Publicitat

En trànsit i rebentant armaris a l’institut

Fotos: Jordi Pascual

Eva Loch ni s’havia plantejat que podia ser una persona trans quan anava a l’institut. Al Sagrat Cor de les Dominiques de Santa Coloma de Gramenet, on va estudiar entre els 12 i els 14 anys, i a l’IES Manolo Hugué de Caldes de Montbui, on hi va ser entre els 14 i els 16, no s’havia qüestionat la identitat de gènere i només de forma incipient l’orientació sexual. No va ser fins als 16, a l’IES Josep Lluís Sert de Castelldefels, que es va definir com a lesbiana.

Es va socialitzar com a dona cisgènere i homosexual, el que ja era tot un repte perquè els comentaris amb to de broma sobre què feia al llit amb les seves parelles sexuals eren habituals. No va ser fins que va arribar a la universitat que va posar sobre la taula un altre element determinant per a la seva identitat: no se sentia dona el 100% del temps.

Es va arribar a canviar el nom per Àlex i es va informar sobre la mastectomia per canviar els seus atributs físics. Més tard va veure que no volia dir-se Àlex, sinó conservar Eva com a nom, i, tot i no sentir-se dona tot el temps, tampoc volia renunciar a la feminitat. Ara, amb 22 anys, si ens entestem en posar-li una etiqueta, la que més se li avé és la de persona trans no binària.

La història d’Eva Loch al seu pas per l’institut té moltes similituds amb les d’altres persones LGTBI, mancades de referents i suports, el que les aboca a una adolescència de negació o de dubte i por a desencaixar. Tot i que la situació ha millorat considerablement respecte a dècades enrere són poques les persones que es defineixen com a LGTBI a l’institut i les que ho fan saben que segueix havent una homofòbia i transfòbia latents.

El context és més complex per a persones com Loch ja que el col·lectiu trans està més invisibilitat, més mancat de referents públics coneguts, menys entès i, sobretot, més estigmatitzat. Les dificultats que travessen les persones trans al seu pas per l’institut, quan de vegades tot just descobreixen que potser són trans, són molt majors que les de les persones cis homosexuals i, sobretot, que les de les cis hetero. Per això és més difícil trobar testimonis de persones trans i alhora és tan important explicar els existents, encara que això impliqui començar un reportatge d’un diari local amb la veu d’una persona de fora del municipi.

Els instituts santcugatencs no tenen cap servei d’atenció específica als joves LGTBI dins del centre, tot i que en cas d’assetjament l’alumnat pot acudir al professorat i a la direcció. A partir de l’encàrrec fet al Consell de Joves 13/16 al curs 2018-19, sí han sorgit propostes com ara la implementació d’una bústia per denunciar casos d’LGTBIfòbia i xerrades específiques. L’acompanyament i assessorament, però, se centralitza a Sant Cugat al Servei d’Atenció Integral LGTBI, posat en marxa al 2017 i amb seu a la Casa Mònaco (saillgtbi@santcugat.cat i 93 565 70 00).

El servei atén cada dimecres de quatre a set de la tarda en base a cinc eixos: assessorament personalitzat a individus i famílies, orientació sobre els drets, acompanyament psicològic en els processos d’identitat sexual i de gènere, atenció o derivació a serveis especialitzats de les persones afectades per discriminació per raó d’identitat, orientació i expressió de gènere i sensibilització ciutadana. La tinenta d’alcaldia de Drets Socials i Igualtat, Núria Gibert, diu que es treballa en l’ampliació de l’horari tot i que la COVID-19 ha aturat l’atenció presencial i els tràmits per ampliar-la.

Paral·lelament, la societat s’organitza per fer-se suport mutu i demanar drets. Tot i que ja existien col·lectius que, generalment des del feminisme, defensaven els drets de les persones homosexuals i trans, el primer col·lectiu santcugatenc exclusivament LGTBI va néixer el novembre passat i avui dia ja prepara accions per incidir des d’una perspectiva educativa, un objectiu per al qual compten amb l’inestimable suport de la Coordinadora de Comissions de Gènere, Coeducació i Feminismes de les Escoles Públiques de Sant Cugat, que entre els objectius es marca la visibilització de famílies diverses.

