Romà Ventura: “La comunicació santcugatenca s'ha d'obrir perquè està massa lligada”

Romà Ventura. Fotos: Jordi Pascual

Fa 30 anys Romà Ventura se les va idear per emetre uns primers vídeos de la ciutat per les ones. Després de 3 dècades, Televisió de Sant Cugat (TVSC) té forma empresarial i funciona com l'únic mitjà de comunicació privat de la ciutat –“i del Vallès”, diria el seu director– que té llicència de TDT. La van aconseguir a través d'un concurs públic al 2006 tot i que van trigar diversos anys fins arrencar amb el nou format. En aquesta entrevista, malgrat assegurar que la crisi ha estat dura per a tothom, explica que les majors complicacions del mitjà no responen a una conjuntura econòmica sinó als daltabaixos del dia a dia.

Quan rep elCugatenc, ho fa a les instal·lacions de TVSC on la plantilla treballa per mantenir l'emissió viva. “Abans ho cobríem tot, ara hem de triar”, apunta. És, segons ell mateix, aquesta capacitat d'adaptació la que ha permès que la televisió es mantingui viva tants anys i encara tingui perspectives de futur amb la revista Sant Cugat Magazine engegada fa aproximadament any i mig.

Ventura manté el seu despatx com una mena de museu ple de fotografies. “Mira, aquest sóc jo en un informatiu”, diu mentre assenyala una foto. Li agrada rememorar temps passats en què, com ara, la tele avançava amb els mitjans que tenia, incomparables amb els grans canals de televisió a nivell nacional o estatal.

Per això està enamorat de la secció que la televisió s'ha guardat dins de la revista que ella mateixa edita. Es mira amb especial estima un article de Xavier Borràs al número 10 (del març del 2016) en què el periodista diu que Ventura està “molt boig” des que el va conèixer, quan el va contractar per impulsar Els 4 Cantons, preludi del Diari de Sant Cugat, que posteriorment vendrien i editaria el TOT Mèdia fins l'any passat.

En aquesta entrevista repassa alguns dels reptes que ha viscut la TVSC durant els 30 anys de vida. Parla de la realitat comunicativa del municipi i els reptes de futur, convençut que la televisió és un projecte que s'ha consolidat empresarialment malgrat molts inconvenients i complicacions.

Revisant el vostre arxiu a YouTube he trobat un vídeo del 2008 de quan inauguràveu la nova seu de la televisió. En aquell moment feia un parell d'anys que us havien donat la llicència TDT tot i que encara no emetíeu. Deies que se us presentava un futur “incert, difícil però esperançador”. Vist en perspectiva, com ha estat aquest futur que ja és passat?

– La TDT ens va oferir oportunitat de cobertura. Quan teníem l'antena a l'Arrabassada deixàvem de cobrir La Floresta i Valldoreix de forma correcta. En alguns punts es veia però la senyal no arribava. Fins que no vam tenir la TDT només cobríem el centre. Ara podem arribar a 2 milions de persones com a possibles teleespectadors. Penso que dels mitjans de Sant Cugat, el que surt més enllà de les fronteres del municipi som nosaltres.

Sabeu quanta gent us veu?

És difícil perquè no hi ha estudis. Em sembla que el darrer era de l'Ajuntament del 1986. Extrapolant podria dir que el 50% algun dia veia alguna cosa. Si fos així, seria afortunat. Jo treballo molt amb el feedback; surto al carrer i em trobo gent que em comenta coses que hem emès. Quan la gent et demana coses, veus que hi és.

És complicat el periodisme local de vegades. Justament aquesta proximitat amb la gent és una pressió que no tenen mitjans d'abast superior.

Estem per això, és el nostre latemotiv. Hem de donar veu, imatges i comunicar què fa la gent. És cert que, a mesura que has crescut el poble, ha estat més difícil seguir els actes perquè cada vegada hi ha més. Sempre dic que treballem 24 hores: al matí pels polítics pel seu horari laboral, després les entitats que ho fan després de la feina i els caps de setmana que tenim de tot.

