María Jesús Izquierdo: “Les dones som producte del patriarcat, l’encarnem”

Fotos: Jordi Pascual

La sociòloga, activista feminista i veïna santcugatenca, María Jesús Izquierdo, impartirà el 15, 19, 24 i 26 maig a les tardes a la Casa de Cultura les jornades formatives Una visió interdisciplinària de la desigualtat social de les dones. El curs ha estat organitzat per l’associació Casa de la Dona, que es va crear després de presentar un projecte de punt trobada de les dones als premis Impulsa de Podem a nivell estatal. Tot i que el guardó està vinculat a un partit, tots els premis transcendeixen l’organització i busquen l’organització col·lectiva. En aquest cas, les impulsores de l’associació cerquen sinergies amb altres col·lectius i persones a títol individual que defensen el feminisme. Defensen –d’aquí el nom de l’associació– la creació d’un espai de trobada per a l’apoderament de les dones, una reivindicació històrica del feminisme santcugatenc. Mentrestant, però, treballen per visualitzar la lluita per la igualtat amb trobades cada primer dijous de mes a la plaça d’Octavià per denunciar la violència de gènere i aquest primer curs impartit per la professora jubilada de teoria sociològica.

Per què has decidit participar a aquestes jornades?

– Sóc veïna de Sant Cugat i una de les dones que ha tingut la iniciativa em coneixia de fa temps. Fa temps m’havia facilitat la publicació d’un llibre sobre les condicions laborals i la lluita de les dones per modificar els salaris. Si no em falla la memòria, també va assistir a algun curs meu. Va pensar en mi perquè ja em coneixia.

La idea de fer una Casa de la Dona té molts anys però aquest col·lectiu acaba de néixer. Eres la seva primera ponent.

– Sí, fa pocs dies que han muntat l’associació. Abans només havien fer les concentracions de cada primer dijous de mes. El segon és aquest curs.

En la convocatòria del curs plantegeu que “hi ha la tendència a plantejar el gènere com un tema moral i de bons i dolents però en la majoria dels casos és un tema polític i de relacions de poder”. Això significa que no abordem com cal el gènere?

– Es dóna la paradoxa que en termes politicoeconòmics una persona pot ocupar la posició d’explotadora, com és el cas dels homes envers les dones, però moralment ser molt dignes. En canvi, l’explotat pot ser una persona indigna des del punt de vista moral. No s’ha de confondre que la relació sigui d’explotació però alhora l’explotador faci tot el que pugui perquè la teva vida sigui bona.

Un empresari pot estar explotant els seus treballadors però viure-ho com necessari per conservar els llocs de treball dels assalariats. Fins i tot, pot ser un empresari que s’emporta una part molt minsa dels guanys. És poc probable que passi però és possible.

La gent compromesa amb els canvis socials no ha de jutjar la gent, ha de jutjar la situació. Les circumstàncies socials poden facilitar i activar certes conductes que en altres contextos socials no tindrien lloc.

Quan ens fixem en la condició social no només parlem de gènere.

– També de capitalisme. Hi ha dos eixos principals de desigualtat, capitalisme i patriarcat. Cal combatre totes les formes d’opressió, en les quals la de la dona és important en termes d’intensitat i conseqüències socials generals.

Hi ha molts homes que pensen que el feminisme no és cosa seva. El viu exemple l’hem tingut ara fa poc a Sant Cugat amb els tallers participatius per fer el nou Pla d’Igualtat de Gènere. Totes les persones que han participat eren dones. Allà mateix es mostraven preocupades per veure què podien fer perquè els homes se sumessin.

– Un clar exemple de com afecta als homes: Si el benestar econòmic d’una dona depèn de les aportacions de l’home, com sap l’home si ella el desitja o el necessita? Potser té una relació instrumental o perquè l’estima. Els homes no poden contestar a aquesta pregunta i això és un problema. Es manifesta en els acudits en què hi ha una queixa generalitzada dels homes sobre que les dones no els desitgen i els instrumentalitzen. Tenen raó.

L’home que val la pena segons la majoria de dones tenen dues característiques. D’una banda, és detallista, és a dir, et fa regals. D’altra, està compromès, o sigui, fa el que vols. Si els homes pensen que això no és tema seu, és el seu problema.

Però quan es parla de gènere no s’acostuma a tractar aquest tema. En part per culpa dels mitjans de comunicació i les administracions, quan es tracta el gènere es parla de violència masclista.

– Això m’irrita profundament. És una tàctica manipuladora. Per desviar el problema es presenta la conseqüència. És molt greu que es maltractin dones i fins i tot s’assassinin però és la conseqüència d’una causa. Quan poses l’accent en la conseqüència, et desvies de la causa, que és les condicions estructurals que no es volen tocar sota cap concepte.