En trànsit a l’institut

“Les xerrades a l’institut tenien un enfoc heterosexual i cisˮ, es lamenta Loch, “no ha estat fins més gran que he conegut persones andrògines, no binàries, genderqueer... gràcies a la universitat i a les xarxes socialsˮ. L’institut està mancat de referents i d’informació tot i que l’adolescència suposa descobrir-se. Per a elle –d’ara endavant ens referirem a Loch amb el gènere neutre reivindicat pel col·lectiu trans tot i no ser normatiu–, per exemple, la menstruació i el creixement dels pits van ser un problema afegit als comentaris dels companys de classe: “Si anava amb vestit i cabell llarg, se’m felicitava, i si anava amb roba de noi, se’m criticava; em passava el mateix amb les activitats que feia al temps lliure. Així que em vaig adaptar a la norma tot i que en la intimitat feia el que voliaˮ.

El seu amic Nil Portonés, que va acabar l’institut l’any passat, explica que no s’ha trobat mostres de transfòbia més enllà de les xarxes socials i que sempre va tenir el suport de la família i dels amics. Però, de nou, es repeteix el patró. No va ser fins a primer de batxillerat que es va adonar que era un noi trans: “Per por al canvi vaig decidir que fins a 2on no demanaria que em canviessin el nom i el gènere amb què s’hi referien a mi. No sé per què sobretot tenia por dels professorsˮ.

Però el professorat de l’institut les Marines de Castelldefels no va posar cap problema. Portonés es va reunir amb les tutores i el cap d’estudis, que es van preocupar per com se sentia i fins i tot li van oferir fer un taller sobre gent trans a l’aula. Des que van formalitzar el canvi, mai han tornat a utilitzar el seu antic nom ni a referir-se a ell en femení. En els llocs on formalment havia de figurar el seu nom femení perquè era el que encara constava al DNI, feien adaptacions. Mai cap professor ni company l’han qüestionat; com tampoc ho han fet als castellers ni al cau.

Va ser la seva mare qui el va acompanyar a un col·lectiu LGTBI del municipi, on li van recomanar anar a Trànsit, el servei d’atenció a les persones trans que hi ha al CAP Numància de Barcelona. Tenia tan clar que era un noi trans i que volia canvis físics que als tres mesos es va començar a hormonar. Ara fa prop de dos anys que pren hormones. Al desembre del 2018 es va fer la mastectomia i un any és tard li van formalitzar el canvi de nom al DNI.

Loch ho tenia menys clar perquè, segons explica, a Trànsit la majoria de gent que hi acudeix ho fa identificant-se amb un dels dos gèneres normatius. També les seves amistats trans optaven per un dels dos gèneres. Quan va provar a socialitzar com a Àlex, amb binder –una mena de cotilla per aplanar els pits– i utilitzant pronoms masculins, no se sentia a gust. “Tinc la sensació que molta gent passa per això perquè és el més visible tot i que a Trànsit em van dir que era molt lícit no fer cap canviˮ, rememora, “realment no sé si canviar-me el cos era la solucióˮ.

Una normalització gradual de l’homosexualitat als instituts

Tot i que els dos tenien una noia com a parella, es van enamorar un de l’altre i aquella atracció adolescent va acabar convertint-se en una relació de 13 anys. Va ser així com Juank Busquets, home cis, es va adonar que era gai i, tot d’una, ho van començar a saber companys del centre. La relació va néixer als anys 90 a 3er de BUP a l’institut que hi havia a la Casa Mònaco sense cap referent públic, sense cap altra persona reconeguda com a LGTBI al centre, sense mecanismes de suport i acompanyament i amb una forta estigmatització sobre l’homosexualitat.

“Era com una cosa que havia d’amagarˮ, diu Busquets, que recorda com només el professor de filosofia va intentar ajudar-lo portant un dia un article sobre homosexualitat a classe. La iniciativa va ser contraproduent perquè sortir de l’armari li va suposar perdre amics però, a més, molta gent li feia el buit i el rebia al crit de “maricónˮ: “Portar aquell text va acabar sent pitjor i vaig haver d’estar uns dies sense tornar a l’institutˮ.

