Publicitat

Ser vulnerable no és ser inútil: la gent gran en temps de COVID-19

Il·lustració: Rui Cavaleiro. Fotos: Jordi Pascual i cedides per la Llar d'Avis de la Parròquia

“Vaig començar el confinament poc després de la mort de la meva mare, sense haver pogut superar ni treballar el dol. No tenia por perquè no tenia cap contacte amb ningú i només sortida un cop a la setmana a comprar i a tirar les escombraries. No tenia ganes de llegir però vaig trobar entreteniment mirant pel·lícules i pujant al terrat. Tot i que mantenia contacte digital amb la família i les amigues, el darrer mes va ser molt pesat, amb un sentiment de solitud fort. Vaig intentar fer-me voluntària però als llocs amb què vaig contactar em deien que no per l’edat. Puc estar molt millor que altres persones i la gent gran podem aportar moltes coses perquè tenim coneixements i experiència”.

Montse Español, de 75 anys, viu al centre de la ciutat i el seu confinament va ser un aïllament quasi absolut: sense visites de la família, valent-se del Whatsapp i de les videotrucades –que ha arribat a avorrir–, sotmesa a una sobreinformació que li va fer renunciar a la televisió, dubtant sobre què es podia fer i què no en les fases de desescalada i esperant que la Coral Cantem les 40 es reactivés per retrobar-se amb amics i companys.

Com ella, moltes persones majors s’han trobat soles a les seves llars o a les residències, moltes d’elles amb capacitats físiques i mentals envejables però sotmeses a la mateixa vara de mesurar que deia que la vulnerabilitat de la gent gran havia de suposar una protecció especial. “Se les ha apartat amb una sobreprotecció absurda”, denuncia Conchita Martínez, voluntària dels Amics de la Gent Gran, una entitat que acompanya persones majors que viuen soles, “són persones amb drets a qui hem de donar la importància que es mereixen, és a dir, han de poder elegir”.

Perquè si bé és cert que durant els mesos de confinament dur l’elecció no era possible ni per a la gent gran ni per a la resta de la societat, actualment la por inculcada per familiars i mitjans ha fet que l’elecció sigui una fal·làcia. “Tothom té un però a la seva família i en molts casos són els fills els que prohibeixen als pares sortir al carrer i realitzar algunes activitats, com si no fossin ells els que tenen el dret a escollir”, enraona Francisco Escámez, també voluntari d’Amics de la Gent Gran i membre de la Llar d’Avis de la Parròquia, “allargar l’aïllament més temps del necessari ens ha fet veure que alguns usuaris dels Amics de la Gent Gran tenen la moral decaiguda i alguns també han perdut capacitats”.

“El confinament va ser molt dur i per això m’aixecava més tard, feia una mica d’exercici a casa i m’entretenia amb jocs de memòria i amb la tele”, explica Pilar Mateo, de 80 anys, usuària d’Amics de la Gent Gran que viu al barri de Torreblanca, “com un dels desplaçaments permesos era per cuidar persones majors, la meva filla venia a veure’m de tant en tant però no tenia cap altra visita: feia la compra per telèfon fins que es van determinar les franges horàries, que aprofitava per passejar, comprar, anar a la perruqueria...”

L’única excepció en el tancament va ser acudir a les revisions i recuperacions de les diferents patologies derivades de l’edat. Tot i això, el tancament de 15 dies del centre on hi acudia li ha suposat un deteriorament que, diu, encara du a sobre. Conscient de la seva vulnerabilitat afegida, ara ja surt al carrer i accepta visites però ho fa amb moltes precaucions: “Quan ve algú a casa, li prenc la temperatura i li desinfecto les sabates”.

Agraïda per haver recuperat les visites del seu voluntari d’Amics de la Gent Gran, el seu propòsit aquest any era vincular-se més a la Llar d’Avis de la Parròquia, on ja acudia per fer algunes activitats. Però això, hores d’ara, no és possible. La Llar i la resta de casals de gent gran de la ciutat van tancar amb l’estat d’alarma i més de mig any després segueixen sense poder reactivar les activitats.

Els casals com a resposta a la solitud

A la roda de premsa de presentació de la Setmana de la Gent Gran, del 28 de setembre al 4 d’octubre, la tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Igualtat, Núria Gibert, va anunciar que s’intentaria reprendre l’activitat a principis d’octubre perquè s’havia previst engegar alguns tallers controlant l’aforament. Pocs dies després la limitació de les trobades a sis persones va fer saltar pels aires tota la previsió dels casals, que no podran obrir les seves portes fins la segona quinzena d’octubre.

