Sara: “Palestina es veu com la part perillosa però a nosaltres els Palestins ens van acollir de manera excepcional”

Fotografies: Anna Poquet

La Sara és membre de La Recolectiva, un col·lectiu autònoms d’activistes, i amb el Jordi ha vingut a Sant Cugat a fer una conferència sobre la importància d’anar a Palestina per tal d'ajudar amb la recollida d’olives. La presència internacional és necessària per donar suport a totes les famílies que viuen dels aliments que proporciona el camp per tal de sobreviure. Els entrevistats eviten dir els cognoms per evitar problemes quan viatgin a Israel per acudir a la zona palestina.

Cada any, durant la recol·lecta, els colons o les Forces Armades d’Israel ataquen a les famílies palestines, destrueixen els seus arbres o fins i tot els roben les olives, fent que les famílies arribin a témer per la seva vida. Des de la Guerra dels 6 dies, l'any 1967, més de 800.000 oliveres han estat destruïdes per l’Exèrcit Israelià i els colons a Cisjordània.

- En què consisteix la campanya de recol·lecta d’Olives?

- Jordi: Consisteix en anar a treballar amb famílies palestines que tenen dificultats de qualsevol tipus i necessiten ajuda per treballar els seus camps, ja que, molts d’ells estan, per exemple, al costat d’un assentament i són atacats constantment o perquè els hi falta mà d’obra.

A les persones que treballen al camp se’ls hi dóna un permís, però no es respecta i la nostra presència fa de garantia perquè el permís es compleixi i les persones puguin anar a treballar al seu camp de forma tranquil·la.

- Sara: És important estar al seu costat perquè de vegades tenen els camps al costat de rutes exclusives de colons israelians, d’alguna base militar, del mur de la vergonya, que és el mur de separació, o simplement perquè tenen familiars que estan a la presó o que estan ferits i necessiten ajuda als camps per la recol·lecta d’olives.

- A part de suport al camp, els ajudeu d’alguna altra manera?

- S: No només som un suport de força de treball sinó que, a més, reben un suport psicològic per part de tots els internacionals, volem que sàpiguen que no estan sols –les families–, que volem lluitar al seu costat i compartir amb elles el seu dia a dia. També volem conèixer les problemàtiques que tenen i les formes de resistència quotidiana per després nosaltres portar-ho fins aquí.

- J: Intentem conviure amb aquestes persones, dormir i menjar amb elles.

- Per què és tant necessària la vostra presència?

- S: Israel no vol donar una mala imatge de cara a l’exterior i per això colons i militars intenten evitar atacar quan hi ha gent de fora. Tot i que, igualment hi ha casos de gent internacional que ha estat ferida i inclús assassinada per forces israelianes.

- J: Coneixem el cas d’una dona americana que a principis de l'any 2000 se la va emportar per davant una excavadora, quan precisament Estats Units té una gran relació amb Israel i, tot i així, no hi van haver grans repercussions.

Van haver molts judicis, però la conclusió va acabar sent que aquella persona no havia mort per l’excavadora sinó per uns cops previs. Amb això vull dir que sempre s’acaben inventant altres històries per acabar impunes.

Per aquest motiu és important la nostra presència, que demà surti a les noticies que una persona catalana o espanyola ha mort a mans d’exèrcit israelià, tindrà un gran ressò, si la mort és d'un altre palestí, és un més. Té més repercussió si la persona que ha mort és estrangera.

- S: Eviten atacar directament a internacionals, però igualment això forma part de les desigualtats que existeixen entre europeus, israelians i palestins. Si la persona que ha mort és un palestí o mil, a l'opinió internacional li és igual, però no li és tant igual si es tracta d’un israelià, pel fet que no és tant habitual.

És a dir, per cada mort d’un israelià moren 100 palestins, però la mort d’un occidental és tot un drama. Això et fa veure la desigualtat que existeix a nivell mundial. Tot i que aquesta desigualtat l'utilitzem a favor dels palestins, com a mínim, els dies que estem amb ells.

- És el segon any que aneu a Palestina, quina és la vostra experiència a nivell personal?

- S: Al camp, la gent segueix la seva vida, treballant, encarregant-se de la casa i els nens, etc. El dia a dia acostuma a ser bastant tranquil, però a vegades passen coses que si no les veus no les creus, com quan l’exèrcit entra a casa per emportar-se a algú o manifestacions de colons, com la que ens va passar a nosaltres i que consisteix en entrar als pobles tirant pedres als agricultors.

Però en general, els llocs als quals anem no són fronts de guerra constant, només hi ha les manifestacions setmanals, on la gent ensenya que està resistint o quan passa un o altre fet puntual molt important. A Palestina el perill no és cada minut.

- J: Les dificultats de les quals parlem i que tenen dia a dia els palestins, pel fet que estan molt controlats al llarg de la seva vida, ells ho tenen molt integrat i normalitzat perquè es el seu dia a dia.

Però, personalment, l’any passat, quan vaig estar allà, vaig portar a terme un procés de normalització de coses que aquí no estàs acostumat perquè són molt fortes. Tot i que podríem trobar-nos en alguna situació de més tensió, no vam tenir moments de crisi ni estrès, tot i que hi havia situacions properes que et feien obrir els ulls i dir-te a tu mateix que allò era perillós.

