Cecília Borràs: “El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Catalunya. Cal actuarˮ

Fotos: Jordi Pascual

Fa dues setmanes van transcendir a la llum pública dues morts per suïcidi al nostre municipi –una d’elles encara presumpta ja que està en investigació–. Més enllà de l’impacte puntual dels fets, quina responsabilitat tenim els mitjans de comunicació, els polítics i la societat en general per evitar l’estigma i nous casos? És ètic que els diaris expliquem la forma i el lloc dels fets? Les morts per suïcidi i les temptatives es basen sobre un malestar emocional i mai tenen una única causa. Conèixer quines circumstàncies hi ha darrere dels suïcidis, que aquests no només són la mort sinó també la idea, planificació i acció i canviar el relat social és clau per guanyar consciència i fugir de la morbositat del clic pel clic als mitjans de comunicació.

Cecília Borràs és presidenta de Després del suïcidi - Associació de supervivents, la primera entitat catalana que agrupa familiars de les víctimes. Amb ella parlem de tots aquests interrogants i de les victòries aconseguides durant els set anys d’existència de l’associació. La part preventiva és essencial i, per això, abans de començar l’entrevista, cal dir que en cas de pensar en treure’s la vida cal explicar-ho al nostre entorn social i accedir a recursos com el telèfon 061 del CatSalut Respon o els que faciliten entitats com la seva (662 545 199 / info@despresdelsuicidi.org).

Quan parleu de supervivents no us referiu a les persones que han tingut temptatives de suïcidi sinó a l’entorn familiar i social de les que han mort.

– És un terme que vam adoptar del nom de les associacions americanes. Les persones que hem passat la tragèdia d’una mort per suïcidi tenim la sensació de ser supervivents. L’Associació Americana de Psiquiatria compara aquest estrès amb el que es pot viure a un camp de concentració en un conflicte bèl·lic. És una tragèdia en tant que és una mort inesperada i incompresa, que està plena de tabús i estigma. Se’ns fa molt difícil fer el camí del dol i trobar comprensió amb els altres.

El dol té punts en comú però cadascú és un món.

– S’han de respectar les experiències individuals. El dol pot ser més o menys similar però hi ha diferències en funció del cas, per això hem de parlar de la mort en suïcidi en plural. Cadascú necessita el seu temps, la seva manera de fer i tindrà les seves necessitats.

Un dels vostres objectius és canviar el relat social.

– No parlem del suïcidi en general sinó de la mort per suïcidi perquè hi ha tres formes de morir a la vida: per causes naturals, accidentals i per suïcidi. Hem tret el reflexiu d’“ens suïcidemˮ perquè la causa és el suïcidi però no sabem què passa al darrere. Hem parlat amb estaments socials i polítics i amb mitjans de comunicació perquè es conscienciïn. Els mitjans tenen un poder pedagògic important.

S’ha fet camí. Fa vuit anys no hi havia cap entitat i avui dia en som 11 a tot l’Estat. Hem estat els primers en trencar l’estigma i el tabú per parlar clarament del que passa. No ens fa vergonya parlar-ne. És la primera causa de mort no natural a Catalunya i a l’Estat. Cal actuar.

Quan hi ha una mort per suïcidi molts mitjans van a pel clic, amb una notícia breu i sense context.

– Quan només hi havia edicions en paper, hi havia més temps de redacció. Els mitjans digitals, però, són més perversos perquè editen la notícia en cinc minuts. He parlat amb molts periodistes i he estat al congrés d’ANIS (Associació Nacional d’Informadors de la Salut), on he pogut constatar que els periodistes tenen poc temps. De certa manera, el periodisme s’ha convertit en donar un titular ràpid i una informació breu. Molts periodistes són conscients que necessiten més temps per treballar bé la informació però els redactors en cap no els ho permeten.

