandèmia també han sorgit les xarxes de suport que han posat la cura al centre de la vida. És imprescindible perquè som éssers interdependents, que necessitem el suport de les altres persones. Això ens permet ser més fortes. Clar que cadascú ha d’atendre les seves pròpies necessitats però també s’ha de poder fer suport a qui es té al costat.

Una tasca que majoritàriament fan les dones.

– És un sector molt feminitzat i precaritzat. Soc conscient que ho dic amb un llenguatge molt heteronormatiu i cisgènere però és evident que la dona ha estat la que ha atès les persones que tenien un grau de dependència o eren vulnerables: persones grans, criança... Són tasques precàries. Les treballadores de la llar, majoritàriament dones migrades, han substituït en part el treball de la llar, i ho han fet mantenint la precarització tot i que aquestes persones sostenen la vida.

Al febrer en el marc del XVIII Seminari Pensament per la Pau de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau), Matxalen Legarreta va explicar com l’externalització del treball domèstic ha ocultat el conflicte de gènere a casa.

– I amb la pandèmia s’ha vist encara més clar. Durant el confinament que va començar al març del 2020 moltes dones penjaven fotografies a les xarxes socials en què se les veia treballant i donant al pit al seu nadó, per exemple. Això no és conciliació! És una qüestió de com es distribueixen les tasques i les cadenes d’afectes i cures que se’n deriven. Quan tenim una circumstància diferent, no té sentir que seguim sometent la mateixa part de la població.

I a la pràctica tot ha seguit igual: les tasques domèstiques, l’economia submergida –generalment de tasques domèstiques externalitzades– i la bretxa de gènere (econòmica, de feminització de professions i de visibilitat) en l’àmbit laboral.

– Visibilitzar la vulnerabilitat en l’àmbit laboral feminitza l’espai, no perquè la feminitat estigui vinculada a un gènere concret sinó perquè es vincula a ser més dèbil i menys resistent. Es barreja l’individualisme amb la vulnerabilitat. Són uns rols de poder molt forts que es veuen clarament al mercat laboral. La pandèmia ens ho ha fet especialment evident i ens hauria de fer reflexionar per mobilitzar-nos.

El sistema ens ha empès cap a l’individualisme. La pandèmia és un punt d’inflexió?

– Genera dicotomies més clares, tant en el gènere com en altres desigualtats. Esdevé un mirall del tipus de societat que tenim. El sistema patriarcal, neoliberal i de consum es fa molt més patent. És un sistema que fa més pobre a qui ja és pobre i més ric a qui ja ho és. La gent amb menys recursos té més dificultats per cobrir les seves necessitats.

Això ens ha de servir per ser conscients que ens hem de mobilitzar per atendre aquesta situació. La pandèmia ens fa veure que tots som vulnerables i tots tenim necessitats. No és cert que per no formar part d’un grup considerat vulnerable no s’és vulnerable. Tot i això, no estic d’acord amb qui diu que aquest virus és democràtic perquè la pandèmia afecta de maneres diferents en funció de la teva situació de privilegi o precarietat.

Quan es diu que és democràtic és que tothom pot emmalaltir.

– Clar, tothom està exposat. Això ens ha de situar en un estat de consciència física i en relació amb la resta. Suposa un repte a afrontar: com ens posicionem en relació a la resta.

A la taula rodona demanaves que la gestió de la pandèmia tingués mirada de gènere. Què significa?

– Que hem de ser conscients que quan menys recursos té la persona, menys capaç és d’accedir a un espai segur. En els hospitals, per exemple, les infermeres tenen una bretxa de gènere a nivell salarial i de reconeixement que genera una diferència. Als domicilis hi ha moltes dones que s’han hagut de confinar amb el seu agressor, és a dir, per a moltes persones quedar-se a casa no era estar a un espai segur; no només per la violència masclista, també per a les persones en llars insalubres, on viu molta gent... Majoritàriament són les dones les que es troben en situacions d’aquest tipus.

Canviar la mirada suposa entendre que el món no és el nostre melic. No és gens fàcil.

– Ser conscients del cos social. És a dir, que la meva persona acaba al meu cos però també és com em relaciono amb la resta i com generem juntes un espai segur i una xarxa que pugui atendre les necessitats de totes. La pandèmia fa patent que mantenir una posició individualista és insostenible perquè no permet sostenir la vida. Com a molt et pot sostenir a tu durant una temporada però tard o d’hora tindràs una necessitat que no podràs resoldre sola.

Per això poses en valor les xarxes de suport veïnal.

– Sí. Moltes ja existien amb altres fórmules. Que amb la pandèmia hagin sorgit xarxes i que s’hagin interrelacionat entre elles és molt potent perquè permet que cada persona pugui atendre les seves pròpies necessitats i també les de l’altre. La interconnexió de les xarxes significa que un recurs es pot aportar al propi barri o a qualsevol altre barri o municipi.

Les entitats que ja existien abans de la pandèmia segueixen treballant però les xarxes de suport veïnal sorgides esporàdicament de facto estan aturades. Com a societat no sabem mantenir-les actives?

– És una decisió que hem de prendre de manera conscient: si hem creat les xarxes per a una atenció puntual en un moment de crisi o si bé les volem mantenir. Jo crec que està bé mantenir-les perquè sempre hi ha vulnerabilitats i necessitats. Evidentment, si hi ha menys necessitat, potser les xarxes no han d’estar actuant però, en qualsevol cas, són grups que es poden mantenir organitzats per quan calgui. Hem d’aconseguir que els rols siguin rotatoris perquè sinó les xarxes se sostenen sobre les mateixes persones i això genera esgotament. Cal empatia i corresponsabilitat.

