Publicitat

Les tortures als Jocs Olímpics sacsegen el discurs oficial 25 anys després

Foto: JERC

Barcelona tot just s’engalanava per celebrar les Olimpíades. Era el 1992 i Espanya volia mostrar al món que era un país modern lluny de la dictadura que s’havia deconstruït gradualment durant la transició. Però el discurs oficialista triomfalista no era compartit per tothom. Una operació judicial, l’anomenada operació Garzón –perquè estava capitanejada pel jutge Baltasar Garzón–, va provocar la detenció de 45 persones acusades per pertànyer a l’organització armada independentista Terra Lliure, malgrat que aquesta ja havia anunciat que deixava la lluita armada. Ni molts dels detinguts formaven part de l’organització ni l’objectiu de l’operació, segons els afectats, era acabar amb el terrorisme sinó afeblir l’independentisme davant d’un esdeveniment de projecció mundial.

En el marc d’aquella operació, diversos detinguts van ser traslladats a Madrid i torturats per la Guàrdia Civil, un avís que van fer en seu judicial però que no va obtenir resposta. No va ser fins al 2004, i després d’un seguit de recursos pel sistema judicial espanyol, que el Tribual Europeu dels Drets Humans va reconèixer l’abús policial i va obligar a indemnitzar les víctimes per no haver investigat les tortures. Eduard Pomar, exregidor d’ERC, i Ramon Piqué, exregidor de la CUP, van ser dues de les víctimes d’aquelles tortures. 25 anys després ho han recordat en un acte organitzat per l’Associació Memòria contra la Tortura, les JERC, ERC i la CUP.

“Creiem que aquest era un tema oblidat”, explica Piqué davant l’interès dels mitjans i de la ciutadania per un tema que semblava obligat a perdre’s darrere del discurs oficialista. Tots dos evidencien que els Jocs Olímpics no només van ser un gran esdeveniment esportiu sinó que al darrere hi havia una intervenció estatal amb objectius polítics, la continuació a gran escala de la persecució de l’independentisme, llavors clarament minoritari. Al capdavant del govern estatal, Felipe González acompanyat d’un seguit de càrrecs polítics i judicials que, al seu parer, van ser clau per amagar les tortures.

Segons Pomar, la seva detenció es va produir el 6 de juliol del 1992 quan sortia de casa. El van portar a la caserna de la Guàrdia Civil a Mira-sol, posteriorment a Manresa i finalment a Madrid. Allà el van obligar a fer flexions i, amb el cap dins d’una bossa, li van aplicar diversos mètodes de tortura com ara apallissar-lo sense poder veure per on venien els cops o fer-li agafar cables elèctrics amb l’amenaça que connectarien la corrent si no deia el que esperaven. Tant Piqué com Pomar accepten que en una situació tan límit s’acaba cedint i dient el que volen sentir tot i que no sigui cert. La connivència de metges i jutges va evitar que s’investiguessin les tortures malgrat les declaracions de part dels detinguts en aquest sentit. “En un país normal la Fiscalia hagués actuat d’ofici”, lamenta Piqué.

Amb la @jercstcugat escoltant a Eduard Pomar i a Ramon Piqué recordant la #operaciogarzon #tortures #santcugat pic.twitter.com/A4rvDdtApm

— Oriol Cisteró (@ocistero) 11 de juliol de 2017

Després de ser absolts i indultats, gran part dels torturats van prendre la decisió de no perdre cap oportunitat per demanar explicacions. Va ser així com van arribar a Estrasburg i, tot i estar acostumats a perdre, van aconseguir guanyar al judici davant d’un advocat de l’estat que, diu Piqué, basava la defensa en dir que les seqüeles de les tortures podien ser d’autolesions i que el judici el va portar Garzón, llavors reconegut per la seva feina en defensa dels drets humans. Amb la sentència els damnificats van veure sobre un document oficial el que ells ja sabien, que a l’Estat no es respectaven els drets humans.

De fet, al 2005 van crear l’Associació Memòria contra la Tortura que ha donat suport a diversos torturats presentant-se com a acusació popular, ha reivindicat la memòria històrica de les tortures en democràcia i ha recuperat tot tipus de documents i normatives internacionals en favor dels drets humans. Amb la seva feina, tal com explica Maria Ferrer, membre de l’associació que també ha participat a l’acte, han observat que la tortura té una mena de sistematització que evidencia que no es tracta de casos aïllats i que sempre planteja tres grans objectius: la confessió, el castic i la intimidació.

L’acte, que ha estat moderat pel periodista d’aquest mitjà Jordi Pascual, també ha comptat amb una interpretació musical d’un poema de Mario Benedetti per part d’Albert Hirujo. La sala d’actes del Xalet Negre ha quedat petita davant l’afluència de gent, la clara demostració que 25 anys després el discurs oficial dels 90 trontolla quan, llavors, les veus crítiques eren poques i poc visibles.

Notícies relacionades