Dani Velázquez: “Qui aporta l'ajuda humanitària a Calais són els voluntaris”

Fotos cedides per Dani Velázquez.

Davant del constant cúmul d'imatges enllaunades sobre les penúries dels refugiats, un bon dia el periodista santcugatenc Dani Velázquez va creure que calia deixar de banda la immediatesa per contar històries, la vida de les persones que han creuat Europa buscant una vida millor i que han quedat atrapades a Calais, esperant l'oportunitat per saltar a la Gran Bretanya. Es proposa explicar el drama humanitari al cor del continent del benestar donant veu i seguint refugiats i voluntaris en el seu dia a dia amb un documental, La Jungle, que fa amb el company fotògraf Yves Dimant. Ara recullen fons a través d'una campanya de micromecenatge. Explica la idea i vivències en aquesta entrevista.

De fet, la conversa ha estat una trucada internacional ja que Velázquez està a Calais, la Jungla, en un viatge inicialment previst per al novembre però que ha canviat de dates pel desallotjament del camp de refugiats. Tant estressant és el dia a dia que la resposta a la primera trucada ha estat: “Ara no puc parlar gaire, estic a un incendi”. El foc ha estat un element habitual des que dilluns va començar a desallotjar-se la Jungla. Després, en un moment més tranquil, ha pogut atendre elCugatenc sense poder desempallegar-se de la deconstrucció forçada del camp de refugiats més gran d'Europa Occidental.

Com va sorgir la idea de fer el documental?

– El meu company Yves Dimant i jo veiem, com tothom, la crisi dels refugiats a la televisió. La gent ho estava passant fatal i teníem ganes de fer alguna cosa. Vam pensar que la millor manera d'ajudar era explicar-ho perquè no quedés en l'oblit.

Quan va ser?

– El projecte va néixer fa uns 9 mesos aproximadament. Vam anar una primera vegada a la Jungla a finals de març i principis d'abril. Vam ser-hi uns 15 dies en què vam conèixer les històries d'aquí. Teníem ganes de tornar però al mig tenim la nostra feina. El dia a dia va fer que dediquéssim menys temps del que volíem.

Havíem previst tornar al novembre, no amb la intenció de cobrir el desmantellament, que és el que passa ara, sinó per seguir explicant les històries tant dels refugiats com dels voluntaris. Aquí els Estats francès i britànic no porten la situació, dediquen molts pocs recursos i la presència de l'Estat francès, per exemple, a la Jungla es resumeix a la policia, normalment d'una forma coercitiva.

La manca d'actuació per part de l'administració ha quedat suplida per voluntaris i iniciatives privades. Teníem ganes d'explicar aquestes històries, tant les dels refugiats com les de la gent que deixa el dia a dia còmode occidental per ajudar. Aquí hi ha voluntaris que porten un any fent de tot, des de cuinar a construir refugis passant per apagar focs, donar suport legal...

Però, de sobte, desallotgen el camp.

Volíem tornar al novembre però ens va arribar la notícia que tiraven a terra la Jungla i vam haver d'avançar el viatge. Ara portem aquí cinc dies [l'entrevista es va fer el dijous 27 d'octubre] cobrint el desallotjament. Ara bé, la idea segueix sent la mateixa manera. En certa manera el documental canvia, evidentment, però no ho veiem com un reportatge sinó com un documental, un film. Explicar les històries de la gent.

A base de converses?

– Sí, però també seguir-los per saber com és el dia d'un voluntari, què fa, on dorm...

Un dels objectius diries que és evidenciar que de vegades és el voluntarisme qui fa més aportació que els Estats?

No m'atreviria a dir que és la base del documental però és una evidència. Aquí ho veiem claríssim. Avui he estat amb un grup de gent que es dedica a apagar focs, gent que no té formació com a bombers però està aquí amb el seu propi material o el que han pogut recollir als seus països. Un dels nois, britànic, té mitja cara cremada, literalment. Potser no és tant evidenciar com denotar que aquí qui aporta l'ajuda humanitària són els voluntaris.

