Fotos: Jordi Pascual (arxiu) i cedida per l'entitat

Al mes de juny entrarà en vigor la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia. Aconseguir la despenalització de l’eutanàsia ha estat possible gràcies a la tasca de conscienciació de moltes persones que han demanat morir dignament i de l’associació Dret a Morir Dignament, que a Sant Cugat té el seu propi grup local amb Consol Farràs com a coordinadora. També és coordinadora d’atenció a la ciutadania de Catalunya a l’associació a nivell nacional. En aquesta entrevista explica els reptes que s’obren un cop el bon morir ja és un dret a tot l’Estat. L’entitat no s’atura i a la ciutat segueix informant i rebent persones cada dilluns d’11 a 12:30h. a la Casa de Cultura.

– Quan la llei es va votar per primer cop al Congrés, el desembre passat, PP, Vox i UPN van ser els únics partits que van votar en contra. Deien que és inconstitucional.

– Entenc que ho diuen perquè volen presentar un recurs per intentar derogar la llei. Sembla màrqueting. Però la constitució diu que les persones som lliures i sobiranes, que tenim els mateixos drets. El Tribunal Constitucional no podrà fer res per derogar-la. Si la llei s’ha tramitat és perquè cada vegada el clam era més gran i la ciutadania ho tenia més clar.

– Com vas reaccionar quan el Congrés va aprovar la llei?

– Amb alegria però no desbordant perquè sabem que és un reconeixement públic d’una cosa que molta gent ja té clara. De fet, és un “ja era hora”. Ha arribat tard per a molta gent.

– Per què no entra en vigor fins al juny?

– Perquè s’ha de desplegar, i aquest és el repte. Ja abans de votar-se la llei, la Generalitat ens va trucar per participar a dues comissions per veure com ho fem. S’ha de saber qui és el metge responsable, quin temps tindran els metges per dedicar-s’hi, com formem els professionals, quants recursos s’hi destinen... La formació és especialment important perquè ara a les facultats no es forma en l’acompanyament a la mort. Està molt bé que la medicina ens doni qualitat de vida i ens l’allargui però al final tots morim.

– Quan la llei va arribar al Senat, va rebre esmenes dels grups que s’hi oposaven però també dels proposants.

– Moltes eren de matís. Una d’elles demanava incorporar el personal d’infermeria i de psicologia a les comissions d’avaluació que contempla la llei; un canvi a millor. Hi va haver 246 esmenes! No es va modificar l’esperit de la llei en cap moment.

– Petits canvis per deixar menys marge a la interpretació?

– Sí, es diu que és una llei garantista tant per a les persones que demanen l’eutanàsia com per als metges. També es recull l’objecció de consciència com a opció individual del metge però no de la institució mèdica en el seu conjunt. És a dir, si a una institució hi ha una persona que és objectora de consciència, s’ha de facilitar que una altra persona pugui practicar l’eutanàsia.

Però ser garantista també és ser més burocràtic. Es triga entre 30 i 45 dies perquè et donin una resolució. Això és molt de temps per a una persona malalta que sap que està morint. Per això és millor demanar-la quan es té una diagnosi recent perquè si esperem molt potser ja no hi serem a temps.

– El risc de l’objecció de consciència és que pot bloquejar l’aplicació de la llei. Crític va publicar una investigació en què s’explica que un 42% dels ginecòlegs del sistema públic català es nega a practicar avortaments però al 2015 aquest percentatge a la província de Lleida ascendia al 95%. Era molt difícil avortar a aquella província. No correm el mateix risc amb l’eutanàsia?

– Potser. Però suposo que es concentrarà en institucions religioses. En qualsevol cas, hem de vetllar pel bon compliment de la llei. Tothom ha de poder demanar l’eutanàsia al seu lloc. A més, la llei preveu que es pot practicar al domicili i als hospitals públics i privats.

– Contempla el sector públic. És important perquè sinó l’eutanàsia quedaria lligada només al món privat.

– És fonamental perquè sinó només podria accedir la gent amb recursos econòmics.

– Amb la llei l’eutanàsia passa a ser un dret, i es recull tan de forma activa com del que socialment havíem conegut com a “suïcidi assistit”, tot i que el text defuig d’aquesta expressió.

– Bé, l’eutanàsia no és activa ni passiva. La llei contempla que o bé puguis demanar ajuda a un professional perquè t’administri una substància per morir o bé que el professional et recepti un fàrmac perquè te’l prenguis tu. Ho poden demanar les persones que tenen una diagnosi de malaltia greu o terminal. En canvi no hi ha cap llei per a les persones amb malalties mentals, per als menors... És a dir, no s’han contemplat tots els col·lectius.

– I més condicionants: ser capaç i conscient quan es demana, tenir quatre confirmacions...