Quan tots els partits aproven una llei, significa que va en contra nostra. Ens ha passat en dues lleis, la de violència de gènere i la de dependència. La primera és un instrument patriarcal perquè els homes no facin evident que oprimeixen les dones. La segona precisa d’un nivell de recursos immens, que no s’ha produït en cap moment. A la llei no es tracta que la dependència és un problema general. No es contempla que les persones que es fan càrrec dels dependents són dones de mitjana edat sistemàticament.

Si a un col·lectiu li imposes la responsabilitat de tenir cura de les persones i això li implica tenir renúncies respecte a la seva vida, pots sospitar que es produeixin situacions de violència de gènere perquè en funció de la teva situació de gènere experimentes irritació, ràbia, cansament... És normal que una persona en aquestes circumstàncies maltracti la persona dependent. I això no es denuncia. La denúncia del maltractament de les persones dependents seria un element arrel per abordar la desigualtat de gènere ja que posaria en qüestió com s’organitza la societat i el treball.

Hi ha moltes dones que reprodueixen aquests rols de manera asèptica.

– Una cosa és el que penses i una altra el que sents. Quan les dones accepten aquesta situació, es construeixen una fantasia inconscient, pensen que ho controlen tot. Quan l’home té èxit professional, diners i presència pública, com és el seu instrument, la dona ho viu com una victòria d’ella. Aleshores no sent que el tio treballa per ell sinó per ella. Per això no se sent explotada. Tot el que inverteix en ell pensa que li afavoreix a ella.

La realitat és una situació d’explotació en què la dona destina recursos de manera sistemàtica a l’home, a través del treball domèstic no pagat. La dona sent que l’home està a la seva disposició i té una relació instrumental amb ell perquè aconsegueix benestar econòmic, prestigi... La posició social dona –que és teòrica i no significa que totes siguin igual– és pretendre que l’altre t’estimi perquè a través de l’amor aconsegueixes coses de l’altre. Per això deia que si els homes pensen que això no va amb ells, tenen un problema.

Què es fa per reverir-ho?

– Hi ha una resposta radical i una possibilista. Per revertir-ho, les dones no haurien de tenir fills ni cuidar de ningú, haurien de ser lesbianes no per orientació sexual sinó per opció política. Mentre no se suspengui la relació d’explotació, es tralla la relació amb els homes i la funció procreativa. És com el capitalisme. Com s’acaba amb ell? És fàcil teòricament, deixant de treballar. Com tot és obra del treball, queda tot aturat. Segur que hi haurà morts i repressió pel mig. Aquesta és l’opció radical. Però una altra cosa és veure quines opcions tenim per donar una resposta radical perquè el nostre opressor és també una persona que estimem, això és xungo.

Ara bé, hi ha altres mesures. Per exemple, en la lluita dels treballadors es va aconseguir la reducció de la jornada laboral, vacances i baixes pagades... Per què no estenem aquest dret a rebre diners quan hem de cuidar gent dependent? En el moment que es va pretendre que les baixes fossin pagades semblava una bogeria i ara ens ho sembla això. També ho va ser la jornada de vuit hores.

Pel que fa a mesures de caràcter fiscal, s’ha de lluitar perquè desaparegui la declaració de la renda conjunta. És un instrument fiscal per reforçar la parella tradicional. Genera una transferència de recursos de parelles no convencionals o gent que no viu en parella a parelles tradicionals. La gent que no viu en condicions de model familiar patriarcal finança la gent que sí ho fa. És inadmissible!

En un estat democràtic no pots obligar, sí pots fer polítiques d’estímul o dissuasòries. Per això una altra possibilitat fiscal seria gravar impositivament aquelles declaracions de renda on hi hagi constància que hi ha una mestressa de casa.

Però res del que dius està a l’agenda política.

– En absolut perquè no hi ha cap mena de situació per canviar la situació, només es vol suavitzar. És una mentida com la major part del que passa en aquest país. Les persones som gandules i covardes. Així és difícil canviar les coses. La gent sap què passa però no ens volem esforçar ni posar en risc. Això funciona a favor de qui ens oprimeix.

Hem tingut noves legislacions que encara posen més en risc la protesta. El sistema d’opressió es reforça?

– Sí perquè no hi ha una resposta frontal, valenta, organitzada i col·lectiva. Sempre poso a tall d’exemple un anunci de Media Markt que em va impressionar molt i que han repetit molts cops, el que em fa pensar que ha sigut eficaç. És aquell de “yo no soy tonto”. És a dir, un tio va a la seva i aconsegueix les coses que els imbècils no aconsegueixen. Això és l’expressió per excel·lència de la impossibilitat dels moviments socials, pensar que sol et va millor que en conjunt.

