Ousman Umar: “El racisme, en realitat, és por al pobre. Si tingués milions seria igual que sigui groc, blau...ˮ

Fotos: Jordi Pascual

Després de travessar el desert i una part de l’Atlàntic fins parar a Fuerteventura, Ousman Umar, va completar una travessia de quatre anys des del seu país natal, Ghana, fins a la desitjada Europa. Però quan va arribar a casa nostra es va topar amb una societat en què era el negre. I és que, sí, ell és negre però a aquest mot cal desempallegar-li tots els prejudicis. Per això no es cansa de repetir que ningú és més o menys pel color de la pell.

Ara, a través de l’ONG NASCO Feeding Minds, de la qual n’és fundador, treballa als països com el seu per donar solucions –creen una xarxa d’aules d’informàtica a escoles rurals de Ghana– i aconseguir que la gent pugui tenir un futur sense haver-se de jugar la vida pel camí. El passat 26 de setembre va presentar el seu llibre Viatge al País dels Blancs [Rosa dels Vents, 2019] a Sant Cugat en un acte organitzat pels Castellers.

Efecte crida, Europa com a paradís, arribades massives... Enmig d’aquests discursos, què s’ha de dir?

– És important saber d’on venen aquests discursos. Abans de 2007 hi havia molts immigrants que venien però ningú deia res perquè hi havia feina per a tothom. Ja anava bé que un quilo de patates valgués un euro perquè hi havia un negrito que estava a Almeria recollint-les. Quan les coses van bé, tothom és bona persona. És ara, quan hi ha crisi, que es critica la immigració quan hi ha un negrito o un moro que segueix treballant. D’aquí venen les mentides de les ajudes del govern. Les migracions no tenen solució perquè són una realitat natural de l’ésser humà.

Però incorpora perills.

– Sens dubte, però la història dels humans és una superació de riscos. Si ja no vivim en coves és perquè ens vam arriscar. Però la gent s’ha mogut sempre, érem nòmades, així que ningú ho solucionarà. La gent té dret a moure’s.

Desmuntar els discursos xenòfobs pot semblar fàcil però no ho és tant. Hi ha molta gent que ho passa malament.

– Però fixa’t que l’element central d’aquests discursos és que els immigrants venen a treure’ns la feina i que saturen la sanitat pública. Si estic molt malament i necessito assistència, no et puc treure la feina! Una cosa o l’altra! Per això em fa pena la gent que continua creient en aquests discursos i s’alia amb aquests arguments.

Però no només és el racisme més clar, també hi ha molt paternalisme. Sempre seràs el negre, facis el que facis.

– I sempre ho seré! Crec que el racisme per se no existeix, és una falta de coneixement. De fet, jo vaig descobrir que era negre a Líbia, perquè estava sagnant i quan vaig demanar ajuda a un campament militar em van dir que no podien tocar la meva sang perquè seria com tocar la sang d’un gos. Prefereixen deixar-te morir. És pura ignorància.

És només una qüestió de pedagogia?

– Sens dubte. Tots tenim por a allò desconegut. Acostumo a explicar-ho amb una anècdota. Un dels jocs del meu poble és atrapar ocells en gàbies. El primer que n’aconsegueix és el rei perquè com aquest canta, n’atreu a més i tens possibilitats d’agafar-ne. Era una petita rutina: després de les quatre milles caminant per anar a l’escola, anava a pasturar i al migdia aprofitava per posar trampes. Amb menys de 9 anys vaig construir la gàbia amb una porta giratòria amb menjar perquè n’entressin i no poguessin sortir. A més, posava pebrot a l’aigua perquè cantessin més pel picor.

Més enllà de l’explicació, que demostra que la intel·ligència no entén del color de pell, un dia vaig sentir que l’ocell cridava més del que era habitual. Vaig sortir corrent i vaig veure que hi havia una serp intentant entrar a la gàbia. Em vaig espantar i vaig començar a córrer. La serp també es va espantar i va fugir en direcció contrària. Així vaig aprendre que ens tenim por perquè no ens coneixem. És la saviesa de la natura. El racisme és desconeixement.

Evidentment, quan coneixes algú la relació ja no està intermediada pels estereotips. Però molta gent, pel simple fet de ser negre, evitarà tenir cap relació. Aquí està el problema.

– Hem de ser capaços de superar-nos a nosaltres mateixos. Porto des de 2005 a Barcelona i he fet un gran esforç per passar de fer analfabet i tenir un postgrau a ESADE i parlar català. En canvi, alguns futbolistes, com Dembélé, no saben dir ni gràcies en català. Tothom l’idolatra com a futbolista.

Perquè el racisme té molt de por al pobre.

– El racisme, en realitat, és por al pobre. Si tinc milions és igual que sigui groc, blau...

