Refugiats: una realitat indigna davant la qual no podem quedar-nos de braços creuats

Zoe Galinsoga explica les condicions en les que es troben al camp de refugiats dirigit pels militars. Foto: Xavier Boix

“Imagineu un grup de 100 homes i dones amb els seus fills que arriben a la plaça de La Floresta amb els seus estris i robes i es queden aquí mentre cada dia van arribant més persones com elles, pacífiques, hospitalàries, fins arribar a 500 persones a les que se sumen desenes de gent de tot el món que venen a donar-les un cop de mà, a explicar què està passant aquí i s’organitzen. Què faríem com a florestans?”, així començava la seva xerrada la Zoe Galinsoga, que durant uns mesos va ser a EKO Camp, Grècia, com a voluntària de l’ONG Nurture Project Internacional.

La Floresteca, un dels espais més concorreguts d’aquest barri que és a la plaça Miquel Ros, organitzà aquesta xerrada per tal que la Zoe però també la Ceci, l’Alícia i la Montse, poguessin explicar la seva experiència humanitària. Poca gent a la sala, “sempre som els mateixos”, va dir Galinsoga, "però compromesa".

Seguint el fil de l’inici, la ponent convidà a seguir pensar en la situació i plantejà el fet que hi havia la possibilitat de que la gent del barri es començaria a inquietar i potser protestaria contra la situació que s’estava esdevenint. Aquesta era la situació amb la que es trobà Galinsoga l’abril quan va anar als camps de refugiats de Grècia. Les seves reflexions i vivències les podeu llegir en els articles que vàrem publicar a elCugatenc.

Totes elles volien transmetre la situació humana i no tant una reflexió política o informativa sobre les relacions entre països i a Síria en concret. Perquè, com deia Zoe, “cal afrontar la situació des de l’aspecte humà, perquè el que passava en un dia normal al camp de refugiats és el que passa a qualsevol carrer dels seus països, relacions personals, sales de trobada, cuina... però això no és notícia perquè és la vida”. Un fet tant “humà” com repartir provisions s’havia de fer des de la reflexió anterior doncs “si dones alguna cosa hi ha d’haver per tothom i has de pensar de quina forma ho reparteixes”, explica Galinsoga.

EKO camp va ésser desallotjat el mes de juny amb 2.500 persones dins de les que la meitat eren infants. Aquest fet representa un abans i un després de la vida de les persones refugiades. Passen d’una vida exaltada, d’aventura, humana a una vida indigna, en els camps “de concentració” militars. Justament la feina de moltes de les petites ONG que treballen en aquells camps és facilitar la vida. En el cas de Galinsoga, per exemple, la vida de les mares de nadons i d’embarassades. La seva feina concreta era fer funcionar el hammam construït en una tenda de campanya pels nadons i les mares –cada dia banyaven entre 25 i 30 nadons–.

L’objectiu de la xerrada era també obrir el debat sobre què estem fent des d’aquí i que podem fer. No podem quedar-nos de braços creuats mentrestant ells estan en unes condicions infames. En espais tancats, antics magatzems, sense les mínimes condicions higièniques, “atesos” per militars que en alguns casos els odien. Què podem fer davant el comportament d’organitzacions com ACNUR,  Creu Roja, que no només no ajuden sinó que, com passa en el primer cas, enganyen a les persones refugiades? Què podem fer davant una situació en la que conviuen persones de diferents procedències, religions, que conviuen en general de forma positiva però que és evident que poden esdevenir-se conflictes? Justament aquest darrer fet és el que va servir al govern grec, que dit sigui de pas està fent un paper d’estrassa, que desallotjà els camps per traspassar-los a camps militars.

Aquesta situació va provocar unes conseqüències greus en les persones refugiades: “No poden assumir que qui els ha estat ajudant no pugui entrar als nous camps, els nens ja no riuen, les dones ploren, els homes comencen a posar-se violents...”. Aquests desallotjaments van ser violents, cal ressaltar-ho, i saber la situació actual on cada dia tenen el mateix per menjar i la premsa no pot donar compte del que hi passa perquè només hi poden entrar entitats registrades al país i que han de fer una paperassa durant molt de temps per entrar.

EKO camp, que s’organitzava de forma anàrquica, sense lideratges però amb organització, va ser fruit de la decisió de la propietària de la benzinera que d’un dia a l’altre va passar de posar benzina a l’àrea de servei, així com el seu personal, a atendre milers de persones en l’espai de la seva propietat. Imagineu com va quedar-se l’endemà del desallotjament? Galinsoga explicà que en els camps de refugiats els voluntaris catalans són majoria, “guanyem a tots els països europeus, però hem de fer quelcom més des d’aquí perquè aquesta situació no es cronifiqui més". L’equilibri als camps és molt dèbil i pot esdevenir una bomba de rellotgeria. Moltes de les persones que hi ha als camps intenten arribar a les ciutats on, per sort, molta gent solidària els até però fins quan ha de durar aquesta situació?

Notícies relacionades