Maria Rodó: “L’edat configura la forma com vivim el gènere”

Fotos: Maria Rodó i Hora Bruixa

El passat cap de setmana Hora Bruixa, el col·lectiu feminista i revolucionari de Sant Cugat, va celebrar una trobada en què hi va participar la politòloga experta en gènere Maria Rodó. Activista feminista i en favor dels drets del col·lectiu LGTBI, ha fet recerques sobre geografies feministes, la sexualitat i la joventut, alhora que ha treballat al voltant de la por als carrers. Rodó atén via telefònica a elCugatenc dies després de la seva xerrada a Sant Cugat.

Què destaques de les jornada feminista?

– Va ser molt interessant. La meva xerrada s’emmarcava en el tema de la campanya, la por als espais públics.

En els darrers mesos s’han presentat diverses mocions sobre feminisme que han obert debat a nivell local. Una proposada inicialment per ICV-EUiA plantejava fer uns pressupostos municipals amb perspectiva de gènere. En el debat generat va sorgir la idea que les administracions públiques tenen en compte el gènere en temes molt concrets com la violència o la inserció de la dona al mercat laboral mentre en assumptes més generals com l’urbanisme o els propis pressupostos no és així. Comparteixes la visió?

– Sí, és molt clar. És una qüestió de com s’entenen les polítiques públiques. En alguns temes es treballa de manera puntual però no es té en compte com transversalitzar el gènere en altres temes de la política pública. Moltes vegades falten especialistes en aquestes qüestions i les formacions del personal no inclouen matèria de gènere. És una dificultat. Si no hi ha perspectiva de gènere, no es governa per a tota la població. Les dones són més o menys la meitat i s’han de tenir en compte les seves necessitats.

"Si no hi ha perspectiva de gènere, no es governa per a tota la població"

Ara se’n parla més d’aquest assumpte. Ha canviat la sensibilitat?

– Fa temps que se’n parla tot i que potser ara hi ha una mica més de rebombori. Així i tot, en molts casos es queda en un àmbit molt discursiu i s’aplica poc des de l’acció de govern. Quan es prioritzen accions a treballar, difícilment se selecciona el gènere o les reivindicacions feministes. Una cosa és dir-ho de portes cap a fora però, quan es prioritza, aquestes qüestions acaben sent les últimes.

Així i tot, es genera una certa contradicció. Cada vegada hi ha més dones electes i fins i tot amb càrrecs de poder mentre es desenvolupen polítiques que van a la seva contra. Al 2015 publicaves un article al Diari de l’Educació en què criticaves la reforma de la llei de l’avortament que obligava a les menors a tenir consentiment del seus tutors per avortar. Això mentre hi havia dones amb capacitat de decisió als ministeris.

– Són qüestions relacionades però diferents. D’una banda, hi ha la d’assegurar la participació de les dones en igualtat de condicions que els homes, cosa que avui en dia encara no tenim. D’altra, hi ha la desigualtat vertical de la pràctica quotidiana. Les institucions són molt patriarcals malgrat tenir presència de dones. Tenen una manera de funcionar que els dificulta la plena participació. A més, que hi hagi dones no garanteix que tinguin formació en gènere o la voluntat política per aplicar determinades qüestions.

Podríem tenir llistes amb paritat total i no serviria per a res?

– Bé, sí serviria perquè les dones poguessin estar participant a les institucions igual que els homes, que en si mateix és un objectiu. Això no assegura que les polítiques que s’apliquen siguin diferents tot i que pot estar relacionat. Hi ha molts exemples de governs paritaris que fan les coses diferents. Són processos graduals que no canvien de cop la dinàmica d’una institució perquè de cop arribi una dona. Hi ha inèrcies que costa de canviar.

En una entrevista que vam fer a María Jesús Izquierdo la setmana passada deia, d’una banda, que quan una dona arriba al poder acaba “sent més home que els homes” i, d’altra, que la presència d’unes poques dones amb capacitat de decisió genera la trampa de demostrar que sí és possible arribar obviant que hi ha un sistema que dificulta l’arribada al poder de les dones.