A la televisió sempre teníem plantilla per al matí, tarda i nit i els caps de setmana, que creaven molts conflictes. Jo els distribuïa a un cap de setmana per a cadascú i, si aquell mes en tenia un cinquè, ja m'encarregaria jo de buscar algú. Hi ha gent a qui els caps de setmana els fan mandra però aquesta és una història de 24 hores.

Sant Cugat ha crescut molt durant els darrers anys. Quin repte ha significat per a TVSC més enllà d'haver més actes? Aquí ha arribat gent nova que no tenia sentiment santcugatenc.

– És complicat però és una qüestió de temps. La gent es significa amb el que coneix. Si dones a conèixer la televisió i la fas participar, la gent engega la tele i diu: “Això ho conec!” És un repte, hem de fer que la gent conegui la televisió. També nosaltres hem de donar més serveis perquè hi ha més gent. Si bé, els darrers anys hem tingut mancances importants de poder cobrir tot el que passa.

En un moment de crisi en què costa més buscar publicitat...

– És molt difícil. Avui dia al Vallès Occidental, i no sé si Oriental, l'única televisió privada que fa continguts generalistes i cobreix l'activitat social és la nostra. La resta són municipals.

Com us ha afectat la crisi?

– Molt dura. Si no és perquè som hàbils, més del que alguns es pensen, no estaríem aquí. La gent és eficaç, llesta, treballadora, compromesa... Tenim una gent que es mereix moltes coses, que potser no els hagi pogut donar. Aquest és el meu repte.

De forma paral·lela al creixement de Sant Cugat us heu trobar la democratització de les tecnologies de la informació i la comunicació. Ara gairebé tothom porta un mòbil des del qual veure vídeos de YouTube. A més, és més fàcil el sorgiment d'iniciatives de comunicació alternatives i, fins i tot les entitats poden passar a ser emissores directes.

– Estem davant d'un espai comunicatiu que es transforma diàriament. Cada dia apareixen noves coses, aplicacions, maneres de connectar-se... A banda de ser-hi present, has de poder ser-hi. Potser és una cosa que nosaltres tenim abandonada. Nosaltres atenem les xarxes socials però poc. No hi dediquem gaire esforços perquè nosaltres som únics en TDT. Volem que la gent ens segueixi per aquest canal.

Està bé la televisió a la carta però, si sortim al carrer i preguntem a la gent si ha vist alguna cosa de Sant Cugat a la carta o a la TDT, segur que han vist coses a la TDT i poc o res a la carta perquè encara té poques audiències. A més, hi ha tants continguts i tanta varietat que es presenta com un escenari que ens costarà a tots perquè de moment té poques audiències. És un repte que ningú té controlat.

Serà difícil de trobar fórmules audiovisuals de comunicar en què la gent hi dediqui temps. Et poso l'exemple del pregó d'aquest any. Jo acostumo a veure la televisió des de casa, d'acord que és la meva [Riu], però a casa me la miro com un ciutadà. Em vaig posar el pregó i vaig pensar: “Quina meravella! Com treballa aquesta gent!” Estava fet amb 2 càmeres i un editor. Tenen manetes! Te'l veus a casa, al sofà, i penses: “Quin servei! Això sí que val”.

Al final, el consum, pel que dius, és molt passiu. La gent arriba a casa i s'ho mira al sofà.

– Jo miro, per exemple, les meves filles i el consum que fan; la meva feina és veure i escoltar. Nosaltres hem de repetir molt les coses perquè la gent passa pel nostre canal de forma aleatòria. Anys enrere hi havia gent que em deia que a les 9 de la nit posava els informatius de la tele. Era quan els fèiem en directe, amb una plantilla important i amb mitja hora de diferència respecte als informatius de TV3. Hi havia gent amb il·lusió i ganes.

Quan miro les televisions locals de l'entorn, moltes de les quals conec de primera mà per dins, em dóna la sensació que hi veig l'ànima; si la gent que hi treballa té ganes de fer coses i fuig del treball lineal. Les televisions grans són una altra història.

Quan fem aquesta comparació no menystenim les televisions locals?

– Bé, nosaltres fem un programa amb 3 o 4 persones i, si mires els crèdits d'un programa de TV3 amb la mateixa temàtica, potser en són 30. A més, potser en les televisions grans treballen tot un mes per a un programa. Nosaltres, en canvi, avui en fem un i demà en toca un altre amb la mateixa gent.

