Nataly Aros: “A Xile es viu un 1 d’octubre diari, amb morts i torturesˮ

Fotos: Jordi Pascual

Hasta que valga la pena vivir ha estat un dels grans lemes de les mobilitzacions que a Xile han aconseguit la convocatòria d’una referèndum per a un procés constituent. És clar i concís. No es tracta del descontent amb un govern sinó amb tot un sistema que ha aprofundit les desigualtats socials, ha desposseït les classes populars i indígenes i ha acabat fent que l’aprovació ciutadana de l’actual president, Sebastián Piñera, hagi caigut fins a un 6%. Nataly Aros és una santcugatenca nascuda a Xile. Viu a la ciutat des del 2002 però mai ha perdut el contacte amb el seu país natal, on segueix residint bona part de la seva família. Ha fet seguiment de les mobilitzacions i no ha pogut evitar trobar paral·lelismes amb el que hem viscut a Catalunya durant els darrers anys. Atemorida per una repressió que no s’ha aturat des del primer dia de protestes, creu que el canvi de sistema és ja inevitable.

Sembla que Xile s’ha perdut a nivell informatiu a Europa...

– Sí, hi va haver atenció les primeres setmanes. Tot va començar a l’octubre i la primera setmana va ser brutal a nivell repressiu, amb morts i tortutres. El president li va declarar la guerra al poble amb l’exèrcit al carrer. Hi havia el toc de queda i, si et veien al carrer, en lloc de portar-te davant d’un jutge et disparaven. És com el que passava al 1973: abusos, tortures...

Ressons de la dictadura.

– La gent gran, que havia viscut la dictadura i havia perdut familiars en ella, ha tornat a reviure l’horror de tenir el toc de queda cada dia i a hores diferents.

La protesta és en contra de tot un sistema.

– Al cop d’estat del 1973 els Chicago boys, xilens fills de rics que van anar a Chicago a estudiar les bases del neoliberalisme, van imposar un sistema neoliberal fent que Xile esdevingués un experiment. Es va imposar una constitució feta sota tutela militar. El país mai ha tingut una constitució feta pel poble. Avui dia l’Estat de Xile és subsidiari i els drets a la salut, al transport, a la mobilització... no són garantia del govern sinó d’empreses privades. És a dir, sense diners no es tenen drets.

L’esclat del 18 d’octubre és arrel de problemes que es fan fixar al 1973. Un bon exemple és l’aigua ja que la constitució permet que grans empreses en siguin les propietàries i això fa que molta gent no en tingui accés perquè han assecat el subsòl i han robat els rius, és a dir, han fet canals per treure l’aigua del riu per fer-la servir en plantacions. Diria que per a l’esclat també va ser determinant que el sistema de pensions és una estafa. No existeixen pensions dignes i la llei t’obliga a destinar part dels teus diners a plans de pensions privats. La gent ho havia normalitzat.

I què ha passat ara?

– Que la generació que va iniciar les mobilitzacions no va viure la dictadura, no té por ni futur. Amb 18 anys estàs endeutat per haver-te de pagar la carrera, els pares també i els avis no tenen pensió. Hi ha avis que prefereixen suïcidar-se abans de ser una càrrega per a la família. No es pot acotar el cap permanentment.

Què pot canviar amb el plebiscit d’abril?

– Pot canviar tot el model. La gent va apostar per una assemblea constituent perquè els membres del govern tenen grans negocis, són els amos de Xile.

El moviment estudiantil ha estat clau.

– Sí, l’Asamblea Coordinadora de Estudiantes Secundarixs (ACES) va ser la primera en saltar les tanques del metro com a protesta pacífica. És un moviment que el govern es va encarregar de criminalitzar amb un muntatge per acusar-lo de cremar estacions. Es va trobar un producte químic que només està en mans de l’exèrcit. Oficialment encara no se sap qui era al darrere de les cremes.

Al desembre es van suspendre les proves d’accés a la universitat perquè l’ACES estava en contra ja que l’entenen com una forma de segregar la població en funció dels seus recursos econòmics. En l’ensenyament mitjà públic, equivalent al batxillerat d’aquí, no surts preparat per accedir a la universitat. Les proves s’han fet finalment aquest mes però en alguns centres es va boicotejar, el que va suposar més criminalització del moviment estudiantil.

Quina és la situació actual?

– S’ha aturat una mica la repressió policial tot i que als barris més pobres segueix igual. Amb l’excusa de frenar els suposats delinqüents estudiantils van als seus barris i fan accions quasi bèl·liques. Hi ha policies militars als carrers tirant bombes lacrimògenes caducades i bombes verdes de guerra. Hi ha gent que ha hagut d’estar hospitalitzada per inhalació de fums sense haver sortit de casa. No hi ha cap solució aparent. El president i la resta del govern són de vacances perquè allà és estiu. No sabem on són.