Hi ha ONGs o és majoritàriament gent a títol individual?

– Hi ha algunes organitzacions com la La Vie Active amb finançament de l'Estat francès, però és l'excepció. Gairebé tots són voluntaris a títol personal.

Quan arribes a Calais i et planteges gravar refugiats i voluntaris, com s'ho prenen? Són persones que estan en una situació complicada.

– Intentem diferenciar-nos molt de la premsa ordinària. Aquests dies, per exemple, amb el desallotjament i els incendis hem vist com entra la premsa. Normalment, jo ho conec de primera mà perquè he treballat a Cugat.cat, hi ha poc temps, arribes a un lloc i en una hora has de tenir la crònica perquè sinó se't passa l'arròs. Això provoca a nivell de praxis que se saltin certs límits i vagin a gravar, per exemple, gent que no vol ser gravada.

Nosaltres sempre fem una aproximació molt més tranquil·la. Intentem guanyar-nos la seva confiança i tenir respecte per ells. La gent ho nota i per això se'ns obre, parla amb nosaltres i aconseguim entrevistes que la premsa normal no aconsegueix. Al camp viuen 10.000 persones i no les pots conèixer totes, però hi ha gent amb qui vas tractant i acaba deixant-te entrar en les seves vides, que és el que busquem des d'un bon principi. No volem estar subjectes a la immediatesa. No reportem, documentem.

La clau és ser respectuós. Quan la gent veu que vols ajudar i explicar la seva història, s'obren. De fet, nosaltres no hem tingut cap problema.

Per què heu apostat per fer un Verkami per finançar el documental?

– És l'única via d'entrada econòmica que teníem si volíem mantenir certa independència. No volem dependre de cap mitjà ni productora. Volíem fer el nostre documental i que ningú interferís en com veiem la història. Són 3.000€, molt poc per produir un documental. Tenim algun col·laborador, com el nostre muntador Roger Comella. Hi ha una part dels diners que anirà a la producció. Intentem que la gent rebi diners pel que fa tot i que nosaltres no tinguem cap retribució personal, tampoc la busquem.

Sense cap mitjà al darrere, com veus el recorregut del documental un cop estigui fet?

– La intenció és moure'l per festivals, part del Verkami va per això. Crec que si tens una bona història, la gent s'interessa. Esperem a veure com queda el muntatge final però tenim molt bones històries. La nostra intenció és arribar a la gent, ja veurem el canal exactament. Si alguna televisió està interessada en comprar-lo, ja ho parlaríem.

L'assumpte dels refugiats és molt polític pel que fa a les reaccions dels estats, els partits xenòfobs, el tancament de fronteres... Els refugiats que hi ha a Calais tenen aquesta percepció o estan en una situació tan límit que no ho paren a pensar?

– Hi ha de tot. Hi ha gent que busca pel seu dia a dia, sobreviure i arribar al Regne Unit. S'ha d'entendre que Calais és el punt més proper entre l'illa i el continent, hi ha l'eurotúnel i camions que van de banda a banda. Tot i que hi ha gent que només pensa en l'objectiu, hi ha molts refugiats que se n'adonen de la situació: “Hi ha democràcia a Europa? Ens tracteu com a animals”. Diria que una gran majoria són conscients de la vesant política perquè la viuen dia a dia.

Com reacciona la població local?

– És una situació difícil per a la gent que viu aquí. Calais és una ciutat no gaire gran i posar-hi de sobte 10.000 refugiats és un problema per al seu dia a dia. Existeixen dues classes de persones en aquesta situació, de base i amb poder. La gent de base pot ser des d'un refugiat a un policia que tampoc té ganes d'estar aquí. Però no són ells els qui ho decideixen, ho fan els polítics.

