Arcadi Oliveres: “Segons en mans de qui estigui una Catalunya independent potser val més que no la tinguemˮ

Fotos: Jordi Pascual

La Medalla d’Or al Mèrit Cívic que tot just li acaba d’atorgar l’Ajuntament de Barcelona no és més que el reconeixement a una vida compromesa en favor de la igualtat i la pau. Arcadi Oliveres necessita poques presentacions perquè des del seu compromís polític anticapitalista és una referència per a les esquerres però també per a moltes persones que li guarden admiració tot i la distància idològica. Als seus 73 anys, ha esdevingut un mestre per a tota una generació d’activistes.

Ha estat així pel compromís polític i social però també per les seves classes a la universitat, de les quals ja s’ha retirat; cap d’elles a la Facultat d’Economia. Cansat de la mirada neoliberal que marca els estudis econòmics, va apostar per sortir del que hauria de ser el seu hàbitat natural com a docent per marxar a donar classes a benaventurats que estudiaven polítiques, dret, periodisme... I entre aquests afortunats hi sóc jo. Així que aquesta entrevista és a un professor que admiro i que, per sort, després de la carrera m’he seguit trobant en fòrums com la Universitat Internacional de la Pau.

L’any passat ja vas rebre el premi Constructors de Pau de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Ara la Medalla d’Or al Mèrit Civic...

– Això ho fa l’edat! Sempre m’he implicat en causes socials. Sempre que siguin premis amables, els acceptaré. Però no són mèrits propis, ho són de molts col·lectius en què hi participo.

En la teva etapa d’estudiant vas viure la caputxinada, el maig del 68, organitzacions del primer de maig en ple postfranquisme... Tot això és el que t’ha marcat després?

– Totalment. Ja abans vaig tenir la immensa sort de tenir un bon ensenyament secundari en un temps en què era molt difícil. Era ensenyament religiós però amb els escolapis. La comunitat que duia el meu col·legi tenia un bon planter i, a més, recuperava professors universitaris represaliats pel franquisme que, després de la guerra, només podien optar per l’exili o no exercir. Tot i que no podien posicionar-se, sempre se’ls escapava alguna cosa i, si parlaves amb ells en la intimitat, les deixaven anar.

Recordes algú especialment?

– García Tolsà, Joaquim Soler, Eusebi Altisenc... Però el més conegut és el Xirinacs, que feia de tutor. Ell no havia participat a la Guerra Civil però estava acabat d’ordenar i havia de treballar als escolapis. Era un bon biòleg i teòricament ens havia de fer classes de naturals tot i que sobretot ens en feia de vida social i política. Entre d’altres coses, va desterrar la tradició escolapi de resar el rosari cada dia i ho va substituir per explicar els territoris de l’Estat. Un dia el dedicava a parlar d’Euskadi, un altre de Galícia... Explicava la història, la geografia, ens ensenyava cançons, llegia poesia...

També vaig tenir de professor el germà de Jaume Botey, que va morir l’any passat. Era escolapi i missioner a Mèxic. En el seu any sabàtic va venir a donar classes al meu col·legi i ens va explicar l’experiència de missioner. Xirinacs em va motivar el pacifisme i Botey la mirada tercermundista quan tot just tenia 14 o 15 anys. Després em vaig trobar l’eclosió universitària.

Per què vas acabar fent econòmiques?

– El meu pare volia que fos enginyer però jo no en tenia cap motivació; més bé m’interessava estudiar polítiques, que a l’Estat només es feia a Madrid i a una facultat que tenia Manuel Fraga Iribarne de degà. No era gens recomanable fer polítiques allà. Tot i així, a la Universitat de Barcelona el cartell deia, només a títol nominal, Facultad de Ciencias Políticas, Económicas y Comerciales. Vaig pensar que aquesta era una opció per acabar entrant a la vessant més política.