Va haver de passar el COU sol, perquè la seva parella va marxar a un altre centre, i a casa tampoc tenia suport ja que no ho va explicar fins als 30 anys. “No coneixia ningú de la ciutat que fos gai i realment només tenia el suport del meu millor amicˮ, recorda, “cap altre professor se’m va apropar tot i veure l’assetjament així que no sabia a qui demanar ajutˮ. Aquella por es traslladava a fora del centre: “Quan volíem anar agafats de la mà pel carrer, havíem d’anar a Barcelona per buscar l’anonimatˮ.

Àngel Segura i la seva parella, Joan Miquel, tots dos nois cis i estudiants de batxillerat, gaudeixen de la seva relació sense massa temors ni a l’institut ni al carrer. Només alguna vegada, reconeix Segura, han evitat anar agafats de la mà quan s’han trobat amb gent de la seva edat que temien que els poguessin portar problemes. Però per norma general, gaudeixen d’anar agafats de la mà pel carrer i fins i tot se senten orgullosos perquè amb aquella petita acció aporten la referencialitat que és tan important per a altres joves.

Entre l’experiència de Busquets i la de Segura han passat 30 anys i, sobretot, un canvi social gradual i ineludible que ha ajudat a posar les coses menys difícils. Busquets havia d’amagar la relació al grup de joves de la parròquia, on feia de monitor amb la seva parella, i, en canvi, Segura pot fer un petó a Joan Miquel a les assemblees de Fridays for Future, on tots dos s’impliquen, sense que ningú s’escandalitzi ni els digui que això ho haurien de fer en privat.

Als anys 90 els joves LGTBI no tenien més remei que negar-se o empoderar-se. Ara potser encara és així però la pressió per negar-se és menys evident perquè ser homosexual ja no és “la cosa més horrible del mónˮ, com ho percebia Busquets quan es plantejava la seva orientació sexual. Amb el pas dels anys Busquets ha anat descobrint molts antics companys d’institut que han sortit de l’armari. Segurament els joves que avui dia omplen les aules dels centres de secundària no s’ho trobaran d’una forma tan evident perquè ara poden sortir de l’armari sense sentir-se tan amenaçats com als anys 90.

Pel camí hi ha hagut una gradació de la violència però no per això la desaparició de l’heteronorma. Ho explica Cristina Torres, dona cis i lesbiana que va cursar ESO i batxillerat a l’Angeleta Ferrer, on va acabar els estudis l’any 2011. “A l’institut tenia amigues lesbianes però al meu cap només hi cabia que a mi m’havien d’agradar els noisˮ, recorda, “és ara que veig que el sentiment de voler passar molt de temps amb algunes noies no era amistat sinó segurament atracció, el que em fa pensar que les persones homosexuals també som homòfobes i ens autooprimimˮ. Que les poques xerrades sobre sexualitat se centressin en una mirada preventiva i heterosexual tampoc ajudava.

Torres no va tenir la seva primera relació lèsbica fins al 2015, primer moment en què va gaudir del sexe d’una manera plena ja que amb nois no acabava de sentir-se còmoda. Els amics ho viuen amb normalitat, tot i que amb alguns d’ells –els heteros generalment– parlar de sexualitat és gairebé un tabú. A casa, però, no va ser tan fàcil: “En un primer moment creien que era cosa de la joventut i, després, em deien que tingués compte per por a la reacció de la societat, el que és durˮ. Encara ara li costa anar agafada de la mà o fer-se petons pel carrer: “Sempre reps violència en forma de comentaris i mirades; és molt dur perquè l’espai públic també és meuˮ. A més, lamenta que hi ha una mancança de referents lesbianes adultes: parelles amb fills, persones de més de 50 anys...

La incomprensió a les persones bisexuals

Ser bi és una mica més complicat que ser homosexual perquè tot sovint es reben comentaris sobre quin gènere es prefereix per tenir relacions com si l’orientació sexual impliqués triar A o B, reforçant la mirada binària sobre el gènere. Per això Lucía Matamoros, dona cis que va començar l’ESO al 2010 al Pureza de María tot i que a partir de 2on la va cursar al Thau, només ho va explicar a un petit grup de persones.