Aquestes notícies necessiten d’una reflexió, d’ordenar la informació i veure què no es pot explicar. Per exemple, no es poden posar els mètodes perquè es contravé la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que també està recollida a les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. El principal mitjà de prevenció a la premsa és no dir el mètode però habitualment surt al titular. Això fa molt de mal a la família! En les notícies digitals encara és meu greu perquè queden penjades eternament, afectant la família i donant idees a persones vulnerables.

En alguns casos es publica quan encara hi ha una investigació policial en marxa o sense tenir més informació que la trobada del cadàver. Fins a quin punt això és notícia?

– Per a mi no ho és. En el cas d’un accident, si hi ha una investigació en marxa, podem fer mil hipòtesis: no portava el cinturó, havia excedit el límit de velocitat, anava sota l’efecte de les drogues... Això passa perquè hi ha una pedagogia i sabem els perills de no acatar el codi de circulació. En canvi, en la mort per suïcidi no tenim pedagogia, simplement es pensa que “estava malament del capˮ. Això només és una part, és un esbiaix de la realitat que estigmatitza encara més.

D’acord, els mitjans generalment parlen del suïcidi però ho fan malament. Quin seria un contingut adequat?

– El suïcidi interpel·la les persones, no és com un cas de violència de gènere, en què hi ha un dolent i es busca justícia social. S’ha de tenir en compte que darrere del suïcidi sempre hi ha un patiment emocional, és a dir, la persona percep que no pot fer canvis a la seva vida, que la fa patir. Per tant, els mitjans, a banda de no explicar el mètode, han d’exposar la vessant preventiva. D’aquesta manera s’informa que hi ha hagut un suïcidi, se segueixen les recomanacions de l’OMS i es fa un apunt dient que cal demanar ajuda.

Què heu aconseguit políticament en aquests set anys?

– A Catalunya tenim el Codi Risc Suïcidi. No és un pla d’intervenció transversal però permet recollir dades a nivell assistencial de totes les persones que han accedit via urgències no només amb temptatives, també amb ideació. És important detectar la ideació perquè aquí neix el risc, després ve la planificació i l’acció. Ens permet tenir informació i preveure accions de prevenció tot i que cal fer més. També es fa un seguiment dels casos detectats. Ara treballem amb el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya perquè la mort per suïcidi és la primera causa de mort en el jovent. S’ha de fer un treball transversal que contempli el sistema educatiu.

Tenim la imatge social que darrere d’un suïcidi hi ha un trastorn mental, diagnosticat o no. Aquí entra la depressió. Però, a més, hi ha moltes més causes, algunes de les quals són molt properes a qualsevol persona: conductes addictives, desarrelament o soledat, esdeveniments vitals estressants i malalties cròniques.

– Qualsevol de nosaltres és vulnerable. Per exemple, durant molts anys hem tingut la idea que la solitud era molt present en les persones grans però cada vegada hi ha més joves que se senten sols, és una qüestió de percepció. En el cas de l’element vital estressant, és molt subjectiu: quedar-te sense feina, deixar a la parella, que et robin el cotxe, que t’entrin a robar a casa, que tinguis un ascens que t’impliqui més feina...

Quina és la causa més habitual?

– La més registrada (un 63%) és la depressió greu o el trastorn bipolar. La malaltia mental comporta un estigma social i hem d’evitar fer un continu entre malaltia mental i suïcidi. Hi ha moltíssimes persones amb trastorns mentals que fan vida normal.

Dieu que ningú vol morir i que la gent que mor per suïcidi és perquè no ha trobat una sortida al seu patiment. Com es lliga això amb el dret a una mort digna?

– Són dues realitats diferents. No puc dir que algunes morts per suïcidi no siguin intents d’eutanàsia però hi ha una diferència base. En el suïcidi el pes de la mort recau sobre les persones estimades, que es pregunten per què; malgrat que hi pugui haver notes que desculpabilitzin i dient “no podia mésˮ. Com a filla, com a germana, com a mare... la meva resposta hagués estat: “T’hagués ajudat encara mésˮ.