Si mires un programa de cuina nostre, per exemple, està fet amb quatre recursos però amb molta gràcia. No pots imaginar-te la quantitat de gent que m'ha dit en 30 anys que volia muntar una tele però no és senzill. Com qualsevol feina té molts truquillos però és dels mitjans complicats. És molt fàcil agafar una fotografia i posar un text però és més complex agafar unes imatges, triar-les, redactar una peça, locució, muntatge i portar-la algú que l'emeti i la presenti. Res a veure amb ràdio, internet...

En 30 anys Sant Cugat ha canviat molt. Recentment, per exemple, la desaparició del Diari.

– El vam crear nosaltres. Va ser una creació de Josep Maria Cabrerizo i TVSC. La primera portada va ser un fax que va arribar per la nit: “Què et sembla això Romà?” Al dia següent vam dir: “El llancem o no el llancem?” Llavors vam dir a la gent de la televisió que faríem un setmanari. Vam contractar gent perquè ho fes, el Xavi Borràs va ser-ne el coordinador.

La desaparició del Diari ha sigut una pèrdua però obre noves perspectives. Les coses neixen i es moren. Si hi ha hagut una continuïtat tan gran amb el TOT és pel finançament de l'Ajuntament. És l'única diferència que els separa dels altres mitjans, a banda que és un producte ben fet. Sense aquests recursos seria impossible, és una opinió.

Com a persona que s'ha dedicat 30 anys a la comunicació santcugatenca, com veus el panorama a nivell local?

– La comunicació santcugatenca s'ha d'obrir perquè està massa lligada. És una qüestió política que es porta així des de fa temps. Si bé, el ciutadà serà el darrer que tindrà la paraula. Ell decideix què llegirà, què veurà i què li agradarà. Nosaltres mateix fa un any i mig vam crear el Sant Cugat Magazine. Ens deien que en dos mesos ja no hi seria i portem un any i mig i ens plantegem ampliar-lo. Ja l'hem ampliat amb gent treballant i ara ho farem amb pàgines. Portem dues coses complicades, la tele i la revista, que potser és més fàcil, i estem als 30 anys preparant una petita festa.

Com neix la idea de fer la revista?

– Fa dos anys i mig la meva filla em va dir que féssim una revista. Jo ja havia fet diverses publicacions en paper. El cas del Diari, que era Els 4 Cantons, el vam vendre al Ramon Grau. Va ser un negoci que, quan va acabar, el vam vendre –no vaig decidir-ho jo, també és veritat–. Quan la meva filla em va donar la idea de la revista, feia temps que estudiava televisions locals d'altres comarques que tenien una publicació però cada vegada que m'ho plantejava veia molts costos i poca rendibilitat. A mi em feia por començar un producte que hagués de tancar.

Després d'un any de parlar-ne, em va mirar un dia als ulls i em va dir: “Posa't a fer la revista!” A un fill no se li pot dir que no. Així ens hi vam posar. Per a la primera part vam buscar algun aliat perquè no volia fer-ho sol però al segon número ja ho vam fer de forma independent. Va començar i li vam donar forma. Són productes molt condicionats per la publicitat i s'ha d'encongir estirar, treure una cosa i afegir-ne una altra depenent de la publicitat, que és qui ho finança. Hi ha bona part de contingut publicitari i continguts de gent que ens ha agradat que hi participés.

És una revista d'amics. Hi ha una essència, la televisió, que és el pal, però hi ha moltíssima gent que col·labora amb la revista i ens connectem per internet, molta havia estat treballadora de la televisió. Volia fer una cosa que expliqués coses de Sant Cugat però no volia fer un producte molt complicat. Pots fer publicacions molt especialitzades que requereixen recursos que no tens. De vegades em diuen que pequem de senzills però seguirem per aquí i ja ho anirem complicant.

Ara 30 anys, bona moguda!

