Mah Yahdih: “És difícil trobar un agermanament d’una localitat de la mida de Sant Cugat que hagi reportat tant als sahrauís”

Fotos: Jordi Pascual

Des de l’any 2000 Sant Cugat està agermanat amb el campament sahrauí de l’Aargub. Aquest vincle ha permès fer aportacions per al desenvolupament de projectes diversos al propi camp i al nostre municipi, com l’estada de nens sahrauís a l’estiu. Ara el consistori ha situat plaques amb els noms de les ciutats agermanades, la de l’Aargub a la cruïlla entre l’avinguda la Clota i la via Augusta, a Volpelleres. A la presentació d’aquesta placa, el divendres passat, hi va acudir Mah Yahdid, sotsdelegat del Frente Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro) a Catalunya. Amb ell parlem de l’agermanament i de la situació política del Sàhara Occidental.

Al passat desembre la representant del Frente Polisario Jira Bulahi Bad va dir en una entrevista a eldiario.es que la guerra entre el Sàhara Occidental i el Marroc és més a prop. Què ha passat perquè això sigui així?

– El Sàhara està dividit per un mur de 2.700 quilòmetres que separa el territori en dos. El que hi ha a l’est està controlat pel Frente Polisario i el que hi ha a l’oest està controlat pel Marroc. Al sud hi ha una franja d’uns set quilòmetres entre el Sàhara i Mauritània que està fora del mur marroquí. Els marroquins van intentar fer una carretera en aquesta zona. El Frente Polisario va enviar les seves tropes, va evitar que s’asfaltessin aquests quilòmetres i va fer que les tropes marroquines retrocedissin a les seves posicions, les marcades pels acords de pau del 1991.

En sortir del mur, Marroc va trencar l’alto al foc reconegut per les Nacions Unides. Per tant, la situació estava molt a prop de ser bèl·lica. El trencament de l’acord d’alto al foc pot provocar el retorn de la guerra. Això és bàsicament el que va provocar el titular de Jura Bulahi Bad. A més, la situació s’ha prolongat 40 anys, hi ha cansament i desídia a la part sahrauí, que vol una solució.

En la mateixa entrevista, deia que la solució està més a prop.

– Bé, fa molts anys que està el conflicte, 16 de guerra i 26 de procés de pau, que no es compleix. És molt de temps per a un conflicte amb la història tan clara i un procés jurídic tan evident. És hora que la comunitat internacional compleixi el dret internacional. Per això sembla que, quan més bloquejat està l’assumpte, més a prop estiguin les solucions. El Sàhara porta un impàs de cinc anys en què no hi ha negociacions ni avançament.

D’una banda, es fan gestions des de les Nacions Unides per reprendre el procés. D’altra, hi ha sentències com la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que prohibeixen la comercialització de tots els productes que venen del Sàhara amb Marroc. Tot això ha provocat que el conflicte sorgeixi a la llum i sembli que la solució s’apropi.

Espanya, com a antiga colònia del Sàhara, i França, com a antiga colònia del Marroc, actuen bé?

– No. França controlava tot el nord d’Àfrica excepte el Sàhara, que era colònia espanyola. La seva pretensió és seguir controlant els territoris i imposar el seu poder, no li interessa un focus de domini que no sigui el seu. A més, des de principis del conflicte ha defensat els interessos marroquins. Espanya, en canvi, és un país dèbil que va a remolc de la política francesa en aquest cas. Les decisions importants les pren França com a membre del Consell de Seguretat de l’ONU.

Espanya, a més, té un veïnatge tòxic amb Marroc. És aquell veí que no vols tenir, prefereixes vendre el pis i anar-te’n. És una relació subjecta a un munt de xantatges que es repeteixen cíclicament i que Marroc utilitza hàbilment per pressionar l’Estat espanyol, que és incapaç de sortir de la roda de hàmster. Són temes com el terrorisme islàmic, la immigració, Ceuta i Melilla, la pesca, la droga, els interessos d’empreses espanyoles que van emigrar a Marroc... Amb això es garanteix el silenci espanyol en el conflicte del Sàhara.

El terrorisme islàmic està de plena actualitat i ha creat fins i tot islamofòbia. Com afecta això, amb Europa tancant-se en si mateixa, a la causa sahrauí?

– El terrorisme islàmic ha vingut perquè hi ha països extremistes en el concepte islàmic que porten entre 20 i 30 anys promovent aquest extremisme dins de poblacions marginals. Són llocs on la cultura no ha arribat i, per tant, predomina la paraula de Déu. Especialment els països del golf; Aràbia Saudita, Qatar, Kuwait, Bahrein i Oman; destinen els diners que tenen a difondre l’extremisme en societats pobres. Han fet que sorgeixi el fenomen del jihadisme.

Això es barreja amb les onades d’immigració que han arribat a Europa i que també han seguit rebent aquest tipus de menjada de cap perquè la majoria de mesquites europees estan finançades pels mateixos. Llavors, això propicia que la gent tendeixi a això. Les societats europees ho rebutgen. S’entra en la dinàmica que uns són alimentats perquè siguin extremistes i atempten i els altres els rebutgin. La immigració magrebí, i especialment de Marroc, és analfabeta majoritàriament. Aquesta gent es troba el rebuig social i la pressió d’orient mitjà.

Tot això ha afectat a la causa sahrauí?

– No hi ha una interrelació directa però en general afecta a tots els immigrants que puguin venir a Europa, siguin d’on siguin. En quant a la sensibilitat envers la causa sahrauí no ha afectat.

Sis anys després de la primavera àrab, s’ha notat en alguna cosa al Sàhara?

– Realment no, tot i que va néixer allà al 2010 a un campament d’Al-Aaiun, segons diu l’historiador i filòsof americà Noam Chomsky. Va ser el primer gest de la primavera, a finals del 2010. Al gener va començar el que es reconeix com l’arrencada a Tunísia. Pel que fa a la situació política del Sàhara Occidental, la primavera àrab no va existir.

L’agermanament de Sant Cugat amb l’Aargub està oficialitzat des de l’any 2000. Quin balanç en fas?

– És difícil trobar un agermanament d’una localitat de la mida de Sant Cugat que hagi reportat tant als sahrauís. Hi ha ciutats grans que fan molt més, però són molt més grans. Ara, d’aquesta envergadura, almenys a l’Estat espanyol –on hi a prop de 500 agermanaments–, és molt difícil tenir un cas com el santcugatenc. En quant a projectes, hi ha el pis, la construcció i manteniment de l’escola bressol del campament, les vacances en pau dels nens que venen a l’estiu... Satisfà molt trobar un ajuntament més bé petit que s’impliqui tant.

Notícies relacionades