Ferran Masanés: “S’ha de millorar l’atenció al fi de vida, en especial, als hospitalsˮ

Foto: Cedida per l'entrevistat

El santcugatenc Ferran Masanés és metge de l’Hospital Clínic, on treballa com cap de secció de Geriatria. En aquesta entrevista fa una mirada àmplia com a professional sanitari més enllà de la realitat del seu centre.

La COVID-19 ha suposat posar a prova el sistema sanitari i fins i tot s’ha arribat a debatre si en algun moment ha arribat a col·lapsar. Creus que el sistema ha pogut absorbir les necessitats sanitàries de la pandèmia?

– Efectivament, la pandèmia per la COVID-19 ha suposat una verdadera prova d’estrés per al sistema sanitari, ja que en molts pocs dies es va haver d’absorbir una gran demanda assistencial. A finals del mes de març vam estar, literalment, al caire del seu col·lapse. Si la demanda s’hagués mantingut amb la mateixa intensitat, l’atenció no s’hagués pogut donar en condicions acceptables. En aquest punt s’ha de destacar el fet que malgrat tenir prèviament un sistema força tensionat estructuralment, tot el personal, i no només l’assistencial, es va bolcar de manera impressionant i es va donar una resposta molt correcta. Un aspecte determinant va ser la capacitat d’autogestió relativa que cada centre va tenir per poder readaptar-se i així poder prendre decisions ràpidament. Evidentment, amb el corresponent vist-i-plau de l’administració, per d’entre d’altres aspectes pels costos que es poguessin generar.

Vist amb perspectiva, què es podria haver fet millor a nivell sanitari?

– Bé, a posteriori sempre es més fàcil valorar quines coses es podrien haver fet millor. Al meu parer, es va produir un fet que va ser cabdal i que va motivar que no es prenguessin certes mesures de manera més ràpida. Totes les agències de vigilància epidemiològica dels països occidentals van trigar massa a alertar del perill que representava el virus. Fins a principis del mes de març no van assenyalar el problema com un fet epidèmic, sinó centrant-se principalment en el model de malaltia importada. Des de finals de gener es van prendre mesures preventives amb els pacients que venien de les zones afectades, Xina primer i Itàlia a mitjans de febrer. No va ser fins a la primera setmana de març que aquestes mesures es van focalitzar sobre els casos autòctons, i llavors la infecció ja estava massa estesa entre nosaltres. Probablement sobre aquests organismes, alguns d’ells de gran prestigi, els van influenciar molt les alertes viscudes prèviament amb el SARS, el MERS o l’Ebola. Amb total certesa s’ha aprés molt de cara al futur.

Estava el sistema en bon estat per suportar un cop com aquest? Fa temps que es parla de llistes d’espera, manca d’espais a alguns hospitals...

– El model del sistema sanitari català és força bo, però al llarg de la darrera dècada, i a conseqüència de la crisi econòmica del 2008, ha patit unes restriccions econòmiques molt importants. La reducció de la despesa social ha estat quasi d’un 20% i s’ha traduït en carències estructurals importants. D’aquesta manera, tot i una certa recuperació als darrers 2 anys, les plantilles de personal, les dotacions de material i les inversions d’espai s’han vist molt compromeses. Tanmateix, les llistes d’espera continuen sent un llast, s’han produït problemes per a la renovació de material o en alguns moments de cobertura de personal, i afegint-se un grau elevat de precarietat laboral, més palesa en alguns col·lectius i franges d’edat. Potser la situació viscuda ens permeti millorar diferents aspectes per tenir un sistema més robust.

A un article a Cugat.cat plantejaves tres accions que poden suposar un benefici a llarg termini: Promocionar el treball en equip de manera interdisciplinar, millorar la bona relació entre els diferents nivells assistencials i l’adaptació a les noves tecnologies per donar suport a l’atenció sanitària. No són coses que ja es feien?

– Totes les accions mencionades es promocionen des de fa temps, però les adaptacions es fan amb lentitud. L’existència d’un fet que ens obliga a una ràpida adaptació fa que els canvis s’accelerin, i és llavors quan es valora clarament la seva efectivitat. Per poder donar la millor atenció als pacients amb COVID-19 el treball en equip ha estat clau. Cada professional ha fet les seves actuacions de manera totalment coordinada amb els altres, optimitzant el temps. Alhora la relació entre diferents nivells assistencials també ha facilitat l’agilitat necessària. Finalment, les noves tecnologies han afavorit la comunicació, millorant les respostes. Hem de saber aprofitar, encara més, les possibilitats que aquestes tecnologies ens ofereixen.

L’atenció primària sempre ha estat reivindicativa en tant que és la primera en la línia d’atenció. Creus que s’haurien de reforçar els seus recursos? Com s’hauria de relacionar amb els centres hospitalaris?

– Sens dubte, l’atenció primària és la clau del sistema, ja que està en contacte directe amb la població i coneix de primera ma les seves necessitats. Les característiques poblacionals, amb un envelliment molt marcat, del que hem de sentir-nos prou orgullosos, fan que els controls de salut siguin cabdals. Els seus recursos han d’estar correctament dotats. En relació amb la pandèmia COVID-19, el seu paper en detectar possibles futurs rebrots serà especialment rellevant. Tanmateix, l’atenció primària ha de mantenir una adequada interacció amb tots els nivells assistencials, tant sociosanitaris com hospitalaris, ja que el sistema ha d’oferir una continuïtat assistencial real i perquè això sigui òptim cada nivell no pot actuar de manera aïllada.