Tot està condicionat per decisions polítiques. 10.000 refugiats no són res perquè Alemanya n'ha absorbit 300.000 però l'extrema dreta puja a tota Europa. El UKIP ha guanyat moltíssims votants a Anglaterra en part per la crisi dels refugiats. És, de base, un tema polític perquè si el Regne Unit volgués tota aquesta gent vindria, potser no demà, però en dos mesos potser s'hauria solucionat sense haver de calar foc al camp, com va passar ahir.

Es podria haver solucionat tot des del minut u, però és un tema electoral, ningú vol perdre vots. No m'imagino el partit conservador britànic dient welcome refugees. Jeremy Corbyn, l'encara líder del Partit Laborista, té un discurs a favor dels refugiats. Fins i tot va venir a la Jungla fa uns mesos. Ara bé, dins del partit li han caigut moltes castanyes. No es busca ajudar els éssers humans sinó mantenir un joc de poder.

A Catalunya ens ha arribat més bé poca informació sobre el desallotjament. El primer dia sí es va fer referència però a poc a poc s'ha perdut de l'actualitat, ja no surt a les teles ni s'escolta a les ràdios. Com es viu?

– Ahir va ser un dels dies més intensos de la meva vida. El camp va ser cremat de forma deliberada i planejada. Érem dins del camp reculant perquè hi havia un foc just davant nostre que havia començat feia 30 segons –o sigui, algú l'havia encès– i de sobte ens vam trobar un foc al darrere. Està claríssim que s'havia orquestrat, es va cremar el 80% de la Jungla. Tinc un vídeo al Facebook on es pot veure.

He vist a la premsa espanyola que es diu que els refugiats van calar foc. M'atreveixo a desmentir-ho de forma taxativa. És possible que un refugiat emprenyat botés foc a la seva tenda però no com va anar. Els refugiats diuen que van ser els policies, els policies de forma extraoficial diuen que van ser activistes radicals, anarquistes... No en tinc ni idea. Una cosa és cremar una tenda per ràbia però el foc ahir va facilitar molt el desmantellament del camp. És la millor manera de treure algú de casa seva.

Quan van tirar a terra la meitat sud del camp, perquè abans era el doble de gran, van entrar policies amb bulldozers. Va ser tot molt dramàtic i violent. Ara, a part del foc, ha anat tot molt més tranquil. Ha facilitat molt la feina de la policia perquè la gent va haver de sortir pel seu propi peu perquè sinó es cremava.

Què es fa amb la gent que vivia allà i se'ls treu del camp?

– Els tres primers dies es demanava a la gent que de forma voluntària sortís del camp i anés a fer un registre per ser internat en un centre d'internament, o de benvinguda de refugiats i migrants com diuen aquí. Segur que heu vist imatges dels autobusos sortint de la Jungla. El problema és que la gent no sabia on anava. Hi havia molta incertesa. La majoria de gent ha estat traslladada als centres de benvinguda de tota França i els menors d'edat s'han quedat aquí. Estan a un subcamp de contenidors com els dels vaixells.

Quan arriben a aquests centres, què passa amb ells?

– No sé què passa amb ells, no ho saben ni ells. En funció de la teva nacionalitat vas a un lloc o un altre. Jo no tinc resposta a això però aquí ningú la té. A més, pel que fa als menors d'edat que es queden, les organitzacions que s'encarreguen d'ells han denunciat que no tots han entrat al camp de contenidors quan tocava i han estat exposats al perill sols. Hi ha molts nens, la majoria desacompanyats.

Les organitzacions han criticat molt les actuacions de l'Estat francès perquè molts menors han dormit fora del subcamp al ras, a terra. Pots imaginar-te el fred que fa ara al nord de França. En funció de l'aspecte, si aparenten ser menors o majors, els poden detenir i ser deportats. No té cap mena de sentit i és, a més, il·legal.

Notícies relacionades