Juan Tomás Ávila: “No poden plorar pel despoblament i tancar la porta a les persones migrantsˮ

Fotos: Jordi Pascual

Escriptor exiliat guineà que viu a Valldoreix i reconegut mundialment per la vaga de fam que va fer al 2011 en contra de la dictadura de Teodoro Obiang, Juan Tomás Ávila esdevé el protagonista de L’escriptor d’un país sense llibreries, un documental gravat entre Sant Cugat i Guinea Equatorial, dirigit per Marc Serena i candidat a set premis Goya (millor pel·lícula, millor direcció, millor cançó original, millor direcció de fotografia, millor muntatge, millor so i millor pel·lícula documental). Dimarts a les les set de la tarda es farà a Sant Cugat el primer acte vinculat amb el documental, la presentació del llibre Cuando a Guinea se iba por mar [Narrativa Carena, 2019] a la llibreria Alexandria. El cicle d’activitats seguirà el 21 de novembre a les set de la tarda a la Biblioteca Miquel Batllori amb un diàleg entre l’escriptor guinerà i Gemma Freixas per acabar el 13 de desembre amb l’estrena del documental als Cinemes Sant Cugat. Ávila parla amb elCugatenc sobre la dictadura hereva del franquisme que encara perdura al seu país i de les dificultats de ser un exiliat a Catalunya.

És la de Guinea Equatorial una dictadura franquista?

– Quan es va aconseguir la independència, la cúpula del nou poder s’havia criat en el franquisme. La seva manera de relacionar-se i el domini sobre el país tenia aquests prisma. Durant molt temps es van mantenir lleis i el codi penal militar.

La dictadura va acabar a Espanya però no a Guinea Equatorial. Quina responsabilitat hauria de tenir l’Estat com a antiga força colonial?

– En el moment de la independència es va produir un aïllament pel qual Guinea no mantenia contacte amb Espanya. Tot i així, uns mesos després de la independència hi va haver un cop d’estat i no està clar fins a quin grau Espanya hi va influir. En uns inicis, la cúpula del poder espanyol no creia que Guinea esdevindria un estat, que en tot cas seria un estat nominalment independent però controlat. Ara bé, plantejar ara què pot fer Espanya és com venir a dir que Guinea no hauria de ser independent.

I la comunitat internacional?

– Qualsevol dictadura pot trobar altres països de qui rebre suport. En el cas de Guinea Equatorial, la independència es va aconseguir en plena guerra freda amb les potències intentant guanyar influència. El primer dictador es va inclinar pel bàndol comunista, el que va fer que ràpidament tingués el suport de Rússia, Xina, Cuba i Corea del Nord. Rússia i Xina tenen dret a veto a l’ONU i, per tant, és com si les nacions unides no existissin per a Guinea.

D’això fa anys però la dictadura segueix amb tortures, repressió...

– Durant els primers anys la repressió era molt més ferotge que l’actual. S’empresonava persones sota l’etiqueta de subversives per ser molestes per al poder. No tenien cap judici i acabaven morint a la presó. Ara la repressió s’ha suavitzat una mica perquè l’aïllament es va trencar pel negoci del petroli. El país està més obert al món tot i que el govern fa tot el possible perquè segueixi tancat fins al punt que es deneguen visats per visitar el país.

El petroli també fa que hi hagi un interès del poder per tenir estabilitat econòmica malgrat que això impliqui mantenir la dictadura?

– Efectivament. El món capitalista utilitza l’anomenada estabilitat per mantenir dictadures. És una estabilitat que només té en compte el seu negoci i això significa evitar revoltes i canvis al poder. Quan el dictador és un corrupte i un repressor el més fàcil per als poders econòmics és dir-li que saben els detalls de les seves activitats i perquè no surtin a la llum ha d’acceptar un seguit de mesures. Tenen governs a la seva mercè.

Des de la vaga de fam que vas fer al 2011, ha canviat alguna cosa significativa?