Vaig començar enginyeria pel meu pare però al primer curs ho vaig suspendre tot. Com ell volia que fes enginyeria, em va apuntar a una acadèmia i en un sol estiu vaig recuperar totes les assignatures. Després d’un estira i afluixa vaig començar econòmiques. No n’he quedat descontent perquè dels 36 anys que he estat a la universitat, 24 els he passat ensenyant economia a la Facultat de Ciències Polítiques.

A mi també em vas donar classe a la Facultat de Comunicació.

– No tenia les hores suficients a Polítiques i sempre vaig fer assignatures en altres facultats per complementar la docència: a Ciències de la Comunicació, a Dret, a Educació Social, a Veterinària... Al principi sí vaig fer classes a la Facultat d’Economia però vaig parlar amb el rector perquè només s’hi ensenya capitalisme.

No hi havia cap escletxa a la Facultat d’Economia?

– És una nota negativa que he de posar al meu currículum. Més d’un alumne m’ha dit que la meva posició era molt còmode, que la meva obligació hauria de ser quedar-me per canviar les coses. Una colla d’alumnes van anar al rectorat per demanar la creació d’una assignatura sobre economia crítica. La van aconseguir amb crèdits de lliure elecció i ajuntant uns quants professors que corríem per allà. Va durar uns tres anys perquè ningú més la va continuar i, a més, va arribar el Pla Bolonya.

Quina és l’alternativa real al capitalisme?

– En la meva època d’estudiant estàvem en plena Guerra Freda i per això als estudiants d’econòmiques molta gent ens preguntava si preferíem el capitalisme estatunidenc o el comunisme soviètic. La resposta era fàcil: Autogestió iugoslava. A Iugoslàvia les empreses no eren públiques com a l’URSS ni privades com als Estats Units. El més raonable és que les empreses no siguin ni públiques ni privades sinó dels treballadors; la terra per a qui la treballa! És molt més comunista que el que feien a l’URSS.

El sistema d’autogestió és un model cooperatiu. A més, quan preguntaven a Tito sobre quin era l’origen de l’autogestió que havia impulsat a Iugoslàvia sempre deia que ho havia tret de Catalunya. Ell havia estat brigadista internacional i s’havia passejat per Catalunya, on va viure les col·lectivitzacions de la Segona República. Potser ara això té un altre nom: economia social, solidària, cooperativa, ètica, ecològica... El fons és el mateix.

L’economia social i solidària és una gota petita al mig d’un gran sistema.

– Una gota que es fa grossa. La Fira d’Economia Solidària cada vegada creix més.

És millor la mirada autogestionària o la keynesiana actualitzada com la que planteja Pikkety?

– Pikkety intenta denunciar els excessos del capitalisme. També ho fan els companys de l’economia del bé comú. Ara bé, a mi m’agrada més entrar en l’arrel del capitalisme. El que no comparteixo és el principi del lucre. Em sembla fantàstic que tinguis un salari, que sigui digne, que puguis viure més o menys folgadament... però no podem permetre desviacions com el tipus d’interès. No és honrat perquè els beneficis són a costa d’altra gent.

De fet, no és una mirada només anticapitalista. Durant molts anys el cristianisme no ho permetia i avui dia l’Islam encara no ho permet. Ara intenten dignificar aquest lucre parlant de limitar la usura però sense canviar el fons. És el mateix que passa en el cas dels empresaris: tenen producció, venen i després obtenen beneficis empresarials. No és així, els ho ha pres als treballadors. L’empresari hauria de tenir és un sou fix per la seva feina sense beneficis extrets del treball de la resta.

El capitalisme s’ha adaptat en el moment que ha vist les seves limitacions: baixar aranzels, el GATT, obrir fronteres comercials, el NAFTA, obrir fronteres financeres i de serveis, el TTIP... Ara amb les noves tecnologies tenim una nova expressió. El que fa uns anys semblava una esperança de producció i coneixement col·lectiu cada cop està més patrimonialitzat per grans empreses.

