Publicitat

Eyling Judith Soza: “La meva feina és viure amb un home gran per cuidar-lo”

Fotos: Jordi Pascual

En el marc de la Setmana de la Gent Gran, que se celebra del 28 de setembre al 4 d’octubre, donem veu a una treballadora que s’encarrega de les cures d’un home major de la ciutat. Eyling Judith Soza és de Nicaragua i va arribar a Catalunya a principis d’any. La seva feina es basa en viure amb un home de 95 anys amb problemes de mobilitat per així poder-lo ajudar en les activitats del dia a dia. Atén elCugatenc en una de les passejades diàries i, encara que parla del seu cas particular, el testimoni és l’exemple d’una professió feminitzada, precària, habitualment sotmesa a l’economia submergida i generalment en mans de persones migrades de l’Amèrica Llatina –moltes d’elles sense permís de residència.

Quina és la teva feina?

– Passo les 24 hores amb ell de dilluns a diumenge, tot i que el diumenge de nou del matí a vuit de la tarda tinc festa.

Et condiciona tota la vida!

– Clar. Passo els diumenges amb la meva mare però no tinc més dies lliures. He d’ajustar-me a les dues sortides que fem cada dia però no sempre les podem fer. És normal que la gent gran tingui malestar, problemes de demència... que fan que algun dia no puguin sortir de casa.

És complicat dedicar-s’hi?

– Ara soc jove i no tinc dolors pels esforços físics. Però és normal que un dia et pugui fer mal l’esquena i t’hagis de posar una faixa per evitar lesionar-me. És important cuidar-se perquè si em faig mal o emmalalteixo no hi ha ningú que el cuidi. Per això les persones que ens hi dediquem prenem moltes precaucions per no emmalaltir.

Malgrat això, físicament no és una feina tan pesada com ho sembla tot i que sí hi ha moments en què cal tenir molta força per ajudar-lo a aixecar-se. És molt més fàcil desgastar-se emocionalment. Per fer aquesta feina cal molta paciència, amor, cura... perquè ells ja no són el que eren. Hi ha persones que tenen canvis d’humor o deliris. S’ha d’entendre per la seva edat.

Es genera un vincle molt fort?

– Al principi costa perquè per a ells és una novetat i han d’adaptar-se a les seves limitacions i a l’ajuda. Al cap del temps és normal acabar generant apreci. En la meva feina actual, vivim junts, ens fem companyia, em conta la seva vida, jo el cuido... i esdevenim una família.

És un acompanyament total?

– Clar, problemes de mobilitat, aixecar-lo, ajudar-lo a caminar, acompanyar-lo, acomodar-lo a la cadira, controlar els àpats, la higiene... Són com nadons que necessiten suport en gairebé tot. En alguns casos hi ha persones que no saben menjar soles, el que se suma al control de quins aliments poden ingerir i quins no si tenen alguna malaltia.

És un acompanyament cap al final de la vida.

– Això mateix. En alguns casos hi ha malalties afegides i en d’altres no. Però en tots els casos, per l’edat, hi ha dolors, problemes per mantenir-se de peu, falta de memòria... Es pot confondre amb l’Alzheimer però simplement és un deteriorament gradual.

Des de quan t’hi dediques?

– A Sant Cugat des del gener però abans, a Nicaragua, ja cuidava gent gran. Amb la darrera persona vaig ser-hi pràcticament 10 anys. Puntualment les persones que ens hi dediquem fem suport a gent que ho necessita però no per l’edat sinó per malalties cròniques o degeneratives. El grau de dependència és diferent en cada cas i, per tant, la feina no és igual.

Sempre has viscut amb la persona que necessita el teu suport?

– No. Hi ha casos en els quals treballen més persones, dues o tres noies normalment. Així es fan torns i s’adapten els horaris. Tot depèn de la pensió.

Paguen el vostre sou a partir de la pensió?

– Això ens diuen els familiars; clar que nosaltres simplement rebem els diners però no sabem d’on surten.

Per què t’hi dediques?

– No tinc feina de comptabilitat, que és el que vaig estudiar. Em van faltar sis mesos per acabar administració duanera.

T’agradaria reprendre els estudis?

– Sí, intentaré acabar els estudis en línia a la mateixa universitat. Potser torno a Nicaragua perquè allà hi són els meus dos fills, una nena de 3 anys i un nen de 14. Amb la tecnologia, puc mantenir-me en contacte amb ells però és molt difícil ser tan lluny.

O potser acabo els estudis aquí i, si tinc la possibilitat de portar-me els fills, ho faré. Aquí tenen molt més futur a nivell formatiu. Un títol universitari de Nicaragua no és vàlid a molts països i, en canvi, un d’aquí és reconegut gairebé arreu. De fet, al meu país es dona més valor a un títol europeu que a un nicaragüenc.

Per què vas venir aquí?

– El meu país ha arribat a un punt en què pràcticament no s’hi pot viure. Vaig haver de prendre la decisió de marxar de Nicaragua i deixar els meus fills per garantir-los un futur millor. Com la meva mare vivia aquí, era menys difícil que el que han viscut altres persones. Ella em va aconseguir la feina. Tenir família és molt.

En canvi, arribar a un país on no coneixes ningú és molt difícil; més encara si no tens permís de residència ja que no pots ni llogar un pis, només habitacions rellogades i moltes vegades compartides amb altres persones perquè sinó no es pot fer front al lloguer.

T’has pogut formar d’alguna manera per acompanyar persones dependents?

– No, i això és molt habitual. Les persones que venim de fora, en molts casos sense permís de residència, habitualment no tenim cap especialitat, a no ser que al nostre país d’origen haguem estudiat alguna cosa relacionada com medicina, infermeria... Tot i això, és una feina que s’aprèn en funció de les necessitats de cada cas. Per exemple, puc posar una injeccions de medicaments, no intravenoses.

Aquestes feines són una porta d’entrada per regularitzar la situació d’aquelles persones que han migrat i no tenen permís de residència?

– Sí però no és fàcil trobar famílies que et facin un contracte. La meva mare, que també és a Catalunya i es dedica al mateix que jo, li va costar molts anys aconseguir un contracte i tenir accés a la seguretat social. Tot i que va estar un temps interna, ara ja té un horari millor.

Es pot fer alguna cosa per evitar que tanta gent es trobi treballant en negre?

– És difícil perquè moltes famílies no tenen la capacitat econòmica per fer un contracte amb seguretat social. No tinc la solució.

I això se suma als sous baixos.

– Sí, jo cobro 800 euros al mes però conec gent que cobra menys. O al contrari; gent que, sense estar interna, cobra més o menys el mateix que jo. Tot acaba depenent del que les famílies puguin pagar.

Com ha estat la feina en el marc de la pandèmia, amb confinament, horaris per sortir a passejar i posteriorment amb la desescalada?

– No ha estat especialment difícil. És cert que no poder sortir és complicat però sempre es pot estar a la terrassa. Quan ja es podia sortir, només fèiem un passeig d’una hora al dia, cada matí. Així que per les tardes jugàvem al Rummy, que era una forma d’entretenir-se. Mai hi havia jugat però les que ens dediquem a açò també hi som perquè ho passin bé i es distreguin. També és una forma d’agilitzar la ment. És com quan intentem caminar una mica agafats. Això permet que la pèrdua de capacitats no sigui tan ràpida.

Notícies relacionades