És a dir, aquesta gent és absent i mentre hi ha barris, com el meu, on es viuen situacions de guerra. Ho comparo amb l’1 d’octubre. El nivell de violència d’aquell dia allà és quotidià, i amb morts i torturats. Malauradament hi ha coses que no es poden provar fins que algú faci una investigació tot i que hi ha vídeos que mostren com la policia obre portes de supermercats perquè la gent robi. Fa por, més pensant que tinc bona part de la família allà.

Qui?

 

– Aquí som la meva mare, un germà i jo. Però allà hi són els avis, tiets... Un cosí està a primera línia de manifestació i ja ha rebut perdigons, ha inhalat fums tòxics... Fa un mes aproximadament que a l’aigua del camió amb aigua a pressió per dissoldre les manifestacions li han afegit productes químics. Els metges van haver d’exigir saber qui producte era per poder curar les víctimes. Ho van dir però l’han tornat a canviar. També han creat lleis repressives. Ara per fer una pintada en contra de Piñera pot caure’t una pena de cinc anys de presó.

La seva popularitat ha caigut molt.

– Sí, amb Michelle Bachelet, amb un índex d’aprovació estava al voltant del 20%, la dreta que ara és al govern n’exigia la dimissió. En canvi ara ells tenen un 6% d’aprovació però diuen que són índexs poc fiables perquè la població està manipulada per ingerències estrangeres. Fins i tot han fet un informe que diu que el K-Pop és una influència estrangera que potencia la mobilització.

No és l’única mentida. Durant els primers dies de mobilització deien que la protesta estava promoguda pel lumpen, gent òrfena que ha sofert tot tipus d’abusos i que s’ha vist immersa en xarxes de prostitució i pederàstia. En realitat a la primera fila hi ha gent amb estudis, carrera, màsters i sense futur.

Són els estudiants de famílies endeutades. Allà no hi ha classe mitjana?

– No, hi ha gent que diu que sí però es refereix a persones que compren el pa amb targeta de crèdit, és a dir, s’endeuten. A més, els preus són més cars que aquí. Per això quan venim aquí ens sorprenem perquè tot ens sembla tot molt barat.

Sobta veure que s’ha trigat tants anys a veure una resposta unitària. Abans hi havia lluites separades: estudiants, professors, sanitat, els mapuches... Ara mota gent se n’ha adonat que la repressió que havia sofert el poble mapuche durant anys es basava en muntatges. Per això cada vegada hi ha més gent que no confia en la policia.

El plebiscit nacional per decidir si es fa una nova constitució és a l’abril. Mentrestant tot seguirà igual?

– Això sembla, especialment greu tenint en compte que bona part de la repressió és contra menors d’edat. S’ha de tenir en compte els vincles amb la dictadura. La ministra d’Educació, Marcela Cubillos, és obertament pinochetista i pressiona els portaveus del moviment estudiantil amb l’aplicació de la llei de seguretat de l’estat, similar a la llei antiterrorista d’aquí. Hi ha moltes similituds amb el que passa aquí.

Com què?

– Fins i tot els poders. Els amos de l’aigua a Xile són empreses espanyoles.

És difícil arribar al plebiscit amb una estratègia política a favor de la desmobilització...

– Cert, però des d’octubre hi ha protestes massives cada divendres. La gent no té por i això em fa creure que el plebiscit es farà sí o sí. Potser el canvi és lent perquè encara queden dos anys de govern de Piñera. Segurament el govern s’aferrarà al poder. Però també és cert que s’estan acceptant querelles contra el president. Una altra cosa és si acabaran a la presó o no. És difícil preveure què passarà.

I no és l’única mobilització d’Amèrica Llatina.

– Cert, sembla que vam ser la llavor. A les concentracions de suport a Barcelona és molt bonic veure que venen persones amb banderes de molts altres països. Això no treu que hi hagi gent amb una altra mirada, persones que et diuen que elles es guanyen la vida a base de treballar molt, que no hi ha per tant.

Hasta que valga la pena vivir.

– Això mateix. Si jo visqués allà no sé si tindria ganes de viure. Segurament tampoc sabria res de la història del país ni de la dictadura. Fins que no vaig arribar aquí no ho vaig descobrir. Tampoc coneixia alguns casos de repressió familiar que es mantenen com un secret, com quan al meu avi el van detenir i torturar per tornar tard de treballar. Allà no t’ensenyen els abusos de Pinochet i ningú ens ha dit que a la transició es va vendre tot.

Una continuació de la dictadura, com alguns estaments a Espanya.

– Sí, però aquí hi va haver una negociació mínima. En canvi allà es va imposar la constitució i no ha canviat el marc neoliberal. Ara intenten vendre que hi ha qui vol imposar el comunisme com, segons diuen, va voler Allende tot i que ell era socialista. No van suportar que ell, amb un socialisme sense armes, pogués esdevenir un exemple per al món. Per això Nixon va orquestrar el cop d’estat. Ara els defensors d’Allende d’aquell moment se n’adonen del grau d’innocència que van tenir.

Notícies relacionades