26 agost 2018
Fotos: Aina Serra
Llibertat Zigor, Laura, Diego. M’impacta connectar amb els companys de lluita de la Maria pels gots de plàstic dels meus primers concerts d’adolescent. És aclaparadora la seva coherència i serenor mentre intercala la il·lusió per la transformació social amb la cruesa de la repressió espanyola.
“La construcció col·lectiva és una manera de viure”. Des de la Crida a la solidaritat dels anys 80, al Consell de barri de La Floresta actualment, passant per muntar els primers casals independentistes, grups de dones, brigades a Cuba, associacions de solidaritat amb Euskal Herria, assemblees okupes o l’AMPA de l’escola. “Cada moment vital té els seus espais d’implicació”. Per la Maria, detencions, lleis antiterroristes, desallotjaments, seguiments policials o presó són típiques converses de sopar…
– Repressió. De què parlem?
– D’identificacions, denúncies, maltractes, detencions, presó, tortures, d’intervenir els mitjans de comunicació. Tot el que està passant a dia d’avui. Parlem del que faci falta per instaurar la por entre la ciutadania, del que faci falta per tenir el control social i trencar qualsevol intent de mobilització transformadora.
– Por!
– Sí. La por és un dels mecanismes més importants de control social. Cal identificar-la, i compartir-la. Aprendre a conviure-hi i a controlar-la. Sobretot, que no ens paralitzi, és el que busquen!
– La por del Guàrdia Civil pegant indiscriminadament
– Efectivament. No és atzar, no és un policia amb pràctiques abusives, són instruccions concretes dirigides a col·lectius concrets. Ara toca tot allò que soni a independentista, siguin àvies, joves, mestres, alcaldes, polítics, militants...
– Hi ha cervells pensant en com alinear les masses.
– Segueixen uns patrons: trencar els col·lectius organitzats, generar incerteses en les conviccions personals, estigmatitzar les persones encausades per la justícia... sempre amb l’objectiu d’instaurar la por i evitar que es qüestioni el sistema dominant. Aquí, a Sud Amèrica i arreu del món.
– Sembla una pel·lícula.
– És la manera de fer de l’Estat espanyol. L’enemic és un i no ha canviat. No hi ha línies vermelles entre el final del franquisme i la suposada democràcia, per tant, les estratègies repressives s’han mantingut com una cosa sistèmica que s’executa amb qualsevol color polític.
– S’havia aplicat abans?
– No s’ha deixat d’aplicar. Ho han patit els moviments socials als anys 90 o el moviment independentista català i basc fa anys. L’Estat espanyol sempre ha reaccionat amb repressió, no amb diàleg, i això podia arribar també a la “revolució dels somriures”.
– Saps de què parles, oi?
– Sí, ho he patit jo i moltíssima gent del meu entorn.
– No hi ha aquesta consciència
– No. Abans el relat repressiu de l’Estat quallava i se’ns culpava a les víctimes. Érem menys, però les injustícies eren les mateixes.
– Ara som molts i pacífics, no ens podia passar això…
– L’Estat no té miraments. El número de persones ferides durant l’1 d’octubre, de mestres citades a declarar, d’alcaldes i alcaldesses imputats, de persones encausades per les vagues generals, empresonats, exiliats… som milers d’afectats, i la repressió recau en qui la pateix, però també en tot el seu entorn, així que podem anar multiplicant.
– També multipliquem la solidaritat
– N’estem aprenent. Per afrontar la repressió calen conviccions fermes i conèixer les seves estratègies, a nivell individual però també a nivell col·lectiu. La solidaritat genera una resposta col·lectiva que és infranquejable, és l’única manera d’avançar.
– Fins quan?
– Caldrà veure si sabem mantenir aquest pols. Per ara és impressionant com es manté la mobilització social malgrat els mesos i els intents de desgast per part de l’Estat. Els resultats del 21D en són mostra clara, segueix creixent el número de votants independentistes.
– Què podem fer?
– Entendre que la repressió existeix i que l’única manera de combatre-la és la força col·lectiva.
– Menys innocència?
– Entre les seves estratègies hi ha l’aconseguir que els mitjans de comunicació criminalitzin les persones agredides, per tal que la població es faci col·laboradora de l’argumentari de l’Estat.
– Allò de “l’1 d’octubre no es va votar, els ferits no existeixen…”
– Han intentant negar l’1 d’octubre i banalitzar els ferits, però ara el moviment és gran i les conviccions fermes, som menys innocents, els està costant que cali aquest relat. És una de les grans sorpreses que s’ha trobat l’Estat espanyol.
– Més consciència col·lectiva
– Que no cali mai el seu relat, que tinguem clar quines estratègies de dominació ens volen aplicar, solidaritat amb les afectades, no quedar-nos a casa i generar eines de mobilització i cures per seguir avançant.
