Publicitat

“Desconstrucció” d’un (des)acord

Fotos: Plataforma de Pensionistes

CONTRACRÒNICA. La trobada en qüestió és la que va convocar la Plataforma de Jubilats de Sant Cugat amb els partits polítics amb representació en el consistori. Ple aclaparador per la gran assistència que va desbordar la sala de la Casa de Cultura on es va celebrar i les primeres calors climatològiques. Actitud estoica dels assistents durant la primera hora i mitja de l'acte. Com a molt, algú que rondina: "Que això no és un míting!". I és que els polítics reciten anotacions farcides de mitges veritats: "Nosaltres estem a favor del sistema de pensions públiques", diuen i callen alguna cosa així com que "seguirem protegint amb subvencions (diners públics) les pensions privades".

El (des)encontre tal vegada comença quan el conductor de l'acte anuncia mitja hora per a preguntes del públic i algú en la taula demana que sigui un quart d'hora. O quan la primera pregunta: "Els he estat escoltant. Ara quan torni a casa Que li dic a la meva dona?", que planteja el primer assistent amb dret a la paraula; cap polític arriba a respondre.

El (des)encontre es materialitza, potser, quan la nova alcaldessa –que reivindica la seva proximitat amb el poble proposant en la tele de Sant Cugat, que se li conegui com "l'alcaldessa de la bicicleta"– és desestabilitzada per l'observació d'un altre dels assistents que no respecta la distància de seguretat del metre i mig: "Si aquestes són les posicions dels seus partits, amb tota cordialitat, alertin a les seves direccions que estan circulant en el sentit oposat". I l'alcaldessa perd el control i com a corol·lari a la seva següent resposta afegeix un improcedent: "Abans de parlar, informi's".

L'abisme, entre la nombrosa assistència i la poblada taula de proponents, s'aprofundeix perquè queda al descobert que els polítics no han seguit el lema de l'alcaldessa. Ells tampoc s'han informat. Els pregunten què votaran els seus respectius partits al Parlament Europeu el pròxim mes de juliol quan es discuteixi el projecte de directiva que obliga els estats membres a fomentar, amb fons públics, els plans de pensions privats. Les respostes provoquen hilaritat. "No ho sé, però si vol que li doni de la meva opinió personal..."

I la desavinença esclata en tota la seva amplitud. Una dona descriu, amb xifres, trenta anys d'acció política –dels uns i els altres– que han sembrat precarietat al món laboral i en les pensions. Les dades s'amaneixen amb mostres indiscutibles de ràbia i impotència. La ràbia i la impotència que han fet que, en uns pocs mesos, el moviment dels pensionistes hagi descol·locat a la totalitat dels partits polítics. Aquesta massa de milions de vots que els partits s'han disputat amb el fuet de la por, està disposat a fer que la por canviï de bàndol. Que el seu silenci, fins ara, era fruit del seu desig de contemporitzar, i que està farta que la seva discreció es confongui amb estupidesa.

La sala comença a agitar-se. Molts opten per crear rotllanes en el passadís o la porta del carrer. Allí es desconstruïa el (des)acord. Es parla de tot el que haguessin volgut dir als polítics i que "ja no val la pena" i de les emocions contingudes durant tant temps. A la sala els polítics no troben en les seves fitxes de la "postveritat" respostes a les preguntes que se segueixen formulant: Per què ningú planteja eliminar els topalls de cotització dels salaris més alts? Els de la "deconstrucció" si coneixen la resposta: "Ningú s'atreveix a tocar als rics. Som els pobres els que hem de pagar les nostres pensions".

"Cal canviar el format", conclouen els organitzadors que se sumen a les rotllanes de la "*deconstrucció" quan els polítics ja han marxat. "Cadascun ha d'afrontar les seves pròpies contradiccions", s'acorda. I en les seves conclusions no hi ha animadversió, sinó reivindicació del respecte que es mereixen.

Notícies relacionades