– El problema és la forma jurídica d’aquestes iniciatives, són societats anònimes. Per tant, busquen el lucre i amb això trenquen la lògica col·laborativa. A partir d’aquí s’inventen moltes coses, com l’economia circular o cooperativa en base a aquestes empreses amb lucre... No hi crec.

Per què?

– L’exemple de l’economia circular és clar. No fan res que no fes un pagès fa 200 anys: agafar els residus per fer fems, amb la fusta tenia calefacció... Està molt bé però no és nou. Ara el capitalisme ho vol utilitzar per salvar-se.

Fa uns tres anys vam tenir una conversa similar a aquesta i em vas dir que el capitalisme desapareixerà tard o d’hora, ja sigui per la desigualtat creixent o per la crisi ambiental. En canvi, sembla que s’ha reforçat i que les mobilitzacions que l’havien posat en dubte arran de la crisi han perdut força.

– Això és una òptica molt local però estic convençut que el tema ambiental marcarà la fi del capitalisme. No m’agrada perquè la injustícia social i personal que genera és molt pitjor. Vas pel món dient que 25.000 persones moren de gana cada dia, que ja tenim 15.000 morts a la Mediterrània... i la gent no actua. En canvi, si dius que se’ns acaba el petroli o que respirem porqueria, la gent es mou més. A títol simbòlic el Parlament va declarar l’emergència climàtica.

No només és la desaparició del capitalisme sinó també com fem la transició a una altre sistema.

– De mica en mica. Si ho pensem, el capitalisme fa 250 anys que existeix. La humanitat fa milers d’anys que hi és! Intueixo que el nou sistema vindrà de la mà de la lògica cooperativa però ja es veurà d’aquí 100 anys.

Parlem a un segle vista però per controlar la temperatura del planeta tot just ens queden 10 anys...

– Sí, per això la gent cada cop és més conscient. La primera vegada que vaig sentir parlar d’ecologia va ser al 1968. Semblava que vivíem a un món indestructible. Potser no hem millorat molt però hi ha molta més consciència.

A nivell mundial s’han aprovat els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. Un dels seus punts parla d’ocupació digna i creixement econòmic.

– Els objectius estan bé però són simbòlics. Cada govern se’ls pren a la seva manera. És molt més eficaç tenir protocols com el de Kyoto. Parlar de creixement sostenible és un oxímoron. Si es parla de desenvolupament no perquè és més ampli: humà, cultural, científic...

Si cada govern fa el que vol, quin paper juguen els estats?

– Són poderosos però van perdent força. Espanya, per exemple, fa trampes al protocol de Kyoto perquè compra drets d’emissió a Burkina. Però alhora que pot fer això també és veritat que les grans empreses cada cop tenen més força davant dels estats.

Al debat nacional a Catalunya sembla que s’ha oblidat aquest punt. És a dir, té sentit un estat com a forma d’estructuració territorial i política? Hi ha empreses amb més poder que els estats que s’escapen del seu control i, a més, el canvi climàtic és un repte que no es pot abordar en clau territorial perquè és global.

– Combrego amb l’independentisme però he tingut discrepàncies perquè portem vuit anys de procés encara no hem dit quin país volem. Segons en mans de qui estigui una Catalunya independent potser val més que no la tinguem. Si no ha de ser complidora medioambientalment, tenir les portes obertes a la immigració, si vol tenir exèrcit, si no vol una República...

És una tasca que encara no s’ha fet tot i que l’ANC ho va intentar amb diverses conferències però el programa es va suspendre. Quan explico la Catalunya que vull, hi ha gent d’altres indrets que em diuen que també volen aquest model de país. Ens hem d’explicar diferent i ser conscients de les limitacions de la independència.

És un dels fracassos de Procés Constituent?

– No, deu ni do els materials que té sobre el tema. A Procés Constituent el problema van ser les picabaralles internes, no el pensament. Poc mesos després de Procés Constituent va néixer Podem i ens vam veure en discussions entre gent més propera a Podem i gent més propera a la CUP. Teníem assemblees ineficaces. Això va fer que molta gent marxés, entre ells la Teresa Forcades i jo mateix. Hi ha gent que hi segueix, com els santcugatencs Xavier Humet i Antonio Ontañón.