La desescalada pot fer pensar a la ciutadania que el virus remet però el risc segueix. Si no s’actua amb responsabilitat hi pot haver un rebot que ens porti de nou a un confinament dur? Igualment es pot donar un rebrot?

– Fa uns dies, escoltava les declaracions del Dr. Valentí Fuster dient que si alguna cosa hem après d’aquesta pandèmia és que cal ser humils. Encara tenim més preguntes que respostes, i per tant ha d’imperar la cautela mentre no tinguem dades contrastades i robustes que ens indiquin el contrari. El risc de rebrot és real i per tant, tot i les mesures de desescalament, cal seguir prenent mesures de protecció i ser responsables a títol individual especialment, no podem haver-nos de sentir tutelats de manera permanent. Tornar a viure un rebrot, sobretot si és per haver-nos deixat anar, pot ser molt dur per tota la societat.

Sense necessitat d’haver passat la COVID-19 el confinament també ha tingut efectes psicològics, especialment per a persones que viuen soles o en nuclis de convivència problemàtics. Com ha d’afrontar el sistema sanitari aquesta mirada més psicològica i emocional?

– El distanciament social, que ha estat necessari, és una manera brutal de limitar la llibertat individual. Les seves conseqüències, en especial per aquells que s’hi han enfrontat en situació de solitud (especialment molta gent gran que viu sola) o en entorns problemàtics, han estat rellevants. Crec que si en un futur hem de tornar a viure situacions semblants, el sistema sanitari i la societat en conjunt haurien de plantejar-nos opcions per limitar aquests efectes. Segurament les noves tecnologies ens poden ajudar, i molt, facilitant-ne l’accés a aquest col·lectius, i instruint-los en el seu ús. Tanmateix, les persones que es troben en nuclis de convivència problemàtics coneguts (violència intrafamiliar, població immigrant...) haurien d’estar més recolzats socialment.

La gent gran és especialment vulnerable, tant al virus com als efectes emocionals. S’ha sabut fer una mirada correcta sobre aquesta part de la població?

– L’envelliment de la nostra societat és un dels grans èxits col·lectius al llarg del darrer segle, i ens n’hem de sentir orgullosos. Dit això, els nostres majors mereixen que millorem la mirada de la societat sobre ells i els cuidem millor, i no de manera paternalista, sinó facilitant que puguin mantenir la seva autonomia al màxim. Quan això no sigui possible, cal ajudar-los a viure en les millors condicions.

La nostra societat, sovint, rebutja alguns aspectes lligats a l’envelliment, i dona molt valor a aspectes lligats a la joventut. Fer-se gran no és sinònim de deixar de ser útil, ben al contrari, i per tant s’ha de canviar la visió negativa d’aquesta etapa de la vida. Els efectes emocionals de la pandèmia han estat durs per a tots, però cal no oblidar, què representa per un avi no poder abraçar als seus nets o no poder parlar amb els seus coneguts. El valor del temps que queda no és el mateix als 20 anys que als 80. Una altra lliçó que hauríem d’aprendre.

Les residències han estat punts de risc importants. Cal que es garanteixi la medicalització de les residències? Si és així, com es pot aconseguir en un sistema amb una gran presència privada/concertada?

– Les residències han viscut una gran transformació al llarg dels darrers anys. Tot i ser un recurs social, les persones que hi viuen cada cop tenen més comorbiditats, i per tant, requereixen de més controls sanitaris. Per aquest motiu, la relació amb el sistema sanitari ha de ser molt estreta i l’atenció primària ha de tenir un paper destacat. Probablement caldrà reforçar aquesta relació per poder detectar precoçment canvis que puguin ser indicatius de necessitat de trasllat a un recurs pròpiament sanitari, hospitalari o sociosanitari. A Catalunya, on el model concertat està molt estès, cal assegurar que totes les persones rebin la mateixa atenció independentment de quina sigui la titularitat del recurs.

Em remeto de nou a l’article de Cugat.cat. Deies que cal repensar l’atenció al procés de fi de vida en situació d’aïllament. Quins canvis creus que s’haurien de donar?

– Al llarg dels darrers anys, el procés de fi de vida s’ha anat institucionalitzant de manera progressiva i s’ha allunyat una mica de la societat, probablement representa un fet no desitjat que en certa manera s’intenta “amagar”. És possible que aquesta progressiva hospitalització sigui conseqüència de la millora de l’assistència, però cal humanitzar-la de manera clara, ja que la mort és un fet indestriable de la condició humana.

Unes de les situacions més doloroses, per als pacients i familiars, però també per als professionals, ha estat haver de viure aquest procés en situació d’aïllament. Tot i que s’han pres algunes mesures, com facilitar que algun familiar pogués acompanyar al pacient a la fase final de vida, atenció psicològica especialitzada o aproximació amb noves tecnologies, segurament ha estat insuficient.

Globalment s’ha de millorar l’atenció al fi de vida, en especial, als hospitals on la tecnologia té un paper preponderant i ens fa relegar amb certa freqüència els aspectes més humans. Cal potenciar, sempre que sigui possible, l’atenció domiciliària, cal destacar la feina dels PADES i evitar el trànsit per aquelles àrees més inhòspites dels centres sanitaris, com són les urgències, si no és indispensable.

Davant potencials rebrots de la COVID-19 és un dels punts que caldria reformular, assegurant una bona atenció global i valorant els riscos possibles.

Notícies relacionades