– Aquesta és exactament la complexitat a la qual ens hem d’enfrontar. Si una institució té una manera de funcionar masculina perquè les regles del joc estan posades pels homes, quan una dona hi entra ha de jugar amb les mateixes regles. No és tant que es tornen homes com que han d’adaptar-se. Això implica tenir unes actituds i seguir unes pràctiques perquè la dona se senta capaç de participar en certs espais.

També és cert que la presència d’unes poques dones pugui donar la sensació que ja està fet. Quan s’avança a poc a poc pot donar la sensació que ja està tot fet i s’acaba desincentivant la consciència col·lectiva. Així i tot, és important que hi hagi dones referents que animi altres a escollir professió, per exemple.

Si el problema, com dius, és el sistema, o canviem les institucions de cap a peus o no hi ha res a fer.

– És una de les opcions, hi ha que són més reformistes i d’altres de ruptura. No són necessàriament excloents perquè es poden combinar per fer avenços. Hi ha àmbits en què es pot reformar i d’altres en què l’única opció és la ruptura. La manera de fer política i la determinació de què és i què no és polític ens ha exclòs a les dones tradicionalment.

En l’avortament, per exemple, es diu que moltes coses són de l’àmbit privat i, per tant, no entren en el debat públic. De les cures, la maternitat i la criança no es tenen debats públics sobre com gestionar-ho sinó que també es porta a l’àmbit privat.

"Les dones hem de ser les protagonistes del canvi"

A Sant Cugat es treballa l’elaboració d’un nou Pla d’Igualtat de Gènere i, prèviament a la redacció, s’han fet uns tallers oberts a la ciutadania per determinar preocupacions i propostes. La primera gran preocupació que van determinar les participants va ser la implicació dels homes en el feminisme, ja que, diuen, sembla que es desentenen de la igualtat com si no anés amb ells.

– Les dones hem de ser les protagonistes del canvi però als homes els hem de trobar unes complicitats que moltes vegades no trobem. Els hem de tenir al costat per canviar els espais en què tenen el poder. Hem d’aconseguir que no siguin còmplices d’agressions o abusos cap a altres dones, des de denunciar quan hi hagi agressions fins a qüestions més quotidianes com aturar l’enviament de fotografies denigrants per a la dona als grups de Whatsapp.

A més, és una actitud general tot i que de vegades es diu que un home més progressista no hauria de caure.

– Tots i totes hem estat socialitzats en aquest context patriarcal i es reprodueixen actituds sexistes. Ho hem d’assumir. La idea que un home d’esquerres no comet aquest tipus de comportaments és falsa. Es pot tenir més consciència i actuar diferent però no sempre es fa. De fet, les esquerres tampoc han contribuït tant a l’alliberament de les dones. Per això són importants espais on es puguin desenvolupar iniciatives proposades per les dones.

L’altra gran preocupació expressada als tallers és la reproducció de rols masclistes en el jovent.

– És preocupant. Vaig participar a un estudi sobre la percepció de la por a l’espai públic per part dels joves. Evidentment les noies tenien més por i els condicionava més la vida però una de les coses derivades que ens va sorgir és la violència masclista normalitzada que pateixen moltes noies en les seves relacions sexoafectives amb homes. Hi ha moltes altres investigacions que també demostren que la violència masclista en gent jove és molt intensa. Els mòbils han afavorit el control.

Bé, el mòbil és només una eina, una altra cosa és l’ús.

– Sí, però s’utilitza per al control, no només entre homes i dones sinó també en altres àmbits. Aquesta tecnologia en un marc de relacions patriarcal facilita el control.

Als tallers plantejaven que aquestes eren conductes que semblaven superades i que ara, potser amb l’ajut dels mòbils, han tornat a sorgir. Significa que no s’havien superat?

– No s’havien superat. S’havien fet estudis amb gent jove ara fa 10 anys i es veia que es reproduïen dinàmiques de control en l’àmbit de les relacions sexoafectives. En les relacions de parella es donen els mateixos patrons.