A veure si ens passarà com a la transició: un poder fort i una divisió de les alternatives, sobretot quan toquen poder.

– Espero que no. Veient el que passa a l’Ajuntament de Barcelona i al de Sant Cugat pels pactes...

Creus que hi ha un paral·lelisme entre l’antifranquisme i l’oficialitat de la transició i el 15M i l’arribada de forces hereves al poder?

– No, el gran problema de la transició es diu Felipe González, que va trair el socialisme ja abans de la transició, al congrés de Suresnes, a tres anys de la mort de Franco. Per això em sobta tant veure Ada Colau negociant amb els socialistes. He tingut moltes picabaralles amb Miquel Iceta pel posicionament del PSC i del PSOE sobre l’OTAN i, en el moment que van tocar poder, ja va acabar d’esclatar tot amb portes giratòries, relacions amb grans empreses... Tot i així, la transició ens va donar grans personatges com Julio Anguita.

No crec que el 15M tingui tanta força com l’antifranquisme tot i que potser s’estan repetint algunes coses que vam viure a la transició. Del moviment del 2011 sobretot van sortir les marees amb lluites per l’habitatge, la sanitat, les pensions, l’ensenyament...

Sempre t’has reivindicat com a cristià. Les religions han esdevingut un element central en grans conflictes geopolítics.

– El capital s’ha adonat que la modalització ideològica de la gent és molt útil. Per això en temps de Franco l’Església controlava el ministeri d’educació. Però hi ha grups molt diversos dins de la religió; també grups sectaris, que mengen el coco, propers a l’extrema dreta... No m'intranquil·litza perquè crec que la religió es mou en àmbits molt diferents. El cristianisme en què jo milito és el de les benaurances evangèliques, l’amor al proïsme, l’estima a l’altre...

Què vols dir amb militar al cristianisme?

– No sóc un gran practicant, no vaig a missa cada diumenge tot i que hi vaig de tant en tant i puc fer alguna pregària. Vull dir que he estat implicat en moltes organitzacions, començant per Justícia i Pau. A l’entrega de la Medalla d’Or hi va venir el Bisbe perquè he estat en aquestes organitzacions.

Hi ha molta distància entre una militància com la teva i el que fa l’Església com a institució.

– Un cop a La Vanguardia em van preguntar si sóc cristià. Vaig respondre que sóc cristià heterodox. Ho sóc des del punt de vista de respectar el missatge d’estima evangèlica però sóc favorable a l’ordenació de dones, a que els capellans es puguin casar, a anar a missa quan vulguem... Són afers que no em preocupen. El dogma no em preocupa ni m’importa. Això no és ser cristià, és estimar a l’altre i ser un mateix.

Això t’ha fet pacifista?

– En part. També el missatge de Xirinacs. Potser el que més pacifista m’ha fet ha estat l’experiència del meu pare durant la Guerra Civil. Amb 21 anys el van cridar a lluitar al bàndol republicà. El van tancar nou mesos a un camp de concentració a Galícia. Com tenia el record de la guerra, no ens va permetre tenir mai una arma ni una joguina bèl·lica. Fins i tot m’estripava les històries del Capitán trueno que em deixaven els amics: “És igual, tampoc li convé al teu amic!ˮ

Si parlem de pacifisme, parlem de la Unipau. Què ha aportat després de tants anys?

– Una bona reflexió i formació. No hem canviat el món però alguna cosa hem remogut. Ens vam estrenar al 84 i arribem enguany a la 34a edició del curs d’estiu, perquè durant dos anys no el vam poder fer per falta de pressupost. Des del 2002 Neus Sotomayor ho coordina molt bé. Ho ha sabut rellançar. Ara hi vaig a gaudir perquè com a jubilat és el meu període de formació.

Que t’has jubilat és un dir.

– I més val que sigui així!

Notícies relacionades