A l’octubre les JERC van fer un acte sobre prostitució a Cal Temerari (vídeo de l’acte), en el qual vas participar, on es va veure com des del feminisme hi ha plantejaments antagònics sobre com tractar aquest assumpte. També veiem divisions pel que fa a com s’interpreta el treball de cures, per exemple. Sembla que el feminisme no es posa d’acord i mentrestant el patriarcat segueix vigent.

– Ens passa a les feministes, els comunistes i tothom. Tenim dificultats per trobar punt d’encontre. Ens afebleix, és cert. Al mateix temps, no és conciliable la postura de penalitzar o abolir la prostitució i la de defensar que es pugui practicar. Com és el contrari, hi ha orientacions feministes que van a pontificar sobre el bé i el mal amb la voluntat de castigar els dolents i d’altres que tenen com a objectiu la cerca de la felicitat.

A mi m’és igual si hi ha gent bona o dolenta, vull crear unes condicions socials que em permetin ser feliç. Experimento un nivell d’irritació i agressivitat davant d’algunes postures moralistes respecte a l’opressió de les dones, la prostitució o la idea que les dones tenim valors que s’han de defensar. Els opressors estan degradats moralment, s’ha de tenir clar. Una cosa és dir la diferència de la dona tendra i amant i una altra és construir el subjecte polític dona. No defenso la dona, vull construir el subjecte polític dona.

No té cap mèrit ser dona. De fet, és una merda en el sentit que, si donem per bo que som productes socials, les dones som producte del patriarcat, l’encarnem. Per tant, no som de fiar. El que està en joc és construir el subjecte polític dona, és a dir, des l’anàlisi de la particular situació de les dones donar una proposta social global per definir-nos des d’aquesta anàlisi, que és completament diferent. No penso que sigui més aliada meva una feminista que defensa certes coses que un masclista. Segons el meu criteri, que mentre no me’l rebatin dono per vàlid, hi ha propostes feministes que reforcen el patriarcat.

Evidentment, no puc estar d’acord amb unes propostes si crec que reforcen el patriarcat. Però no és una cosa pròpia només de la lluita feminista, és general dels diferents moviments socials. Hi ha lluites internes duríssimes a tot arreu per definir una certa cosa o els objectius a proposar. Hi ha qui ho presenta com una qüestió pròpia de les dones, és una manipulació de mala fe.

Hi ha desacord a molts llocs però mentre no es troba l’acord, l’opressió segueix.

– Clar. Tinc la sensació que actualment s’ha trobat un acord més gran entre els capitalistes que entre els treballadors. De fet, les societats canvien perquè ja no són viables, no perquè la gent tingui ganes de canviar-les. Els moviments socials afavoreixen el canvi però el sistema acaba quan ja no pot seguir. El feudalisme va acabar quan ja no era viable. Els capitalistes van néixer dels que no sobrevivien al feudalisme.

Dic això perquè, considerant la situació de les dones, en quin moment deixarà d’haver una relació de la naturalesa de relació actual entre homes i dones? Quan als homes no es convingui, no quan les dones lluitin per canviar-ho. Em va cridar molt l’atenció quan fa uns anys a l’Ajuntament de Barcelona es va fer una sessió sobre el reconeixement de les parelles de fet. El públic estava compost bàsicament de gais, lesbianes i homes divorciats.

És a dir, l’home que ha passat pel patriarcat en un marc de democràcia burgesa ha descobert que entra al matrimoni com el rei del mambo i surt com un desgraciat. Totes les avantatges que té com a patriarca d’una llar són pèrdues que té quan deixa de ser-ho. Si es produeix una separació, han de pagar pensió compensatòria a les dones. A més, la casa se la queda qui cuida dels nens, que és la dona, però la hipoteca se la queda ell.

Hi ha una pel·lícula que a mi em va impressionar molt i que sempre poso com a exemple, Queimada. Tracta de l’aixecament dels esclaus a una illa i la població s’atemoreix. Llavors arriben uns enviats de la reina d’Anglaterra i els hi diuen que no siguin tontos, que surt més a compte tenir un treballador que un esclau perquè del segon t’has de fer càrrec mentre al primer només li pagues si treballa. Aquest mecanisme pot posar en crisi amb més efectivitat l’actual relació de parella que la lluita de les dones. Em sap greu que sigui així.

El capitalisme i el patriarcat van de la mà, llavors. Acabaran al mateix temps?

– Ha passat per etapes, no sempre ha estat igual. L’actual configuració del patriarcat a mode de mestressa de casa més guanyador de pa data del segle XIX. Abans, quan la gent treballava per compte aliè, ho feien l’home, la dona i els fills. Es va crear la figura de la mestressa de casa perquè de vegades es produeix una relació d’afinitat respecte d’algun objectiu encara que els interessos siguin oposats.