“Hi ha molta gent gran que no domina les xarxes socials i com a molt ens hi hem pogut comunicar via WhatsApp”, explica Joan Cortadellas, president de la Llar d’Avis de la Parròquia, conscient que els casals juguen un paper clau en contra de la solitud, “aquí habitualment fem moltíssimes activitats i el pati és ple de gent parlant, jugant... però ara, com a molt, alguns dels socis ho fan a les terrasses dels bars”. Només alguns.

Arriba, de nou, el factor de la por. Cortadellas és conscient que moltes de les persones que freqüenten la Llar d’Avis gairebé no surten de casa i, per tant, la represa de les activitats durant la segona quinzena d’octubre és en part un interrogant. “Durant el confinament també vaig fer trucades per acompanyar a tres persones que vivien soles, entre elles la dona que visitava abans de l’estat d’alarma, i de les tres amb qui vaig contactar, una dona de 95 té por i m’ha dit que no sortirà de casa fins que passi la pandèmia i una altra ha tingut un empitjorament físic tan accentuat que tampoc ho farà”, explica Martínez, “ens hem de plantejar si val la pena exposar-se i arriscar-se a contagiar-se perquè la seva alternativa és quedar-se soles a casa potser durant el que els queda de vida”.

“Els casals són el primer front davant l’aïllament”, enraona Raquel Coranti, tècnica de gent gran i salut mental a l’Ajuntament, “el seu tancament ha suposat que les persones majors hagin passat a tenir un paper molt més passiu, el que és molt injust perquè són les primeres que cuiden i aporten el que cal”. Habitualment els casals com la Llar d’Avis permeten detectar casos de solitud que es comuniquen als serveis socials perquè actuïn en conseqüència. Amb aquests centres tancats, l’Ajuntament va iniciar un seguiment de totes les persones de més de 75 anys que vivien soles per detectar necessitats i mirar de respondre-les, en alguns casos amb suport psicològic via telèfon.

“La solitud i l’aïllament tenen una relació directa amb la salut mental i en el cas de la gent gran és paradigmàtic perquè la pèrdua de capacitats habitualment va acompanyada d’una depressió que només es pot afrontar amb suport psicològic i reforçant la xarxa social”, explica Coranti, tot evidenciant que les limitacions físiques de la gent gran fan que moltes persones es quedin a casa, reduint així la seva vida social, “el seguiment és difícil perquè el padró municipal no sempre és exacte així que s’ha d’apostar pel veïnatge, que és una fórmula molt més potent”.

En aquesta línia va la campanya Jo estimo la gent gran que el consistori ha preparat per a la Setmana de la Gent Gran, limitada en quant a actes però solidària amb el repartiment de 2.000 banderoles amb aquest lema (aquí trobaràs els punts de distribució). Tot i la campanya, Cortadellas demana que l’Ajuntament tingui més en compte el col·lectiu de gent gran en la presa de decisions i per això demana que s’acceleri la creació del Consell de la Gent Gran.

La resposta a l’aïllament

Més enllà de la solidaritat mostrada pels voluntaris d’Amics de la Gent Gran i la feina dels casals, la solitud no es pot afrontar només des d’aquests serveis. L’aïllament té una doble vessant. D’una banda, l’efecte emocional de viure sol, que es pot reduir amb la família, els casals, les visites de voluntaris... D’altra, les limitacions físiques que requereixen d’un acompanyament més o menys continuat per a la neteja, la higiene personal i el dia a dia en general.

Quan els serveis socials detecten algun cas de necessitat poden activar dos serveis: l’atenció a domicili o la teleassistència. Els casos emocionals es deriven als Amics de la Gent Gran o a la coordinadora CAVIS. “També tenim una psicòloga a qui li podem derivar casos però això passa molt puntualment”, explica Laura Esteve, coordinadora dels serveis de proximitat i atenció a la dependència dels serveis socials municipals.

En els casos de necessitats de suport més complexes, el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) s’activa amb més o menys hores d’atenció en funció del grau de dependència o la necessitat social. “Té una limitació d’hores i tot sovint és complementari a altres serveis o a persones contractades per les pròpies famílies”, enraona Esteve, “però si la necessitat és molt gran, la resposta ha de ser un altre servei com un centre de dia o una residència”. En canvi, la teleassistència domiciliària –el timbre de la Creu Roja per demanar suport des de casa– s’atorga sempre que una persona o parella de persones majors viu sola o si la persona en qüestió té algun grau de discapacitat que ho precisi.

