La càrrega de les cures i del treball precari, cops per a les dones durant la pandèmia

Foto: Jordi Pascual

Sota el títol Dones en temps de pandèmia, l’antropòloga, fotògrafa, gestora cultural i co-coordinadora del grup de recerca d’antropologia sobre els impactes de la COVID-19, Amanda Bernal; la presidenta de l’associació ADE Vallès i de l’Associació de Familiars de la Residència Sant Cugat, Mònika Blasco, i la mare i infermera al Sagrat Cor, Roser Fernández, han fet un dibuix de les afectacions específiques de la crisi de la COVID-19 sobre les dones en una taula rodona celebrada aquest dimarts per la tarda a l’Ateneu.

Les conclusions són clares. Les dones assumeixen més tasques de cures, no remunerades però també remunerades ja que la majoria de treballs professionalitzats de cures recauen sobre elles. A més, generalment els treballs més precaris també estan feminitzats. És a dir, d’acord amb els rols de gènere que encara imperen a la nostra societat, les dones han tingut una càrrega específica, sobretot de cures, en el marc de la pandèmia i, per tant, l’impacte d’aquesta ha estat més negatiu per a les dones que per als homes.

Però no només això. Un 78,8% del personal d’infermeria a Catalunya són dones, els treballs als centres sanitaris tenen una bretxa de gènere evident, la sanitat ha deixat de prioritzar alguns serveis essencials per a les dones com el prenatal i el d’atenció a la sexualitat (també l’oncologia), l’economia submergida és clarament feminitzada, moltes dones han hagut de conviure amb els seus agressors durant el confinament... Són només alguns dels exemples apuntats per Bernal que, defensa, cal posar una mirada de gènere en la gestió de la pandèmia, un canvi que, diu, també ha de passar per atendre els factors socials i no només els epidemiològics.

“Com a societat hem d’entendre la nostra vulnerabilitat, que totes tenim necessitat de cures”, ha defensat l’antropòloga, que ha posat en valor les xarxes de suport veïnal i comunitari sorgides durant la primera onada de la pandèmia, evidenciant que la societat ha esdevingut conscient de la seva vulnerabilitat. Posant l’accent en la mirada sobre la salut mental, ha recordat que no tots els centres mèdics han estat capaços de garantir un servei de psiquiatria ni per al seu propi personal malgrat la duresa i l’estrès generat per la pandèmia.

Fernández ha explicat aquesta duresa amb la seva vivència al Sagrat Cor, que va haver de doblar el nombre de llits i fer torns de 12 hores cada dos dies durant la primera onada. Com a mare soltera va haver d’anar a viure amb la seva mare per repartir-se la cura dels fills, conscients ambdues que no podien seguir el ritme de l’escola i menys encara en una situació d’estrès com la que vivien –la mare és sanitària en actiu.

“Veure morir la gent sola és molt dur”, explica, tot recordant que algunes persones es van acomiadar de la família abans de morir mitjançant una videotrucada, “al meu centre ho van tenir en compte i el servei de psicologia i psiquiatria anava a tots els departaments”. Però no a totes les professionals els va sortir el malestar durant la primera onada i n’hi ha que és ara quan tenen els efectes psicològics més durs, especialment aquelles que porten atenent exclusivament pacients COVID-19 des de fa un any. Amb un esgotament generalitzat, la infermera ha fet un esment especial a les treballadores del servei de neteja, amb molta càrrega física i amb un risc d’infecció molt elevat.

Blasco ha aprofitat una part de la seva intervenció per posar en valor la pressió de les famílies a les residències de gent gran i per demanar que es valori més la tasca de les gerocultores, amb un perfil més professional, més sou i escolta. També ha cridat a plantejar-se quin tipus de tracte volem tenir en els nostres últims anys de vida.

Tot i això, la major part de l’aportació de Blasco ha estat com a empresària. Ha lamentat la persistència del sostre de vidre, amb la maternitat com un escull en les carreres professionals. Considera que és una situació que remet gradualment però que encara té molts reptes per davant ja que, per exemple, amb l’aplicació del teletreball s’ha vist que més que conciliació s’ha aconseguit que moltes dones treballin i facin tasques de cures al mateix temps, aprofundint en la doble jornada.

La representant d’ADE Vallès explica que els empresaris s’han sentit sols, especialment en els sectors que més restriccions han viscut, el que els ha animat a teixir relacions i xarxes que valora molt positivament. Des d’una perspectiva de salut mental, explica que algunes grans empreses han pogut activar serveis psicològics però que les PIMEs no s’ho poden permetre, sent a més les empreses més afectades per la crisi de la COVID-19.

Pots recuperar l’acte complet, moderat per Assun Reyes, a continuació. Forma part del programa d’activitats pel 8M fet per l’Ajuntament de la mà d’entitats del poble.

Notícies relacionades