Quatre anys de travessia des de Ghana amb el desert com a gran frontera. Éreu 46 persones però només en vau sobreviure 6.

– Amb prou feines hem arribat a descobrir que al mar mor molta gent. Vam necessitar la imatge de la mort d’Alan Kurdi al mar per guanyar consciència però fa segles que el Mediterrani és una tomba. M’agradaria saber si l’impacte hagués estat el mateix si aquell nen en lloc de ser àrab blanc hagués sigut negre. Criticar és molt fàcil, el que ens cal és posar-nos a actuar. En la meva pastera hi anaven dos nadons. Van ser 48 hores a la deriva sense saber nadar.

Sabíeu el rumb?

– Seguíem un estel. A més, van ser dos intents. En el primer ningú va sobreviure. El meu millor amic, que havia sobreviscut amb mi a la travessia al desert, va morir en el primer intent. Vam haver de tornar al desert durant un mes fins tenir més gent i material per fabricar dues pasteres. Una de les dues es va enfonsar també. Vam arribar a Fuerteventura, sense benzina i per pura casualitat. Paga la pena posar vaixells al mar per salvar-los? No siguem hipòcrites! Des de la costa africana fins a la zona on són els vaixells de salvament hi ha una distància gran. Ningú mereix viure aquesta tortura!

Treball en origen com a resposta?

– És una filosofia que vaig proposar jo i que treballem a l’ONG.

S’hi està fent prou esforç?

– Bé, jo vaig començar al 2010 perquè em vaig adonar que la solució no és aquí. És la meva responsabilitat que com a mínim una escola tingués accés a l’educació digital perquè és l’arma més poderosa per canviar qualsevol societat. Una altra cosa és que les persones fugen per les guerres i d’això aquí en sabem.

 

El problema és que el treball en origen és lent perquè cal fer moltes accions. En el mentrestant també hi ha d’haver organitzacions que tinguin cura de les migracions.

– Clar, és una urgència i no es pot deixar que la gent mori al mar però hem de ser realistes. Des de la llei internacional d’ajuda humanitària de l’any 1951 s’han donat molts milions i ara hi ha països que són més pobres que llavors. Alguna cosa falla quan només atenem la urgència. S’ha de canviar l’estratègia. A més, no podem anar a casa d’algú altre i dir-li com ha de fer les coses. Hem d’alimentar la ment.

També és cert que molts governs africans que han signats acords eren amics dels governs d’Europa tot i ser dictadors. Realment no volem solucionar el problema, ens volem quedar els recursos d’Àfrica. És el cas del coltan, que prové del Congo principalment. Aquí tothom tenim mòbils, portàtils... però a Espanya no hi ha ni una sola mina de coltan.

Amb l’ONG hem aconseguit 15.000 persones beneficiàries de les escoles que hem fet a Ghana. I això ho vaig començar amb el sou de mecànic de bicicletes, sense subvencions públiques ni l’ajut de cap govern. La primera compra d’ordinadors es va pagar amb els meus diners. Imagina què podem arribar a fer si realment volem solucionar el problema!

Algú que ve de Ghana...

– Clar, jo vinc de la meva tribu i per això entenc la situació de Ghana molt millor que qualsevol altra persona. Però si els africans no volem, no canviarà res, i vosaltres només sereu dòlars amb potes.

Una cosa és la població africana i una altra cosa els seus governs...

– Ghana és un país democràtic des de la seva independència, l’any 1957; mai ha tingut una guerra. De fet, l’ONU utilitza aquest país com a exemple. Però per què seguim sent pobres? El 75% dels recursos naturals venen d’Àfrica, on la migració és sobretot interna. Només un 25% va a altres continents.

Què podem fer la gent europea que no tenim poder?

– Confiar i fer projecte de tu a tu. Ja sabem que els nostres governs no sempre ens representen o que tenen pràctiques que no ens agraden. Molts són corruptes, aquí i a Àfrica també. Estic bastant segur que els governs africans ho han après dels d’aquí perquè tots els països excepte un van ser colonitzats i després van ser deixats en mans de titelles. És molt fàcil culpar-los però el que ens cal és actuar.

Sant Cugat destina un 0,7% del seu pressupost a la cooperació. També l’EMD de Valldoreix n’ha fet aportacions. És útil?

– Les ONG necessiten ajuda externa però amb la meva experiència he descobert que és molt més efectiu el tu a tu entre persones. Es tracta de confiar en les persones que treballen sobre el terreny. Quan canalitzes ajuts a través d’una administració complexa no saps quin percentatge arriba. Mai he demanat un ajut públic perquè és complex i necessitaria un tècnic dedicant-s’hi només per demanar-ho encara que segurament sí són útils.

Notícies relacionades