Magaly Castillo: “A Nicaragua s’ha declarat la guerra als moviments feministes i de donesˮ

Fotos: Jordi Pascual

Què queda de la revolució sandinista és una pregunta adient després de més d’un any d’inestabilitat política a Nicaragua, un context que va obligar l’activista feminista Magaly Castillo a exiliar-se Catalunya i implicar-se a casa nostra en col·lectius com Feministas Autoconvocadas. Ho fa sent conscient que així se suma a l’onada actual del feminisme europeu però sense oblidar les reivindicacions a l’altra banda de l’Atlàntic, el màxim exponent de les quals és el mocador verd –que ella porta lligat al braç– de la lluita per la legalització de l’avortament. Castillo participa al programa de Ciutats Defensores dels Drets Humans i aquest dimecres ha estat a Sant Cugat per explicar la seva història als instituts de la ciutat.

Per entendre què fas aquí ens hem de remuntar a la primavera del 2018.

– A l’abril hi va haver un incendi de la reserva natural més gran i millor conservada de l’Amèrica Central i on feia anys es lluitava contra la despossessió a les comunitats indígenes i rurals. El govern va optar per desatendre l’incendi, convertint-se en una catàstrofe, el que va generar inquietud. Moltes persones joves ens vam manifestar i des dels col·lectius vam fer tallers, bicicletades... El govern va respondre amb contramarxes i blocs de xoc.

Una setmana més tard d’això el govern va treure una reforma de la seguretat social, que ja s’utilitzava com una caja chica per als seus projectes personals. Nicaragua és el segon país més pobre de Llatinoamèrica i amb una desigualtat creixent. Tocar els diners a les persones pensionades és enviar-nos a la gana perquè la majoria d’avis i àvies són un sustent per a les famílies. Llavors comença la repressió amb més de 300 persones assassinades, que segons algunes organitzacions podrien arribar a ser-ne 500 tot i que no s’han pogut confirmar tots els casos.

I la resposta social segueix...

– La població es va indignar i cada dia es feien manifestacions massives que el govern no va poder contenir. En aquest context, els col·lectius petits estàvem immersos i intentàvem participar i aportar a les manifestacions. Demanàvem que s’acabés la repressió. Han canviat les formes però no els fons. Encara hi ha execucions extraoficials i, a més, el paramilitarisme està instal·lat.

Nicaragua es troba en un estat de setge: no es poden fer manifestacions, no podem estar més de cinc persones juntes perquè se’ns considera terroristes, hi ha segrestos, hem arribat a tenir més de 800 presos polítics –ara són unes 130 persones–... Vaig marxar de Nicaragua per por a la repressió i a esdevenir presa política i també per la manca de garanties per viure. Molts defensors dels drets humans han estat perseguits, estigmatitzats...

No queda res de la revolució sandinista?

– Soc sandinista i moltíssimes persones també ho són, però estem enfadades amb un govern que ha traït la revolució. Des del 2006 les idees socials i revolucionàries s’han perdut amb polítiques extractivistes, neoliberals, vulneració dels drets humans, facilitar el negoci de les empreses privades... És una actitud que no correspon amb el partit que neix de la revolució en què el poble va decidir tirar a un dictador i posar unes bases socials per al nou sistema polític.

Ara tenim una estructura podrida, per aquells que han traït la revolució però també per partits de dretes, l’església catòlica, l’evangèlica... Són actors que faciliten la continuació d’un model de govern corrupte que ha robat els símbols de la revolució. El president Daniel Ortega als seus discursos segueix dient que és sandinista i que està contra els ianquis però alhora diu que les mobilitzacions han estat un cop d’estat; però les armes les té el seu govern i les ha utilitzat per reprimir la població.

Tu no vas viure la revolució.

– No, soc jove però he vist com el silenci s’ha imposat a la societat, sotmesa a la por. En les mobilitzacions actuals molta gent és capaç de separar el sandinisme de l’orteguisme. És un canvi de paradigma, que s’acompanya d’una voluntat pacifista. La gent no vol més guerres. Fins i tot hem canviat una de les frases històriques de la revolució: de “patria libre o morirˮ a “patria libre para vivirˮ.

Què pot fer la comunitat internacional?

– Declarar l’estat d’emergència perquè el govern diu que tot està bé però no és així ni facilita les garanties per reconstruir l’estat de dret. També penso que la comunitat internacional ha d’estar pendent de la vulneració sistemàtica dels drets humans. Ens hem de plantejar el model de govern però en primera instància hem de condemnar un govern repressor. Ara hi ha més de 73.000 persones exiliades, moltes d’elles a Costa Rica. És gent que no pot estudiar, treballar ni tornar a Nicaragua.