– Ha estat una casualitat arribar als 30 anys. Quan comences a pensar tot el que ha passat en aquest temps... Això de la televisió no té res lineal. Ha estat una autèntica Arrabassada, una muntanya russa. Quan estava tranquil·la, sabies que alguna cosa es preparava. Ens ha passat de tot! Suposo perquè és un negoci complicat. Sempre dic que la tele és la nostra Soiuz perquè és una nau televisiva artesanal que s'arregla amb cinta americana.

No ha estat fàcil. De fet, quan la meva filla gran em va dir que volia estudiar audiovisuals o periodisme, li vaig dir que no. A mi el meu negoci m'havia donat moltes satisfaccions i també molts mals d'estómac, més encara a nivell local. Segurament ella volia continuar el meu negoci. Llavors em va dir que volia estudiar magisteri. Quan estava a segon em va tornar a dir que volia estudiar audiovisuals. Li vaig dir que si portava bé magisteri i podia fer-ho a la vegada, que tornés a fer selectivitat per entrar-hi. Va treure nota i es va matricular.

Quan va acabar magisteri em va dir que li donés una feina. Em va acceptar portar la part administrativa de l'empresa. Mentre em portava els papers, es va dedicar a posar anuncis per enregistrar bodes gratis, vaja, practicar. Es va comprar material propi per anar fent. Actualment el dia a dia el porta ella. Per tant, m'ho he passat molt bé i ens ha costat molt. No ha estat només una qüestió de crisi i no tenir vendes, hi ha hagut problemes per mantenir la senyal, tenir permisos...

El dia 15 a les 18:15h. a la seu de TVSC ho celebreu.

– Vam escollir aquesta època perquè és quan vam començar. De fet, la Festa Major d'enguany ha estat la 31a perquè vam començar fent-ne una de proves. Ens va agradar tant l'experiència que vam decidir muntar un petit equip tècnic per fer emissions regulars. Nosaltres teníem l'antena a l'àtic d'un dels edificis dels Quatre Cantons, tot i que la televisió irradia directivament, no de forma circular. A casa de la meva mare teníem una habitació amb l'estudi i els aparells. Moltes màquines eren llogades perquè no les podíem comprar. Amb allò vam començar a fer alguna coseta però ens vam adonar que era una cosa més complicada del que semblava.

A partir d'aquell moment vam anar fent coses puntuals fins l'any 1989, quan ens vam tirar a la piscina. Vam intentar muntar una cosa més seriosa. Ens ho vam passar molt bé però va tenir les seves coses. De fet, he canviat de seu, em sembla, 5 vegades. T'has de plantejar què fer, com aconseguir que la gent et segueixi i com sorprendre de forma econòmica. La televisió no és un programa d'un dia; si és setmanal, ja són 52 programes, 45 si vols. Ha de tenir gent i temes per a tots. Ha de ser rendible a tots els nivells, de qualitat, contingut, públic, preu...

De quan en quan t'arriba un correu d'algun important, com el cap de comunicació d'una empresa important, i et felicita. Dóna un goig! Això encoratja a seguir. A més, Sant Cugat ens estima molt, hi ha una part que no, però gran part sí. Som una cosa especial, diferents, dins de la nostra modèstia. Mereixem que ens reconeguin els 30 anys.

Hi ha una persona que era del bàndol dels altres que el dia de la inauguració em va dir: “Com t'ho has fet?” Ell mateix sabia que no ens ho havien fet gens fàcil. Són les coses que t'encoratgen. Hem tingut sort i molta gent que ens ha ajudat pel camí. Sense tota la gent que ha estat al meu costat, ha posat il·lusions i ha volgut fer coses a la tele, res de res. Jo, potser, he hagut de fer de pal de paller contractant i acomiadant gent, que això també s'ha de fer. Ningú pot dir que no hagi sortit content de la televisió.

Com serà l'acte?

– Serem un grup de gent vinculada a la tele perquè hem treballat o n'han donat suport. Alhora vindrà gent d'altres teles que han coincidit amb mi aquests 30 anys. També hem convidat l'alcaldessa, de fet, la data la vam escollir amb ella. Ja posats, hem convidat consellers i altres, a tothom!

I que vingui qui pugui.

– A qui li vingui de gust. És una festa més per reunir la gent dels 30 anys.

Notícies relacionades