Irantzu Varela: “Els nostres fills i filles es riuran molt de la monogàmia i de que creguéssim que només hi havia tres opcions sexuals i dos gèneresˮ

Fotos: Jordi Pascual

La periodista i feminista coordinadora de Faktoria Lila, presentadora d’Aló Iratzu en Pikara Magazine i creadora d’El Tronillo a La Tuerka ha participat al curs d’estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau) per parlar del gènere com a frontera. Al final de la seva intervenció ha atès elCugatenc.

Dius que cal una mirada interseccional que ja es comença a aplicar al feminisme. Si bé, en les vagues feministes hi ha hagut col·lectius que han criticat la invisibilització de dones racialitzades.

– Ser capaces de teoritzar sobre una opressió no ens fa immunes a ella, ni a viure-la ni a excercir-la. L’aportació del feminisme negre per lluitar contra totes les opressions al mateix temps –ser antiracistes, anticapitalistes...– l’estem entenent però ens costa més portar-la a la pràctica política. Ens passa constantment, com amb l’amor romàntic coneixent la teoria antipatriarcal però caient un altre cop.

No només ens val fer autocrítica. Hem de fer una agenda política antirracista i generar dinàmiques perquè les companyes racialitzades així com les travessades per altres opressions –trans, persones amb diversitat funcional...– tinguin un espai que sigui casa seva. No es tracta de fer-los un espai, deixar-les parlar o donar-hi veu, s’ha de construir el feminisme com a casa de totes. Elles s’han de sentir a casa i nosaltres no n’hem de ser les amfitriones.

Per què costa tant?

– Desmuntar el privilegi és molt difícil. Teoritzar sobre com acabar amb l’opressió no és fàcil però fa temps que ho fem, com la lluita per acabar amb ella. Però lluitar contra les opressions que exercim nosaltres és molt més difícil perquè s’està molt bé al privilegi. A l’igual que molts homes van creure que per ser d’esquerres ja eren feministes, moltes dones han cregut que per ser feministes ja eren antirracistes. Però antirracista et fa deshabitar els privilegis de raça.

Hi ha una generació de feministes que s’ha construir com a oprimides. De sobte fer el pas i dir que a més de ser oprimides també oprimeixen no és fàcil.

– Clar però no pot ser l’excusa. Nosaltres els hem demanat als homes d’esquerres que s’han construir com a oprimits de classe que es construeixin com a opressors de gènere. Ara ens toca a nosaltres. No es tracta de fer una jerarquia per veure qui està més oprimida. Cal entendre que els sistemes d’opressió es necessiten mútuament i no es pot acabar d’un en un amb ells. Cal lluitar contra totes les formes d’opressió al mateix temps. No pots lluitar contra el masclisme reproduint el racisme.

Si en un espai feminista tot som paies blanques que hem anat a la uni, per començar ens hem de revisar classisme, elitisme i racisme. Volem fer una revolució transversal i realment transformadora. És complicat però si ho aconseguim el món serà un lloc molt millor.

Alhora hi ha gent que està totalment fora de tot això, que posa en dubte coses que dins del feminisme estan més que superades.

– A aquestes alçades hi ha qüestions bàsiques com que no s’entenen: “ni masclisme ni feminismeˮ, “no soc feminista, soc femeninaˮ, “totes les dones tenen vagina i tots els homes tenen penisˮ, “sou unes feminazisˮ, “hi ha feministes bones i hi ha feminazisˮ... Dir això és una decisió. Si ho fas per ignorància és perquè has decidit ignorar tota la construcció teòrica, política i pedagògica que hi ha per desmuntar aquest tipus de dogmes del sistema opressor en què vivim. És gent que ha decidit que està còmoda en el privilegi. Per això no hem de ser pedagògiques. Ho soc molts cops però hi ha cops que no vull perquè tinc la sensació que al davant tinc algú que es fa l’ignorant però realment és un opressor que està content de ser-ho.

Creus que hi ha una bona relació entre la lluita LGTBI i la feminista?

– El feminisme és un moviment social horitzontal, ampli i amb molts debats oberts. Tot i així, el feminisme com jo l’entenc ha de tenir una aliança amb la lluita LGTBIQ com una estratègia quasi natural. Tots i totes lluitem contra l’opressió heteronormativa. No entenc un feminisme trànsfob, a no ser que vingui marcat per persones que estan còmodes amb el privilegi cis. No té cap mena de sentit.

Els subjectes polítics d’una lluita els defineix el subjecte polític del privilegi, és a dir, el feminisme lluita pels drets de totes les persones a les quals se’ns han pres per donar privilegis a homes cis blanc heterosexuals. És una lluita a llarg termini per acabar amb un sistema que dona privilegis a un grup social a costa dels drets de la resta.

Què penses del terme feminisme liberal que Ciutadans ha tret a relluir novament?

– És un oxímoron, just el contrari del feminisme. És una idea molt capitalista perquè se’ns diu que hem d’aconseguir la igualtat de drets en el marc d’un sistema capitalista. Llavors, d’on surt la nostra opressió?! Som oprimides perquè el sistema capitalista en els seus inicis va necessitar que les dones cuidéssim gratuïtament i ens quedéssim en casa produint mà d’obra que anés a treballar a la fàbrica.

El sistema capitalista acabaria si les dones tinguessin plenitud de drets perquè està basat en l’explotació de les dones. Seguim fent el 89% del treball gratuït. El del feminisme liberal és un discurs de dones que no volen reconèixer que viuen a un sistema de dominació perquè han estat capaces de crear estratègies individuals de supervivència en un món d’homes.

Són aquelles que diuen: “A mi ningú m’ha regalat resˮ. Doncs sí, maca, a tu totes les dones que han lluitat abans de tu t’han regalat la capacitat de poder ser on ets. Ara pots estudiar perquè hi ha unes feministes que van lluitar perquè estudiessis. Ara pots tenir compte bancari perquè hi ha unes que van lluitar perquè tinguéssim drets econòmics. Ara et pots casar, divorciar, tornar-te a casar i, si vols, fer-ho amb una dona perquè hi ha unes que van lluitar abans que tu.

A la conferència t’has mostrat optimista venint a dir que en uns anys molts dels debats actuals ens semblaran una broma perquè s’hauran superat. No és massa optimista?

– Sóc optimista perquè qui ens anava a dir al moviment feminista i LGTBIQ que seríem on som avui dia en drets, agenda política, treball en les institucions i una força cada cop major? Hem aconseguit canviar moltes coses.

En la realitat, la xavaleria se’n riu del sistema. No cal anar a cap assemblea polititzada. Als programes de cites de la televisió es veu que la gent jove és bisexual, pansexual, de gènere fluït... Apliquen a la seva vida el que altres teoritzem i intentem aplicar a la nostra pràctica política. Així és com es fan els avenços socials, quan la gent els incorpora amb naturalitat a la seva vida.

A les amigues i amics amb fills els dic que se’ns riuran molt de la monogàmia, de que creguéssim que només hi havia dues o tres opcions sexuals i dos gèneres... Es riuran tant de nosaltres com nosaltres de les nostres mares per arribar verges al matrimoni.

Notícies relacionades