Les feministes volien dignificar les dones i això era una manera de fer-ho. Els empresaris volien domar els treballadors amb disciplina, ordre i que els recursos permetin la reproducció de la força de treball i no es malgastin en altres activitats. La figura de la mestressa de casa era com un policia de família que s’assegurava que l’home no s’emborratxés i els diners anessin a la procreació i no a la prostitució o les caixes de resistència obrera. Era un element inexcusable del capitalisme. En aquest moment el patriarcat i el capitalisme engranaven perfectament.

El model s’ha mantingut fins l’actualitat. En la Constitució espanyola del 78 quan es defineix la ciutadania, que a occident és treball i defensa del territori nacional, diu que el treball remunerat és un deure i un dret. Es té dret a obtenir els ingressos suficients per cobrir les pròpies necessitats i de la família. És una constitució patriarcal perquè suposa que el ciutadà és un cap de família. Però no és sexista perquè l’article acaba dient que sense que pugui prevaldre discriminació per raó de sexe. Això significa: necessitem patriarques, no cal que siguin homes.

Ara la majoria de dones no només són mestresses de casa. La incorporació de la dona al mercat de treball no ha canviat això?

– Es produeix una situació complicada. Les decisions de caràcter racional a títol individual són contràries als seus interessos a títol col·lectiu. Si les dones guanyen menys diners que els homes fa que les tasques de cura recaiguin sobre la dona. És una decisió racional perquè l’impacte econòmic sobre la família és menor si s’encarregués l’home. Constantment ens troben en situacions que a títol individual són racionals i no són producte del masclisme però que tenen conseqüències de reforçament del patriarcat.

El problema és que la parella està d’acord un temps i els interessos col·lectius ho són durant un temps. La dona no té control per evitar que això es trenqui amb, per exemple, l’home anant a la seva i no contribuint als interessos col·lectius mentre ella ha renunciat a coses en funció de la família.

Darrerament hem tingut dones que, malgrat la pressió, han guanyat espai fins i tot en àmbits de poder. Tenim el cas de Mercè Conesa com a alcaldessa de Sant Cugat o d’Angela Merkel com a presidenta d’Alemanya. Això ha estat una victòria del feminisme?

– No! Bé, amb matisos. De jove jo havia participat de manera intensa al moviment veïnal. Llavors era impensable que una dona es presentés de presidenta d’una associació de veïns. Això ha canviat gràcies a la lluita feminista. Està bé però té efectes fotuts perquè una mateixa cosa, en funció de la quantitat, té un efecte o un altre. Si la presència de les dones no és general a tots els nivells, l’existència de dones que ho aconsegueixen és l’exemple que si les altres no ho aconsegueixen és perquè no ho volen i no perquè hi ha condicions estructurals que ho dificulten.

El canvi es produeix quan hi ha una massa crítica i suficient de dones que està present a tot arreu. Paradoxalment, quan he fet recerca sobre el progrés professional de les dones, he observat que les que han tingut èxit són reticents a les polítiques que fomenten la incorporació de les dones. Els fot ràbia que allò que elles han aconseguit contracorrent altres ho tinguin per polítiques que els donen suport.

Quan una dona canvia de gènere, és a dir, quan accedeix a una posició de poder, és més home que els homes. La probabilitat que aporti la visió del món de la dona és molt baixa, és més probable que hagi accentuat les qualitats masculines que té. És similar al que passa amb els travestis, que són més femenins que les dones. Per tant, està molt bé que arribin dones al poder però és fotut que en siguin poques perquè acaben agafant postures més dures que les que tindrien els homes.

Acabem amb la reivindicació que dóna nom al col·lectiu que t’ha convidat a fer la xerrada. Des de fa temps, i també recentment a través dels pressupostos participatius i d’una moció, s’ha demanat la creació d’una Casa de la Dona com a espai de trobada i apoderament de les dones. Com valores aquestes experiències?

– L’exemple més clàssic és Ca la Dona de Barcelona, que fa anys que existeix com a lloc de trobada. És bo que existeixi però el més important és què fem al lloc de trobada. Hi ha casos en què han funcionat com a espais de consolidació del moviment social i la lluita, altres que esdevenen espais d’afirmació de la feminitat amb cursos de macramé, cuina... Hi ha llocs amb reivindicació i altres on no. És important que hi hagi aquests espais i el segon pas és garantir que sigui un lloc combatiu, crític i disposat al compromís polític pel canvi social. Això no està garantit, depèn de la voluntat de les dones que formin part de l’espai.

Notícies relacionades