– Per això el document de voluntats anticipades és més important que mai. Si la persona és conscient, ho pot demanar. Ara bé, si té una demència avançada, un ictus que li ha afectat molt... no la pot demanar. Però ho pot fer abans amb el document de voluntat anticipades, que recull la voluntat de la persona quan és conscient. Es deixa per escrit en quin moment es vol l’eutanàsia. El document es pot fer en qualsevol moment de la vida. Arribat el moment, la família pot mostrar el document. En alguns casos ho pot sol·licitar el propi metge.

Hem d’intentar agilitzar l’espera sent conscients dels passos: demanar-ho, tornar a fer-ho als 15 dies per demostrar que no era un rampell, la redacció de l’informe mèdic, la validació del metge consultor, el trasllat a la comissió de garanties amb dues persones que podran parlar amb la persona o no abans que decideixi la comissió. La llei també contempla que es pugui denegar i llavors la persona afectada podrà iniciar un recurs administratiu. Però què passarà amb la gent molt feble?

En cas de tenir una resolució favorable, no cal que s’apliqui immediatament. Un bon exemple és Marieke Vervoort, una esportista paralímpica belga que va participar en diversos jocs. Ella va demanar l’eutanàsia al 2008 però no va voler aplicar-se-la fins al 2019, quan ja no podia més amb el patiment. Aquí passarà igual i amb el document de voluntat anticipades és més clar perquè podem demanar l’eutanàsia dient quan volem que ens l’apliquin: quan no reconeguem els nostres familiars, per exemple.

– En cas de denegació tant de la petició com del recurs administratiu, la llei deixa la via judicial oberta.

– Suposo que hi arribaran els pocs casos en què es consideri que la malaltia no està justificada. Per exemple, el d’alguna persona amb depressió, que no és un supòsit de la llei.

– La comissió de garantia i avaluació és una diferència respecte a les altres lleis europees. Què suposa per a la persona que demana l’eutanàsia?

– Als països europeus que tenen regulada l’eutanàsia, la comissió existeix però actua a posteriori. És a dir, la persona demana l’eutanàsia, passa els protocols, es practica l’eutanàsia i posteriorment el metge presenta els informes a la comissió, que revisa si els passos s’han fet correctament. Això significa que es refien del metge i del procés. Aquí passa a la inversa: no es podrà practicar l’eutanàsia fins que la comissió hagi revisat els passos. És com si no es fiessin del professional sanitari.

A més, s’ha previst que cada autonomia tingui la seva pròpia comissió amb set membres. M’imagino que a Catalunya es triaran representants tenint en compte les regions sanitàries. Pel que sé, aquí els metges ho tenen clar i són molts obert.

– Un cop aprovada la llei, què heu de fer com a associació?

– Teníem tres objectius: defensar el dret de tota persona a la seva autonomia, promoure l’opinió pública per naturalitzar la mort i la incidència política. És a dir, excepte la incidència política, hem de seguir treballant. I igualment pel que fa a la mirada política haurem de treballar per aplicar millores.

Segurament el nostre principal objectiu ara és donar a conèixer el document de voluntat anticipades i ajudar la gent que el vulgui fer. Hem de seguir informant dels drets, entre els quals ara hi ha el ben morir. A més, hem de vetllar perquè la llei s’apliqui correctament. No crec que ens assabentem dels casos que van bé, només dels que generen algun problema.

– De fet, ja heu començat una feina informativa sobre com es pot demanar l’eutanàsia.

– Sí perquè ja sabem el que preveu la llei, només ho hem d’explicar. Cal molt suport a la formació dels professionals perquè mentre es formen llevadores no es forma algú per ajudar a morir. Fins ara es tenia en compte la sedació, que és molt important, però què passa si la persona no vol arribar a aquest punt? Si no hi ha res a fer, per què hem de patir per morir? I això és un dret individual, no col·lectiu. És a dir, la llei és important encara que només la faci servir una persona.

– Podreu fer suport quan hi hagi recursos?

– Sí però suposo que no podrem emplenar cap instància perquè això ho ha de fer la persona afectada. Ara bé, podrem explicar els passos a seguir. Ja veurem.

– Fins que no s’apliqui la llei no sabreu l’abast?

– Bé, el que sabem és que no hi haurà moltes peticions. Als països on està regulada, l’eutanàsia suposa entre el 2 i el 3% de les morts, i el percentatge no augmenta. És un sector de la població molt concret. Però és molt important tenir el dret perquè dona bon viure i bon morir. Si tinc una malaltia i sé que em moriré, estaré patint també emocionalment fins que em mori però si sé que tinc la clau de la meva vida, el temps que em quedi serà més tranquil. La medicina no ha de servir per allargar les agonies.