Correm el risc de tornar on érem: que tot això depengui dels serveis socials, que a més generalment no els entenem com un servei transversal sinó com una atenció a les persones més necessitades.

– Tant de bo no necessitéssim els serveis socials perquè suposaria que no hi hauria situacions que s’han de tractar a nivell administratiu. Hores d’ara existeixen i fan una tasca essencial però hem de revertir la mirada assistencial i paternalista. També haurien de poder anar de la mà de les xarxes de suport. Quan més ens puguem atendre entre nosaltres, menys necessitarem i alhora més efectius seran els serveis socials.

Entendre els serveis socials d’una manera àmplia també ha de permetre treure l’estigma de les persones que hi acudeixen.

– Exacte. Durant la primera onada moltes persones es van trobar acudint per primera vegada a recollir aliments a Càritas. És gent que a priori pensava que no estava en condicions d’acudir a aquests serveis. Hem d’aconseguir que tenir una necessitat no s’entengui com ser pitjor persona o menys valuosa. Si existeix l’estigma és perquè no s’assumeix la vulnerabilitat. Mantenim i reproduïm la diferència.

És un canvi de consciència social més que de polítiques públiques?

– Bé, les polítiques públiques han de tenir en compte les persones que hi treballen. Per exemple, a nivell sanitari les infermeres i els infermers estan en contacte amb les persones que atenen però després tot sovint les polítiques públiques es construeixen sense atendre aquestes veus. És a dir, hem d’entendre que la participació en política no només ha de servir per escollir si es fa un skate a un parc; una política pública també ha de tenir en compte les veus del sector. Nosaltres som les representades.

A una entrevista als Matins de TV3 vas dir que hem situat el personal sanitari a un lloc on no volia estar: ser herois i heroïnes.

– Fa més d’un any que faig entrevistes al personal sanitari i majoritàriament em diuen que no volen estar en aquest espai d’heroïcitat. Crear aquest arquetip genera demandes i exigències que elles cobreixen com a professionals competents, no els cal cap personatge nou amb més atributs. Perquè si creem aquesta figura i des de la nostra percepció no compleix els rols que l’hi hem assignat, els culpem. És a dir, els hem de reconèixer com a professionals i aplaudir-los, no cal físicament.

Els vam aplaudir físicament...

– I alguns ho perceben com una cosa positiva però molts d’altres no. Ells i elles ja feien la seva feina, no calia que els aplaudíssim i reforcéssim la imatge d’heroi. És a dir, els hem d’atendre amb el que necessiten, no generant expectatives al seu voltant.

La traducció política seria: menys aplaudiments i més pressupost en atenció primària, per exemple. I a nivell social: respectar-los com a professionals i entendre que viuen una situació d’estrès.

– Exacte. A més, en alguns centres se’ls ha garantit l’atenció psicològica i psiquiàtrica. És essencial perquè han tingut una implicació física i emocional molt forta. En canvi, hi ha molts centres que no han garantit aquesta atenció.

A nivell social comencen a sortir grups de persones que han patit la malaltia, que han perdut éssers estimats, que no han pogut fer processos de dol perquè no s’han pogut acomiadar dels familiars... Són xarxes que tot just comencen a sortir i són necessàries.

A nivell de salut mental, en quin punt es troba el personal sanitari?

– Molt afectat. Hi ha persones que ho portem millor però hi ha una gran part del personal que té angoixa, trastorn de la son, ansietat... Com a antropòloga no tinc la recepta màgica per solucionar-ho però sí puc fer una diagnosi que visibilitzi la situació. Les persones que gestionen aquest àmbit han d’activar accions, pressupostos i personal que pugui atendre aquestes necessitats.

I a nivell social?

– Crec que es pot atendre molt bé des dels grups de suport, sobretot pel que fa a l’aïllament, que genera frustració i tristesa. Per això dic que hi ha una part molt social molt important en el benestar.

Però costa entendre aquesta mirada mental dins de la salut. Fins i tot quan hi ha debat polític veiem que no es tracta seriosament. Quan Íñigo Errejón, diputat de Más País, va portar l’afer al Congrés el passat 17 de març, un diputat del PP li va cridar: ¡Vete al médico!

– El diputat que va cridar “vete al médico” és una d’aquestes persones que no assumeix la vulnerabilitat que totes tenim i com ens podem ajudar. Té una visió molt individualista, despectiva i violenta. És el clar exemple del tipus d’actitud que no s’ha de tenir.

Ho va verbalitzar un diputat però quants pensarien el mateix?

– Desgraciadament és una visió generalitzada. L’educació que hem rebut s’ha basat en aquests fonaments. Revertir i reformular com ens relacionem entre nosaltres és responsabilitat de totes.

La dona que expressa la ràbia és una histèrica però l’home és un valent. L’home que plora és un dèbil però la dona simplement assumeix el seu rol...

– Exacte. Les debilitats i les fortaleses afecten a tothom, no només a les dones. Que un home que no pugui expressar la seva vulnerabilitat en un espai laboral perquè se’l titlli de dèbil i de menys competent és una violència absoluta.

Notícies relacionades