Esther Vivas: “Al part la dona ha de ser un subjecte actiu i amb capacitat de decisióˮ

Fotos: Jordi Pascual

La periodista i activista Esther Vivas va presentar el dissabte 16 el seu llibre Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat [Ara Llibres, 2019] en un acte organitzat per Famílies en xarxa, el col·lectiu de famílies vinculat a Cal Temerari. El llibre és un passeig per la maternitat des del pas previ a l’embaràs fins que el nadó ha nascut amb una mirada lila sobre sobre afers com la infertilitat, la violència obstètrica, la lactància, les baixes per maternitat i la mateixa concepció social de la maternitat. Perquè cada maternitat és diferent tot i el condicionant patriarcal i laboral.

Sembla que ara es parla una mica més de violència obstrètica.

– No gaire més que anys enrere. La violència obstètrica és el conjunt de pràctiques que porta a terme el personal sanitari en l’atenció a l’embaràs, el part i el postpart i que tenen conseqüències físiques i emocionals per a les dones. Són pràctiques que bàsicament responen a l’organització sanitària i no a les necessitats de la dona i de la criatura.

Des de fa uns anys s’ha qüestionat la mirada única que hi havia al voltant del part. Arrel de l’auge del moviment feminista encara s’ha qüestionat més. Es posa en dubte la imatge d’un part intervingut, medicalitzat, en què la dona deixa el procés en mans de tercers i en què no pot decidir. Això fa que l’experiència del part sigui un terreny fèrtil per a la violència. Per això moltes dones conceben el part com un moment de dolor físic i emocional. Ens han dit que el part és que et facin una cesària, una episiotomia, que et separin de la criatura quan neix... Tot això és una construcció ideològica que té a veure amb el patriarcat i el capitalisme.

Per què?

– Perquè es desposseeix la dona de la capacitat de decidir i perquè s’ha mercantilitzat el part. Avui dia el disseny del part té més a veure amb l’organització sanitària que no pas amb les necessitats de la dona i la criatura. En realitat el part és un procés natural i fisiològic que necessita temps i confiança cap a la mare i la criatura. Això no es dona i, en canvi, trobem pràctiques del personal sanitari que suposen una violència física i psíquica.

A qui cal interpel·lar per canviar la mirada? Col·legi de Metges, a les facultats, al sistema sanitari..?

– Socialment s’ha d’explicar la mirada natural del part. Fins que no ho entenguem socialment difícilment podrem tenir parts respectats. Cal que les dones en prenguem consciència i, alhora, teixir aliances amb els professionals de la salut. És difícil perquè tot sovint quan parles de violència obstètrica el personal sanitari se sent qüestionat. A l’igual que quan parlem de violència masclista els homes han de ser aliats per acabar amb aquestes pràctiques, el mateix hauria de passar amb el personal sanitari i la violència obstètrica. La dona al part ha de ser un subjecte actiu i amb capacitat de decisió.

Ara per ara les dones no tenen res a dir?

– En la mesura que es tracta l’embaràs com si fos una malaltia i el part com un procés perillós, tot acaba depenent del personal sanitari. Segurament aquesta és una de les últimes fronteres de la violència de gènere perquè està socialment acceptada per les dones que la pateixen, els familiars, el personal sanitari... Tenim normalitzat que es facin cesàries, episiotomies, una maniobra de Kristeller –quan en la fase d’expulsió de la criatura el personal sanitari pugi a sobre de la panxa de la mare per empènyer i treure el nadó– tot i estar prohibida...

Al llibre dius que hi ha altres pràctiques més subtils que també suposen una mirada masclista, des de la posició durant el part a quan s’emporten el nadó impedint el contacte pell amb pell amb la mare només néixer.

– Normalment ens fixem en les cesàries, que a Catalunya ja són un 26% dels parts quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) diu que la xifra raonable hauria de ser entre un 10 i un 15%. Però el masclisme va molt més enllà: s’infantilitza la mare, se li falta al respecte, la separen de la criatura sense un motiu evident...

Tot això pot deixar petjades físiques però també psicològiques. Haver patit violència durant el part pot suposar seqüeles a nivell emocional, problemes de vincle amb el nadó, estrès posttraumàtic, tens més números per tenir una depressió postpart... En la mesura que no pots detectar la violència obstètrica perquè t’han dit que aquestes pràctiques són normals, no entens les conseqüències emocionals posteriors i consideres que són culpa teva: perquè ets mala mare, sents coses que no hauries...

Passar un dol sense saber a què es deu...

– Exacte. Però en realitat té molt a veure amb una violència que has patit però no reconeixes.

A Mama desobedient també parles de lactància i com les empreses pressionen perquè la llet no materna i els complements arriben abans a la vida del nadó.

– Ha estat una cosa habitual durant anys. Potser en un passat recent era més evident perquè als anys 70 la major part de dones donava el biberó perquè el personal sanitari deia que això era igual o millor que el pit. Es recomanava la llet artificial quan en realitat la millor alimentació és la llet materna, per això ara està recomanada per totes les instàncies de salut. En realitat la pressió de la indústria de la llet de fórmula segueix d’una forma més subtil. Per exemple, s’insta a donar el pit però hi ha poc acompanyament i suport davant les dificultats en la lactància materna. Encara avui hi ha unes aliances molt subtils entre la indústria de la llet de fórmula i les associacions pediàtriques.