"Cal ser al costat de les treballadores sexuals per trencar l’estigma que pateixen"

A Sant Cugat, arran la participació de l’alcaldessa al Moviment Democràtic de Dones, també hem viscut un debat sobre la prostitució. Aquest és un tema que demostra la divisió del feminisme entre abolicionistes i regulacionistes.

– Al feminisme hi ha opinions contraposades en aquest i molts altres temes. És un símptoma de salut. El moviment feminista tradicionalment ha estat molt crític amb ell mateix i així s’han pogut incorporar més dones. És cert que la prostitució ha sigut un tema de divisió en molts moments històrics. La meva percepció és que el moviment ha de ser al costat de les dones i les seves problemàtiques. Cal ser al costat de les treballadores sexuals per trencar l’estigma que pateixen.

Al feminisme potser hi ha aquestes divisions però quan fora del moviment es parla de gènere, la violència és protagonista.

– I encara se’n parla poc, diria jo. Els mitjans de comunicació moltes vegades són còmplices de la violència de gènere per com tracten els assassinats; sembla que les dones moren però realment les maten. Amb l’ús del llenguatge sembla que de vegades responsabilitzin la dona, cosa que no passaria amb cap altre tipus d’assassinat. A més, hi ha poca cobertura. Si assassinessin tantes persones d’un altre col·lectiu –futbolistes o periodistes, per exemple– els mitjans ho traurien tots els dies en portada i analitzant-ho amb experts. En els casos de violència masclista mai es fa aquest enfoc i no es dóna la importància que tenen.

Quan es tracta la igualtat, es parla d’homes i dones. És un binarisme de gènere que deixa fora les persones trans.

– Sí, tot i que també hi ha diferents tipus de feminismes. El binarisme, però, comprèn moltes persones i s’ha de demostrar que hi ha una desigualtat entre homes i dones i se n’ha de poder parlar. S’ha d’anar en compte amb el llenguatge per no reproduir la violència, i el binomi l’exerceix per si sol, sense renunciar a parlar de la desigualtat de gènere entre homes i dones perquè en alguns casos és necessari.

Així i tot, com a antagonista a la petició d’igualtat, de trencar el binarisme i de defensar el feminisme hi ha un sector de la societat que diu que tot això és ideologia de gènere o que els homes també sofreixen violència. Amb la presa de força del feminisme, aquestes veus s’han fet més habituals.

– Això significa que alguna cosa fem bé. No em preocupa. Ja sabíem que hi havia una resposta i és lògic, són relacions de poder. És una mostra que es fan passes endavant i que el discurs feminista guanya espai al discurs polític.

Malgrat que el discurs guanyi força, no és el mateix generacionalment. A Sant Cugat tenim Hora Bruixa com un col·lectiu especialment jove i d’altres, com l’associació Casa de la Dona o Noestàsola, en què participen dones més grans amb preocupacions diferents. Això també és part de la riquesa o és un problema?

– També existeixen espais intergeneracionals com Ca la Dona a Barcelona. No crec que hi hagi una bretxa generacional que afecti al tipus de feminisme sinó que hi ha preocupacions que van més enllà de compartir una identitat de gènere. Les noies joves tenen necessitat de trobar-se i parlar entre elles sobre les qüestions que els afecten. L’edat configura la forma com vivim el gènere. Una dona no pateix la mateixa opressió si té 15 anys que si en té 75. De vegades és necessari trobar-se amb gent amb qui poder compartir experiències per empatia. Tot i així, l’espai intergeneracional és molt ric i d’un alt aprenentatge.

Ja fa anys que a la ciutat hi ha la petició, ara ressorgida, de fer una Casa de la Dona com un d’aquests espais de trobada. De moment l’Ajuntament no ha fet cap pas per fer-lo possible. Tot i així, com valores un espai com aquest a nivell municipal?

– Per l’experiència de Ca la Dona, és un espai imprescindible i molt important. Sempre ha sigut un espai autònom, l’Ajuntament només cedeix un espai després de molts anys de lluita de les dones. Aquest és un factor imprescindible. Allà es generen relacions diferents en espais on s’aprenen formes diferents de fer política que en espais mixtes no es donen.

Categoria: