Fotos: Aina Serra

La Blanca Camps Febrer encurioseix, una interessant combinació de terreny i biblioteca… entre la viatgera intrèpida i l’analista curosa. Va començar amb projectes de cooperació amb persones migrades al barri de Santa Caterina de Barcelona i va acabar vivint 4 anys al Marroc, passant per diversos països i projectes de cooperació i memòria històrica vinculats als països de la mediterrània.

Els camps d’estudi de la Blanca es mouen en l’espai de la política internacional, el feminisme i la mediterrània, el que l’ha portat a fer la tesi sobre les conseqüències que generen les empreses que desenvolupen la seva activitat als territoris ocupats de Palestina i el Sàhara.

– En què estàs capficada ara?

– Estem a punt de treure un informe sobre el sector de la pesca, concretament del pop.

– Política internacional?

– Sí. El pop és un animal sedentari que està bàsicament instal·lat a la costa del Sàhara Occidental, però per contra, quasi tot el pop que es troba al mercat a casa nostra està etiquetat com d’origen marroquí. Per tant, les empreses marroquines s’estan apropiant dels recursos naturals sahrauís. Amb aquest informe volem treure dades que evidencien l’espoli que s’està fent als països ocupats.

– Quines conseqüències té per la població local?

– És un espoli a través dels recursos naturals. Implica màfies a l’hora d’atorgar llicències, sobreexplota la costa del Sàhara Occidental, sobretot enriqueix empreses marroquines i bàsicament dona feina a persones d’origen marroquí. Té grans impactes sobre la vida de la gent.

– És il·legal?

– Sí, és il·legal pel dret internacional. També segons una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea el Sàhara Occidental no s'hauria d'incloure en els acords de la UE amb el Marroc, perquè aquest darrer no té dret a decidir ni beneficiar-se dels recursos, que pertanyen a la població sahrauí. El Frente Polisario és el legítim representant del poble sahrauí. Doncs aquest gener l’Eurocambra i Marroc han firmat un acord de comerç amb el qual rebaixen els aranzels per exportar des del Sàhara Occidental, perquè les empreses marroquines tinguin més facilitats per vendre allò que espolien. Aquest acord, a banda de no complir la sentència del TSJUE, legitima i perpetua l’espoli del govern i les empreses marroquines sobre el Sàhara Occidental.

– Quin pes té l’ocupació empresarial de Marroc sobre el Sàhara Occidental?

– És molt complicat tenir dades acurades i contrastades. Però una cosa és clara, el Sàhara Occidental té quatre grans recursos naturals: les mines de fosfat, el sol, la sorra i la pesca. Marroc és un dels principals exportadors mundials de fosfats, que s’utilitzen per fer fertilitzants, i la mina més important es troba en territori sahrauí. Marroc té la propietat de les principals empreses d’energies renovables instal·lades al Sàhara Occidental. Marroc és proveïdor de sorra, almenys a Mallorca i Canàries, que en tinguem constància per ara, i és sorra que també prové del Sàhara Occidental. I, com dèiem, el Marroc és un dels principals exportadors de pop, i els bancs de pops estan estancats en costes sahrauís. Així, és clar que l’espoli existeix i afecta els principals motors econòmics de la població sahrauí.

– És clar que l’economia és política.

– Talment. Una vegada l’Artur Mas va visitar Israel i li van demanar: per què no visites Palestina? I Mas va contestar: és una visita econòmica, no política. Des de l’Observatori de Drets Humans i Empresa a la Mediterrània aportem dades per demostrar que l’economia és una gran eina per fer política. I que no ens venguin la moto que no hi té res a veure.

– Passa igual entre Israel i Palestina?

– Sí. L’Estat d’Israel ha construït una línia de tren entre Tel Aviv i Jerusalem que passa per territori ocupat. El tren no hi té parada, però es disposa lliurament del territori ocupat contradient la legalitat internacional. Senzillament, s’imposa. Com aquest exemple concret, els que vulguis. I en aquest cas, amb capital espanyol provinent d’empreses de Florentino Pérez.

– Publiqueu llistes d’empreses que fan aquestes pràctiques?

– És un dels objectius de l’Observatori, tot i que sovint és molt complicat fer seguiment de la titularitat de la propietat i del capital de les empreses, o fer seguiment dels processos d’elaboració dels productes per verificar-ne l’origen i les empreses que hi intervenen. Les companyies es dediquen a fer campanyes de transparència alhora que minimitzen la informació. Tenim empreses que estan espoliant països ocupats i guanyen concursos públics aquí. Això és inadmissible, i hi ha impunitat total.

– També has publicat sobre seguretat internacional.

– Sobre polítiques feministes per la pau.

– Podries explicar això?

– Vol dir posar la mirada feminista en tots els àmbits vinculats a la seguretat. Vol dir mirar-ho tot des d’aquest punt de vista: models econòmics, interessos polítics, relacions comercials, moviments migratoris, acollida... No es tracta només de deixar de vendre armes a Aràbia Saudita o fer projectes d’empoderament de les dones en països empobrits; també és preguntar-se, per exemple: per què arriben menys dones?, per què les dones que venen, si arriben, estan embarassades?, per què les persones transsexuals no s’acullen amb el seu gènere de destí als països d’acollida?

– Què és seguretat?

– És totalment intersubjectiva i contextual. Aquí la seguretat pot tenir a veure amb poder pagar el pis o en caminar tranquil·les pel carrer, per exemple. A Síria té a veure amb la supervivència entre bombes o amb no ser torturades. Per altres tindrà a veure amb saber l’origen de tot el que mengem. Però el que no és, és el que es planteja des de les institucions que reforcen la idea d’estats autoritaris, amb total impunitat per fer ús de les forces de seguretat contra els enemics que ells construeixen.

– Qui és l’enemic i per què?

– La narrativa hegemònica de seguretat és una construcció social que respon als interessos d’algú en un moment determinat. Tal com està plantejada, la seguretat genera una inseguretat a algun altre col·lectiu. És evident des de 2001, quan s’ha consensuat el musulmà com enemic comú, a través de la islamofòbia i com a excusa per estendre mecanismes de control a tots els àmbits de la nostra vida. La seguretat es construeix sobre un discurs d’alteritat que criminalitza allò que ell mateix construeix com a aliè.

– Com es crea aquest relat de “criminalització”?

– Des de tots els mitjans dels que disposen els poders polítics i econòmics. És molt diferent si davant d’un tiroteig el president d’un país diu: “Es perseguiran les persones que han comès aquest crim”, o si el president diu: “Estem en guerra”, com va fer François Hollande. En aquest segons cas, es justifica l’ús de polítiques militars, el control, la persecució... i aquí és on estem.

– Qui qüestiona el “seu” sistema també és enemic?

– Molts de nosaltres podem ser l’enemic, i la criminalització serà cap a nosaltres quan interessi.

– Què et mou a posar-te a fer recerca en aquests àmbits?

– Adonar-me de com funciona el món i no sentir-m’hi còmoda. Penso que la recerca et dona eines per analitzar, per entendre. No es tracta d’un sistema abstracte, d’un model, d’un lema… hi ha unes normes del joc que estan liderades per unes persones amb uns interessos i tenen conseqüències reals, en la vida diària d’altres persones.