Publicitat

Persones migrades; veïnes, amigues i companyes sense dret a vot

Fotos: Jordi Pascual

Són 10.236 santcugatencs, segons el padró municipal a data del 2016. Amics, companys de feina, comerciants... Representen un 11,5% de la població. Queden al marge d’aquestes xifres totes aquelles persones que no estan inscrites o no tenen al dia la targeta de residència. Tot i compartir la quotidianitat amb la resta de la població, les persones migrades no tenen els mateixos drets que aquells ciutadans reconeguts amb la nacionalitat espanyola. Moltes d’elles han d’esperar més de cinc anys per poder votar a les eleccions municipals i més de 10 per elegir els seus representants al Parlament o al Congrés i poder ser elegides en qualsevol dels comicis.

Entre el col·lectiu, però, cal diferenciar tres esgraons: els estrangers comunitaris, els estrangers no comunitaris de països amb els quals Espanya té un conveni de reciprocitat i els de països sense acord. Els primers són els que ho tenen més fàcil. Els ciutadans de la Unió Europea que resideixen a la ciutat poden empadronar-se i demanar el vot a les eleccions municipals i europees des de la circumscripció electoral espanyola des del moment en què arriben. En el darrer Ple municipal es va aprovar per unanimitat una moció presentada per Ciutadans en què es demanava a l’Ajuntament que oferís als nouvinguts europeus el formulari per demanar el vot en el moment en què s’empadronen a la ciutat així com informar dels seus drets de sufragi a la seu electrònica del consistori.

Tal com va explicar el portaveu dels taronja, Aldo Ciprian, només es tracta “de facilitar aquesta informació a la ciutadania perquè ja està recollit a la llei”. La seva companya al grup municipal, Munia Fernández-Jordán, defensant que la mesura fomenta la ciutadania europea, explica que fins el moment hi havia una confusió amb els terminis: “Des del moment del padró, i amb el consentiment de l’interessat, s’hauria de poder votar”. Segons les darreres dades del padró recollides per l’Idescat, la població estrangera santcugatenca amb la nacionalitat de qualsevol altre país de la Unió Europea és de 4.286 persones, prop d’un 42% de la població estrangera i un 4,75% de la total. Els ciutadans comunitaris sempre han estat un col·lectiu important a la ciutat estant frec a frec amb la població llatioamericana durant els anys previs a la crisi i els primers des que va esclatar la bombolla.

La població de països extracomunitaris arriba a 5.950 persones, sent especialment nombrosos els ciutadans llatinoamericans (2.647) i nord-americans (1.202). Tot i així, hi ha persones que, no havent nascut a cap país europeu, tenen passaport i nacionalitat d’algun país comunitari com Itàlia o Espanya. Això s’explica perquè a alguns països d’Amèrica del Sud, principalment, pels lligams històrics i la immigració europea que van rebre durant el segle passat, es permet que fills i néts d’immigrants obtinguin directament la nacionalitat del seu avantpassat. D’aquesta manera, hi ha part de la població considerada comunitària o fins i tot espanyola de ple dret que realment és nascuda fora de la Unió Europea.

Si bé, els que no tenen aquesta opció, que són la majoria, han de passar el tràmit d’aconseguir la residència i posteriorment la nacionalitat. Només poden aconseguir el dret a vot a les municipals aquelles persones amb nacionalitat d’algun país que tingui un conveni de reciprocitat amb Espanya pel qual els ciutadans espanyols que hi resideixen allà també poden votar als seus comicis –el que, de partida, ja exclou aquells països on no se celebren eleccions–. A més, se’ls demana cinc anys de residència legal i inscriure’s a la Policia Nacional com a autoritat que fa complir la llei d’estrangeria.

Els països que a data del 2015, quan es van fer els darrers comicis municipals, tenien acord de reciprocitat amb Espanya eren Noruega i Islàndia – els únics als quals només se’ls exigeix tres anys de residència – i Bolívia, Cap Verd, Colòmbia, Corea del Sud, Equador, Nova Zelanda, Paraguai, Perú, Trinitat i Tobago i Xile. En tots els casos, són acords bilaterals entre estats i responen a negociacions i interessos mutus dels governs de les dues bandes, el que pot suposar no arribar a acords per motius polítics més enllà de si el país signant és democràtic o no.

El vot a les eleccions autonòmiques, estatals i europees

Per votar en les eleccions autonòmiques, estatals i europees o ser elegits en algun d’aquests comicis i les municipals, els residents no comunitaris han de tenir la nacionalitat espanyola i, per tant, Document Nacional d’Identitat (DNI). Només per començar el tràmit, els llatinoamericans han de tenir dos anys de residència legal i els asiàtics i africans 10. La diferència en l’exigència del temps de residència ve marcada pels vincles històrics i culturals d’Espanya, anteriorment com a imperi i posteriorment com a estat, amb els països d’Amèrica del Sud.

El president de la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès (FAIV) i immigrant d’origen uruguaià, Hugo Colacho, critica que abans d’obtenir el permís de residència han d’aconseguir un contracte de treball que els permeti iniciar el tràmit. Això molts cops, lamenta, és aprofitat per alguns empresaris per fer contractes en negre amb la promesa d’acabar regularitzant la situació del treballador. Entre el temps sense un contracte que els permeti obtenir la residència i la durada del tràmit per aconseguir la nacionalitat amb els registres civils col·lapsats, Colacho assegura que molts llatinoamericans no aconsegueixen el dret a vot fins passats vuit o 12 anys i els africans i asiàtics entre 16 i 22. “Hi ha casos en què s’ha trigat 27 anys, els mateixos que va estar pres Nelson Mandela per lluitar pel dret a vot amb la seva famosa frase ‘un ésser humà, un vot’”, diu.