Des de petita has estat marcada per tot tipus de violències: masclisme, discriminació... Ara la situació és pitjor?

– Per descomptat. És una de les grans preocupacions del moviment feminista. Sense democràcia tampoc es pot atendre la violència envers les dones, que ara és més dura perquè l’Estat no atén la problemàtica. El govern persegueix, criminalitza i intenta deixar sense fons els moviments de dones alhora que l’Estat no aborda la problemàtica perquè quan una dona denuncia no se li fa cas, la policia està ocupada reprimint la població.

A més, les noves formes de paramilitarisme creen formes de violència extrema i d’hostilitat. Les dones no tenen cap possibilitat de denunciar ni d’organitzar-se. L’índex de feminicidis i d’agressions sexuals ha crescut moltíssim.

Entre els projectes en els quals vas participat hi ha la Casa de Adolescentes de Estelí. Què era?

– La idea era tenir un espai de participació per a la joventut a cada localitat. Es va poder crear gràcies a la llei de participació juvenil, que s’havia aconseguit després de molta lluita. A poc a poc es van fer Casas de Adolescentes arreu del país però a partir del 2012 van desaparèixer perquè el govern va desmantellar moltes polítiques públiques i tots els espais de participació. Fins i tot ho va gestionar a través de la Juventud Sandinista, que és un munt de chavales y chavalas fanàtics que el govern ha utilitzat com titelles.

Davant la manca d’espais, una colla de persones vam decidir crear espais com el col·lectiu de teatre Las Amapolas mentre seguíem participant en espais feministes independents. Quan hi ha manca d’espais i l’Estat no els facilita és la pròpia societat qui els crea. És un procés bonic que es va donar en moltes ciutats. Gràcies a aquesta organització vam poder fer processos de desconstrucció de les masculinitats i de la violència masclista. Però això va tenir una resposta negativa del govern, que ha declarat la guerra als moviments de dones i feministes.

 

A Las Amapolas ajuntàveu el teatre popular amb el feminisme; clau per a l’empoderament.

– Totalment. Totes les integrants havíem viscut situacions de violència que a través del teatre vam aprendre a curar. Va ser un espai que ens va permetre posteriorment fer els nostres processos individuals i col·lectius que ens permetien canviar la mirada social. També fèiem activitats culturals i d’altres tipus per qüestionar la desigualtat, per criticar la masculinitat... Això s’explica amb la frase que ha crescut com a clam entre el feminisme de Nicaragua: “El masclisme reprodueix dictaduresˮ.

A Amèrica Llatina hem vist grans lluites feministes com la que demanava la legalització de l’avortament a l’Argentina. Hi teníeu vincles?

– El moviment feminista llatinoamericà ha tingut connexions importants. Per això es feien trobades per fer una anàlisi regional. Així vam veure que les estratègies repressores són similars i, alhora, les lluites feministes s’entrellacen. Un bon exemple és la marea verde per despenalitzar l’avortament, que també ha tingut força a Nicaragua.

Ja a Catalunya t’impliques a Feministas Autoconvocadas, que reivindica un feminisme molt més enllà del de dona blanca i europea.

– Sí, som sobretot dones de Nicaragua però també catalanes i d’altres països d’Amèrica Llatina. Van començar per visibilitzar les vulneracions de drets humans i les violències que sofreixen les dones nicaragüenques. Gràcies a elles, quan vaig venir em vaig trobar una pinya de dones que em feia suport en la meva nova identitat, la d’exiliada.

A més, et permet tenir un entorn social només arribar.

– Sobretot, seguir fent activisme. Això em dona força perquè em fa veure que aporto.

Com has viscut les vagues feministes i els dos darrers 8 de març?

– L’any passat vaig participar al tancament del 25 de novembre a Barcelona. Així vaig poder donar a conèixer la situació del feminisme a Nicaragua, que ja abans de la crisi estava molt reprimit pel govern. Suposo que per això les dones nicaragüenques que som fora del país ens vam sumar a les marxes feministes dels llocs d’acollida. El darrer 8 de març vaig participar a la part de les batucades portant una bandera de Nicaragua. És un compromís adquirit de sumar-nos a les reivindicacions d’aquí i, alhora, de visibilitzar que al meu país se’ns prohibeix mobilitzar-nos.

Notícies relacionades