– No però la vaga va servir per visibilitzar la situació a nivell global. La major presència de persones estrangeres també força el règim a controlar les seves accions. Segurament durant la primera fase de la dictadura la meva vaga hauria estat reprimida ràpidament.

En aquell moment van esclatar les primaveres àrabs a diversos països del nord d’Àfrica. Hi va haver algun indici de protesta a Guinea Equatorial?

– Una de les fórmules d’aïllament del país és el bloqueig puntual dels canals pels quals arriben informacions de l’estranger. Per exemple, quan vaig fer la vaga, cap mitjà del país ho va explicar. De la mateixa manera, es va censurar la informació de la caiguda de Gaddafi a Líbia per temor a una reacció similar a Guinea. Un periodista de la televisió pública va fer un comentari sobre les primaveres àrabs i això li va costar amenaces i un castic físic per posar en perill l’estabilitat del país.

Com vas prendre la decisió d’exiliar-te?

– Vivia a una casa apartada del nucli i em van aconsellar mudar-me a un altre lloc perquè si em represaliaven com a mínim hi hagués algú que ho veiés. Un conegut em va llogar una casa però el propietari era un familiar del dictador. Quan ho vaig saber vaig tornar a la casa de les afores. Jo treballava al Centre Cultural Espanyol però l’Estat no em deixava estar a l’ambaixada. També vaig intentar contactar amb l’ambaixador d’Estats Units però no hi havia manera. Finalment em van explicar que jo havia dit alguna cosa que no els havia agradat.

Ràpidament vaig pensar que s’omplien la boca de democràcia però que davant d’un moviment de canvi no aportarien res. Així que en el camí de retorn cap a casa vaig prendre la decisió de marxar de Guinea. Vaig venir a Catalunya perquè tenia algun contacte. Va ser trist perquè havia començat la vaga esperant que més guineans se sumessin però em vaig veure forçat a marxar i acabar amb la vaga als pocs dies.

Pot arribar el canvi?

– Si la gent no s’uneix, només seran canvis cosmètics.

Les vegades que has tornat a Guinea Equatorial i especialment quan vas anar a gravar el documental has temut per la teva vida o per una possible repressió?

– No. És un país que conec. No tenia sentit viure amb por. Clar que em poden posar una trampa però, en qualsevol cas, això no ho puc evitar. Sí prenc precaucions però no vull viure amb por. A més, mai vaig cometre un delicte així que qualsevol cosa que em fessin seria il·legal.

Les persones que demanen asil es troben davant tràmits llargs i dificultats per trobar habitatge, treball... Com va ser la teva acollida?

 

– Estic exiliat de fet però no des d’un punt de vista legal. Quan vaig arribar em va costar molt aconseguir els papers. Em van dir que podia demanar l’asil perquè es podia ajustar al meu cas. No m’agradava perquè tenir l’asil significa que no pots tornar al teu país. Això va fer que estigués un temps sense papers i el primer cop que els vaig aconseguir no tenia dret a treballar. Tinc molt clar que no hi ha un interès real del poder per facilitar l’acollida.

Una mostra de racisme institucional...

– Hi ha molts africans que venen sense saber el context de com es viu aquí. Alhora, no es facilita l’acollida. A The Gurugu Pledge [2017] parlo de les persones que esperen a la muntanya del Gurugú esperant a saltar la tanca de la fontera. Allà dic que és precisament en aquell punt és on més dignitat tenen perquè un cop han saltat la tanca moltes d’elles són internades a Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs).

Tens la sensació que l’inici de la crisi ha fet que creixi el racisme a nivell social?

– El racisme sempre hi ha sigut però abans no tenia l’oportunitat de manifestar-se. A més, la crisi ha estat greu però no fins el nivell de no poder acollir. De fet, fins i tot al país més pobre del món es rescataria una pastera a la deriva. El problema de fons és que no volem que la gent vingui aquí i per això ens inventem traves com els papers. Però realment què és no tenir papers?! Si els papers els dona l’Estat! La solució és tan senzilla com donar-los. Si no permets la mobilitat ni que treballi, com pretens que la persona nouvinguda es pugui valdre pel seu compte? Sempre haurà de dependre de l’almoina.