Fins i tot amb la nacionalitat espanyola, encara els cal esperar un tràmit més abans de poder tenir un passaport i sortir del país. “Fins que no es jura la bandera, no s’atorga el passaport i per això hi ha gent que teòricament té la nacionalitat espanyola però no pot sortir del país”, explica el president de la FAIV. Així mateix, critica la complexitat de les proves per aconseguir la nacionalitat: “Abans et preguntaven per quatre qüestions senzilles de cultura popular com ara el menjar típic o el nom d’alguna organització terrorista però ara et demanen alts coneixements constitucionals que molta gent d’aquí ni sap”, es queixa. A més, critica que tots els tràmits poden arribar a costar entre 300 i 800 euros en funció dels documents que s’han de demanar al país d’origen.

El repte de la integració amb el reconeixement de drets

En la mateixa sessió plenària en què es va aprovar la moció per facilitat el vot a les municipals de les persones europees, també es va aprovar una altra per demanar l’agilització de tràmits per aconseguir la nacionalitat espanyola. Proposada per la FAIV a través del regidor no adscrit i únic representant d’origen estranger, Dimitri Defranc, s’insta a instàncies superiors l’aplicació de mesures per reduir les llistes d’espera, introduir les llengües cooficials a les proves per aconseguir la nacionalitat –ara només es té en compte el castellà– i eliminar o reduir les taxes en funció de la capacitat econòmica de la persona migrada, entre d’altres. A nivell municipal, el consistori pren el compromís de buscar centres per fer exàmens A2 fins que s’acabin les llistes d’espera. Tots els grups polítics hi van votar a favor a excepció de la CUP-PC i el PP, que s’hi van abstenir, a l’igual que Ciutadans en els punts que no eren competència municipal.

Colacho, que va acudir al debat de la moció, va parlar en lloc de Defranc per exposar els motius de la proposta. Va dir que els partits no escolten els immigrants de la mateixa manera que a la resta de la població perquè no tenen dret a vot. Davant d’un conflicte que enfronta ciutadans amb la nacionalitat espanyola i els immigrants, les administracions generalment actuen a favor dels primers ja que són els que tenen capacitat de pressió mitjançant el seu vot, segons el president de la FAIV. “Si fos la nostra casa, no podem decidir ni la compra”, va dir metafòricament.

De fet, posteriorment ha explicat a elCugatenc que molts partits tenen sectorials d’immigració però gairebé cap té un immigrant al capdavant: “Seria impensable que tinguessin una sectorial de dones presidida per un home o una d’LGTBI presidida per un heterosexual”. També lamenta que moltes agrupacions busquen els immigrants per fer-se una foto de pluralitat però que acaben posant-los a llocs de les llistes en què és gairebé impossible que puguin sortir elegits, de tal manera que acaben utilitzant-los.

La FAIV, a més, ha portat al Congrés dels Diputats una proposta per treballar amb els grups polítics amb la voluntat de canviar el reglament que regula l’accés a la nacionalitat. Si bé, Colacho recorda que el vigent ha estat obra inicial del PSOE i posteriorment del PP. “Qui va començar amb l’atac als immigrants va ser Zapatero”, explica, “tenia amics socialistes que em deien que no era tant greu, potser el PP ens hagués matat de dos tirs a la nuca però ells ho feien amb un, moríem igual”. A més, assegura que l’enduriment de les condicions administratives d’integració dels immigrants era el primer pas amb un col·lectiu dèbil pel posterior retrocés de drets que considera que s’ha donat amb la reforma laboral i la llei mordassa.

Valora que els polítics obvien que moltes de les persones migrades provenen de països que han viscut processos de canvi polític en els quals moltes d’elles han participat activament. Això fa que siguin encara menys immunes a les injustícies. Considera que l’actual llei d’estrangeria i el sistema en general només s’interessen pels immigrants com a treballadors però no com a persones. “Mentre es permet la lliure circulació de mercaderies, inversions i empresaris, es bloquegen els immigrants”, diu. Tot i així, defensa que la FAIV no vol prendre cap posicionament polític concret més enllà del reconeixement dels drets de les persones migrades que ha de ser, al seu parer, un pas indispensable en la verdadera integració del col·lectiu ja que, mentrestant, té problemàtiques molt diferents a les de la resta de la població.

El procés constituent i la població migrada

Colacho també lamenta l’actitud del sobiranisme envers les persones estrangeres. Mentre se les convida a participar a les mobilitzacions i les organitzacions que treballen per la independència i la realització d’un procés constituent, no se’ls reconeix el dret a vot. Tem que arribi la celebració del referèndum i no puguin dir la seva de tal manera que 1.100.000 catalans amb NIE no podran dir quina relació volen que Catalunya mantingui amb la resta de l’Estat. “Som un 15% de la població però, com som principalment gent adulta, podem representar gairebé el 25% del cens”, diu.

També aventura que molts dels immigrants que ja tenen dret a vot potser no participaran perquè se senten part d’un tot que en gran part està ignorat. “No hi ha cap immigrant al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana”, exemplifica. Per això demana que es comenci a elaborar una llei electoral catalana que reconegui el dret dels immigrants a votar, estipulant fins i tot un temps mínim de residència de cinc anys que ja permetria que gran part de la població estrangera obtingués el dret a vot. Tem que sinó es crearà una fractura social ja que un 15% de la població no haurà pogut participar “en la transformació més important que pot viure el país”.

Notícies relacionades