Tant la teleassistència com l’atenció domiciliària s’han mantingut amb adaptacions durant la pandèmia i tornen gradualment a la seva activitat normal. Alguns dels serveis paral·lels no. És el cas dels centres de dia, a Sant Cugat tots ells vinculats a residències de gent gran, que es mantenen tancats deixant sense resposta a moltes famílies que han hagut de buscar solucions provisionals que hores d’ara ja fa sis mesos i mig que apliquen.

“Hem contractat una persona però ens resulta molt difícil mantenir aquesta despesa més temps”, explica Adriana Clavell, filla d’una usuària del centre de dia de l’única residència pública de Sant Cugat i membre de l’associació de familiars del centre, “hi ha altres famílies que han hagut d’encarregar-se directament elles del familiar però això és molt difícil per la manca de temps i pel grau de dependència d’algunes persones”.

Quan l’administració no arriba i les famílies fan front a la situació amb recursos propis, el nivell de l’atenció baixa o, com a mínim, no es garanteixen tots els drets laborals de les treballadores que cuiden les persones majors. Així ho va explicar l’assistenta Eyling Judith Soza aquest dimarts a elCugatenc, tot reconeixen la precarietat, feminització i, en molts casos, treball en negre que hi ha en la seva feina. Davant d’això, des de l’associació demanen que s’agilitzi la reobertura dels centres de dia i de la resta de recursos com casals i menjadors que esdevenen clau en el dia a dia de moltes persones.

“Els casals són una solució a la solitud però són espais als quals la gent ve per lliure mentre un centre de dia resulta més complet per a aquelles persones que tenen problemes de mobilitat o necessiten suport durant tot el dia”, explica Juan Merino, membre del Casal de Gent Gran de la Floresta, “és molt important que es reprenguin aquests serveis perquè ara ens trobem situacions de persones soles aïllades a casa que, en alguns casos, tenen problemes afegits des de dificultats per cuinar-se a una síndrome de Diògenes”.

La petició d’una segona residència

Enmig d’una pandèmia que ha evidenciat més que mai la vulnerabilitat de les persones majors però, alhora, la seva voluntat de mantenir una vida activa, la reivindicació per aconseguir una segona residència pública a Sant Cugat sorgeix de nou amb més força que mai. Ha estat una de les propostes històriques de la Plataforma de Pensionsitesrecollida de signatures inclosa–, que ha vist que tot i que l’Ajuntament ja té reservat el terreny per fer la construcció, hores d’ara la Generalitat encara no ha actuat i, de fet, quan Catalunya en Comú Podem ho va portar a la Comissió de Treball, Afers Socials i Famílies del Parlament, la proposta va ser rebutjada amb els vots contraris de Junts per Catalunya i ERC.

La reivindicació pren enguany més força amb el manifest de la Setmana de la Gent Gran, consensuat per la Taula de Gent Gran, un òrgan participatiu de l’Ajuntament que agrupa les entitats de l’àmbit: “No pot ser que hi hagi unes llistes d’espera tan llargues per entrar a les residències públiques, els centres de dia han de ser nombrosos i ben dotats i els casals i altres entitats han de poder obrir les seves portes comptant amb recursos públics i amb la força d’un voluntariat ben format i estimulat”. Al darrer Ple de l’EMD de Valldoreix, Junts, ERC-MES i PSC van donar suport a la CUP-PC en una moció en què es demana un model públic per a les residències de gent gran.

Encara sense saber com i quan Sant Cugat tindrà una nova residència, Cortadellas, des de la Llar d’Avis de la Parròquia, obre el debat sobre el model: “Si es vol garantir la vida digna i l’autonomia dels residents, no pot ser una macro-residència. Amb models petits es pot no fixar horaris i permetre que les persones vagin més per lliure, que siguin més autònomes i, per tant, que la residència realment sigui la seva llar”. És una mirada que comparteixen a l’associació de familiars de la residència pública del carrer Santa Rosa.

Però el president de la Llar d’Avis adverteix que el primer pas perquè les persones grans sentin que la residència o qualsevol altre recurs habitacional assistit és la seva casa és que les famílies tinguin en compte la seva opinió: “No pot ser, com ens hem trobat de vegades, que no els consultin i d’un dia per l’altre es vegin a una residència on no volen ser-hi”. En definitiva, es tracta d’entendre que la vulnerabilitat vinculada amb l’edat no és una incapacitat ni suposa esdevenir inútil i que, per tant, la gent gran manté tots els seus drets, el que potser no ha estat prou clar en el marc de la pandèmia.

Notícies relacionades