Al final és tot un muntatge per fer creure que hi ha una invasió de gent de fora. No és cert, però en el cas que ho fos no seria un problema perquè Espanya és un país despoblat. No poden plorar pel despoblament i tancar la porta a les persones migrants.

Què penses del creixement del discurs xenòfob i d’extrema dreta a Espanya?

– És un discurs que abans que a l’immigrant apel·la a als espanyols. És gent que parla “als seusˮ. El discurs de l’extrema dreta de Vox no és el partit contra els immigrants sinó el partit contra els habitants d’Espanya. Abans de saber com afectarà als immigrants cal veure si aquest discurs és generalitzat, i per saber-ho s’ha de confrontar entre espanyols.

Però us afectarà en última instància.

– Sí, si el poder ho permet. És a dir, hi ha unes lleis i uns protocols que s’han de complir. Si aquests avui dia coincidiren mínimament amb les propostes de Vox tot el món veuria la hipocresia que això suposa.

Com neix el documental L’escriptor d’un país sense llibreries?

– El documental volia mostrar la realitat de Guinea Equatorial i per això necessitaven alguna persona coneixedora de causa. Van pensar que jo era la persona idònia per dir que Guinea existeix i que no és tan difícil entendre’ns perquè als dos països parlem castellà. Hem de poder visibilitzar la situació i les persones. Hem de trencar amb la invisibilització d’autors i artistes africans o que parlen d’Àfrica, per exemple. Ningú ama el que no coneix. Una forma de trencar l’aïllament és, precisament, conèixer-nos mútuament.

Ets escriptor. Per què una obra audiovisual?

– Hem creat un món en què la imatge és el que més impacte genera. A més, anar a veure un documental no implica tan esforç com llegir un llibre.

Com incorporeu la mirada literària dels teus escrits al documental?

– Bona part del documental recull coses al·ludides i dites per mi temps enrere. El títol, per exemple, és el que és perquè anys enrere deia que al país no hi havia llibreries. El documental també fa un petit recorregut per alguns dels meus llibres per poder recollir els testimonis que recullen.

És un documental que s’ha pagat mitjançant un micromecenatge. Cap televisió va voler posar diners.

– Deien que era un tema que no interessava. Però quan comencen a interessar els temes? Quan es coneixen una mica. El documental és, precisament, una forma de conèixer la realitat per interessar-s’hi. Això em fa pensar que encara hi ha molts motius per ocultar la realitat.

Justament feu el documental per donar a conèixer la situació de Guinea Equatorial: repressió, limitació d’accés a pàgines webs, presos polítics... Termes que ara són ben presents a Catalunya.

– És trist perquè a Catalunya es veu que es coarten llibertats i molta gent calla. La gent quedarà muda si no actua. No recordem el vaixell de policies al port, l’a por ellos..? Per què no vam actuar amb prou força en aquell moment? Cada cop que es calla, la veu es fa més petita. Per què la gent que clama contra els contenidors en flames no va dir res de l’a por ellos? L’anàlisi s’ha de fer des de l’inici, no a mig camí.

Veient tot el que ha passat, no m’estranyaria que el conflicte fos més gran, fins i tot armat. El problema no és el foc a Via Laietana o què passarà demà perquè tot això té un origen anterior. Per prendre partit i buscar solucions s’ha de buscar l’origen. I és des d’aquí des d’on has de buscar la legitimitat per al teu projecte.

Com vius la situació de Catalunya?

– El dret d’autodeterminació està reconegut per l’ONU, per molt que la puguem criticar, i és inalienable a qualsevol poble. No respectar-ho és desistiment de funcions.

Notícies relacionades