El discurs de l’eutanàsia està dirigit a persones amb unes circumstàncies concretes i amb un discurs pactat amb la família. El pes no recaurà sobre l’entorn social. A l’associació tot just enllestim un document de posicionament en què expliquem que eutanàsia i suïcidi són coses diferents. S’ha de parlar clar: deixem en pau el terme “suïcidi assistitˮ. Cada vegada se sent menys als mitjans, per sort.

Els supervivents necessiten una bona xarxa social per començar a parlar-ne.

– És fonamental però no sempre hi és. El model familiar ha variat, amb separacions de vegades traumàtiques. Quan hi ha una mort per suïcidi hi pot haver la culpabilització d’uns familiars als altres. La mort a destemps és com un tsunami: se sent ràbia, culpa... Hi ha pares que culpabilitzen l’equip metge si la persona estava en tractament, per exemple. Són reaccions humanes que no són més que la representació del dolor.

Heu de passar per dos dubtes: una mort inesperada i el seu motiu.

– La mort sempre és inesperada fins i tot si hi ha hagut temptatives prèvies. També hi ha sentiment de culpa, que s’ha de treballar molt al principi del dol. Hi ha cinc elements a tenir en compte durant el dol: “per què m’has fet això?ˮ, el trencament del vincle de forma traumàtica i unilateral, “quina influència he tingut jo?ˮ, “què diran de mi la resta?ˮ o “ens qüestionaran com a cuidadors?ˮ i el sentit de la vida perquè sentim que hem fallat en coses importants.

I hi ha qui començarà a dir: “ha estat una decisió valentaˮ, “ha estat una acció covardaˮ, “no tenia prou xarxa i, per tant, alguna cosa fallavaˮ...

– Totalment, és l’única mort en què es qualifica la persona morta. S’ha de tallar el discurs de la valentia i la covardia, simplement era una persona que patia. Quan dius que era una acció valenta, dius implícitament a altres persones que pateixen que si tenen coratge ho facin. En canvi, si dius que era una persona covarda, resums en una paraula tota la seva vida; és molt injust.

Ara teniu l’oportunitat de parlar-ne més durant el Dia Mundial de la Salut Mental, el proper 10 d’octubre.

– La Federació Mundial de la Salut Mental dedica el dia 10 d’octubre d’aquest any a la prevenció del suïcidi, i també s’hi faran accions durant tot l’any. Serà un dia històric, que va molt més enllà del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, que és el 10 de setembre i a Catalunya mai podem fer gran cosa perquè al dia següent és la Diada. Tot i així sempre intentem fer petites coses. Enguany farem un acte de prevenció amb reclusos de la presó de Lledoners.

Malauradament ningú ens ha explicat res sobre el suïcidi i només ho aprenem quan ho hem viscut. Cada any es publiquen dades però passen desapercebudes. Quan fem acollides, hem d’explicar que hi ha milers de persones en la mateixa situació. La resposta molts cops és: “Per què no ho diuen més?ˮ

També som una mica analfabets emocionals...

– Hi ha una frase clau: “Ningú que està feliç i a gust amb la vida pensa en suïcidar-seˮ. Si realment fos un acte de llibertat, el podries fer en qualsevol moment, fins i tot estant bé.

Constantment ens interpel·len amb el discurs de la felicitat.

– El doctor Víctor Pérez, especialista en depressió, sempre explica: “Què diem als nostres fills adolescents amb la nostra màxima estima? Que siguin feliços. És el pitjor que els podem dir!ˮ La felicitat no existeix i dient que algú ha de ser feliç imposem una pressió. No es pot ser feliç sempre. A més, avui dia el mòbil et ven una felicitat virtual que és més difícil de gestionar. El millor que podem dir als nostres fills és: “Sigueu bones persones!ˮ

Notícies relacionades