 

A més, la societat actual no està preparada per alletar les criatures exclusivament amb llet materna fins als sis mesos tal com recomanen totes les instàncies de salut. És evident amb les baixes per maternitat que amb prou feines arriben als quatre mesos.

Alhora, hi ha qui reconeix les mares que porten les criatures a la feina per poder seguir amb la lactància però fins a quin punt això és bo? És la feina l’espai on mantenir la criança? Aquest debat el vam veure, per exemple, quan Carolina Bescansa va portar el nadó al Congrés.

– Molta gent va ser molt crítica però diria que perquè sempre s’ha associat la maternitat a l’àmbit privat. També perquè no va portar l’infant a la guarderia que té el Congrés. És complicat perquè tampoc es pot menystenir la importància que té per al nadó el contacte amb el seu pare i la seva mare durant els primers mesos de vida. A l’àmbit polític i institucional hi ha molta hipocresia quan es parla de criança però tampoc podem negar el caràcter públic i polític a la maternitat.

I així i tot, les dones que poden decidir emportar-se el nadó a la feina són unes afortunades.

– Sí, perquè el marcat laboral no està preparat per a la maternitat i la criança. El conjunt de les forces polítiques entenen la maternitat com una càrrega, una penalització al mercat de treball. La mirada hauria de canviar perquè el problema no és tenir criatures sinó que el treball tal com està definit actualment és incompatible amb la vida personal.

Les esquerres i el feminisme han de canviar la mirada i entendre que la maternitat és un espai en disputa on guanyar drets. Fins ara parlar de família sembla que aproxima a postures conservadores perquè qui en fa bandera són les dretes, encara que sigui una defensa en clau de negació dels drets de les dones. Històricament s’ha utilitzat la maternitat com una forma de control del cos i les vides de les dones i aquest discurs continua present.

Per tant, parlar de mercat laboral no és limitar-se a la baixa per maternitat?

– És clar! Encara que la baixa per maternitat és un dels exemples més evidents per fer compatible la lactància materna en exclusiva però la incompatibilitat va molt més enllà. Cal reduir la jornada laboral, que aquesta sigui més compatible amb la vida personal, poder treballar des de casa, tenir salaris dignes, llocs de treball estables...

La defensa de la família que hem vist fins ara és molt tradicionalista. Queden al marge molts tipus de criança: famílies monoparentals, parelles LGTBI, poliamor...

– Sí, és una mirada reaccionària. De fet, tampoc encaixen models de família de dues persones heterosexuals monògrames però amb una distribució de tasques de la llar, cura... igualitàries. Per això cal una revisió en clau anticapitalista i feminista. Hem d’entendre que la criança és responsabilitat de la dona, de l’home i col·lectiva.

Cada maternitat és diferent però la pressió per homogeneïtzar-la hi és.

– Hi ha un ideal de maternitat que s’estableix en funció dels interessos del sistema capitalista i patriarcal: has de ser una mare perfecta, que arriba a tot, amb un cos 10, que sempre pot estar disponible per a la feina alhora que al servei de la maternitat, abnegada... Ens pot semblar antic però El Corte Inglés el dia de la mare del 2019 va posar com a lema: 97% entregada, 3% egoisme, 0% queixes, 100% mare.

En realitat la maternitat és plural i diversa. Té molt a veure amb el context socioeconòmic de cada dona. Això significa que una mateixa dona pot tenir experiències diferents en la maternitat. A més, la maternitat no només està travessada per desigualtats de gènere, també de classe i de raça. Si tens menys recursos econòmic l’experiència de la maternitat serà molt diferent a la d’una dona de classe mitja. El mateix succeeix si ets una dona migrant, amb pocs recursos, amb poca xarxa...

No es tracta d’entrar a valorar si una dona dona el pit durant sis mesos o no, és una opció personal i que té a veure amb diferents factors. Però s’hauria de garantir el dret a fer-ho però no és així perquè hi ha dones que no s’ho poden permetre. La manca de drets garantits colpegen especialment les dones amb pocs recursos.

Potser el primer que s’imposa és la maternitat: has de ser mare sí o sí.

– Tradicionalment ha estat més evident que avui dia. Les lluites feministes dels anys 60 i 70 van aconseguir trencar aquest destí únic que suposava la maternitat. Encara que avui dia la maternitat no és una imposició, si una dona no té fills hi ha un cert estigma i qüestionament constant. La gran paradoxa és que tot i que avui dia la maternitat és una elecció avui les dones tenen més dificultats que mai per poder-ho ser: una de cada quatre dones nascudes l’any 75 no serà mare, la majoria d’elles perquè no pot. Cal sumar-li la pobresa, la precarietat laboral... Alhora, estem exposats a una sèrie de tòxics que minven la fertilitat.

A més de les dificultats hi ha les pressions de quan s’ha d’exercir la maternitat. Als 25 o menys és massa aviat, al voltant dels 30 d’acord però més enllà dels 35 sembla que ja vas tard.

– Sí, socialment s’ha establert que hi ha un període vital per ser mare. S’obliga les dones a justificar per què han volgut ser mares a unes edats determinades. Però constantment se’ns qüestiona i no només per l’edat: per què dones el biberó o la teta, per què t’emportes el nen a la feina o per què no... És una mirada paternalista.

Notícies relacionades