Per exemple, vam estar a manifestacions i tot i que no ens posàvem a primera fila, la bala que disparen et pot passar pel costat, que és el que em va passar a mi. Et pares a pensar i, si arriba a passar més a prop meu, seria home mort.

Coneixem un home que està detingut a dia d’avui, una o dues setmanes abans que anéssim l’any passat, li havien disparat i la bala li havia travessat el peu i al seu costat hi havia una francesa que tenia ell acollida. Com el disparaven a ell, perquè és un activista conegut i la francesa estava al costat, van tocar la cama de la francesa i li van partir l’ós en mil trossos.

Aquests fets et fan reflexionar. Si haguéssim estat amb ell una o dues setmanes abans, hauríem anat amb ell a la manifestació, estaríem al seu costat i potser jo o un de nosaltres hauria acabat amb la cama partida. Sé que no cal posar el focus en nosaltres perquè és el seu dia a dia però impacta.

- S: Aquí no estem acostumats a veure gent ferida per bales, però allà és tant comú fins al punt que les ambulàncies reaccionen molt ràpid. La dona francesa ens explicava que no va ser conscient del pas entre que la van disparar fins que va arribar a l’ambulància.

Per a nosaltres impacta molt, però intentem buscar un equilibri entre donar suport a aquesta realitat que viuen i cuidar de nosaltres i la nostra seguretat. Perquè un activista mort, no serveix per anar a ajudar a recol·lectar olives.

- Com us organitzeu?

- J: Som un grup autònom i decidim el que volem per nosaltres mateixos, no tenim cap organització darrere que, en cas que la situació es posi molt lletja, ens faci tornar. Però hem d’anar molt amb compte i hem de ser conscients que es poden donar situacions perilloses i podem acabar ferits greument. No podem anar de valents i estar a primera fila en una manifestació o tirar pedres als militars.

- Imagino que són moments incòmodes i de molta tensió...

- S: Jo em vaig sentir molt més incòmode estan al costat israelià, perquè hi ha un odi palpable cap als palestins i la gent que els va a ajudar. Estar a la zona d’Israel, la zona 48, és una situació molt incòmode perquè no pots parlar i dir que estàs a favor dels palestins per por a ser atacada, detinguda o insultada. La majoria de les vegades es veu la part Palestina com la perillosa però a nosaltres els palestins ens van acollir de manera excepcional.

- J: És incòmode pel fet que hem d’enganyar constantment. L’any passat ens vam haver d’inventar una història paral·lela a l’aeroport, perquè no pots dir que has anat a territori palestí ocupat, pots dir que has anat a Betlem o Jerusalem, però en cap cas que t’has relacionat amb palestins.

Per sortir de l’aeroport de Tel Aviv (Israel) vam haver d’inventar-nos una història cuidant tots els detalls, en cap moment podia sortir la paraula Palestina. Al marxar del país, com van veure un grup prou gran, al passar el control de seguretat, van fer venir al superior de seguretat i fer-nos un interrogatori al detall. Per sort ens l’havíem preparat, perquè després agafaven una altra persona del grup per fer les mateixes preguntes i corroborar que tot quadri.

A l’entrada del país nosaltres no vam tenir problemes, però sabem de gent que pel fet de ser musulmanes no les deixen entrar o pel cognom. És totalment racista i evidentment si s’enteren que tenim vinculacions amb el BDS (Campanya Internacional de Boicot, Desinversions i Sancions) o altres, no ens deixen passar.

- Tot i les dificultats que comporta anar allà, hi ha molta gent voluntària que us acompanya?

- J: Hem voltat per tota Catalunya fent xerrades i veiem que el tema genera interès, però el fet d’anar cap allà ja és més complicat, no tothom pot marxar un mes, perquè la gent treballa i/o estudia. El fet d’anar a recollir olives s’ha de fer a l’octubre i no al juliol o agost. Potser al ser mesos d’estiu i vacances s’apuntarien més gent.

És complicat que la gent se sumi per aquest sentit, però tot i així, cada any acabem sumant un grup d’unes 11 persones que marxem cap allà.

- S: Allà treballem amb grups d’internacionals que venen d’altres regions o països i te n’adones de la quantitat de gent del món sencer que va fins allà per ajudar-los a recol·lectar olives i altres coses que es puguin fer per tal d’ajudar-los.

- De quina altre manera els ajudeu?

- J: A part de recollir olives, acompanyàvem als nens a l’escola, perquè el camí que va de casa a l’escola passa per un checkpoint –control militar– que ja de per sí és intimidatori. Un cop estan dins, els insulten i els intimiden. Estem parlant de nens! La situació és molt dura i més per a un nen.

- Després de fer la conferència a Cal Temerari sobre la Recol·lecta d'Olives, com heu vist l’interès de Sant Cugat pel tema, en comparació amb altres ciutats a les que heu fet xerrades?

- S: Ha vingut bastant gent, així que ha generat gran interès, ja que, hi havien poques persones conegudes i han fet bones preguntes.

- J: Ha estat molt bé el fet que no hagi estat una xerrada i prou, sinó que la gent s’interessava amb preguntes concretes i un debat final que ha estat genial.

Notícies relacionades