A principi de secundària tenia sentiments cap a dones però no sabia com interpretar-los ja que desconeixia que existien les persones bisexuals i només coneixia l’existència de lesbianes però com una cosa llunyana al seu entorn. “Tenia por de perdre les meves millors amigues i per això ho mantenia en secretˮ, recorda, “a 3er li ho vaig dir a una persona, que ho va rebre bé, però me’n vaig penedir i de seguida vaig dir que era una bromaˮ. Al final aquell mateix any va tenir la seva primera experiència amb una noia i també el rebuig d’una amiga, que finalment es va poder solucionar. Només havia explicat que era bisexual al seu cercle més proper.

Així ho va mantenir fins a 2on de batxillerat, a l’institut Pere Calders de la UAB. Tot i que no coneixia ningú més que fos del col·lectiu – alguns amics acabarien sortint de l’armari anys més tard–, va decidir mostrar-ho sense sortir de l’armari formalment, és a dir, va començar a compartir imatges i comentaris en favor de les persones LGTBI a les xarxes socials, a parlar-ne i a no amagar-se. Tot i això, les seves referències venien principalment de Tumblr perquè a l’institut no sabia a qui adreçar-se: “Només hi havia el rumor que la professora de gimnàstica era lesbiana però no podia preguntar-li a partir d’un rumor!ˮ

A casa es van assabentar al mateix temps que a l’institut i la primera reacció va ser una pressió per a amagar-ho. “El meu pare es preocupava per mi per les dificultats que em pogués comportar en el dia a dia però la meva mare, i especialment el seu nòvio, ho veien molt pitjor i em demanaven que ho mantingués en privatˮ, lamenta. Recorda orgullosa com un dia que criticaven les manifestacions LGTBI els va dir que totes aquelles crítiques també l’afectaven a ella: “Va anar bé i els vaig fer recapacitarˮ.

Ara és una mica menys difícil. “S’ha anat normalitzant molt la comunitat LGTBI als instituts però encara es veuen moltes persones amb por de dir com se senten i amb poc suportˮ, explica Celia Gonzalvo, dona cis bisexual de 18 anys que cursa un cicle mitjà a l’Institut FP Sant Cugat. Al seu centre educatiu no només la tracten com a qualsevol altra alumna sinó que a més sap que si mai té cap problema vinculat a la seva orientació sexual pot demanar suport.

A secundària, però, va ser una mica més complicat. Com tantes persones LGTBI tenia por a perdre amistats i canviar les relacions així que no va ser fins a 4t d’ESO, amb 15 anys, que ho va normalitzar. Els seus companys al Joaquima Pla i Farrreras li deixaven anar comentaris com: “T’agrada alguna amiga teva?ˮ, “què se sent?ˮ, “porta el cabell rapat, segur que és lesbianaˮ o “què t’agraden més els nois o les noies?ˮ Malgrat tot, entén que totes aquestes preguntes responen a la falsa idea social que només et poden agradar les persones d’un sexe.

“Si ho normalitzes al teu vocabulari i a les teves converses amb la gent de l’institut, elles també ho faran amb el pas del temps, tot i que sempre se segueixen escoltant els típics comentarisˮ, argumenta, “al carrer, per exemple, la gent se’m queda mirant si vaig de la mà amb una dona perquè no és costum veure parelles homosexualsˮ.

Ser homosexual ara a l’institut

Àngel Segura, més enllà de la seva relació amb Joan Miquel, recorda que quan era petit ja tenia dubtes sobre la seva orientació sexual i que als 9 anys era totalment conscient que li semblaven més atractius els nois que les noies. Malgrat la constatació, no es definia com a gai. Va ser al curs passat quan, a la segona reunió de Fridays for Future, va conèixer la seva parella actual i va ser aquell dia quan es va autoconfirmar que li agradaven els nois. Les noves tecnologies ajuden a xatejar fins a la matinada. Van tenir moltes converses digitals abans que ara fa un any i poc més d’un mes esdevinguessin parella.

“Mai hem sentit la necessitat d’anar a algun lloc a demanar ajuda i mai hem tingut por de ser com somˮ, explica Segura, “però tot i que hi ha una certa normalització i no es pateixen discriminacions com insults o assetjaments, continuen havent coses que no s’han tractat i són estructuralsˮ. Així que de tant en tant encara han d’escoltar expressions com “marciónˮ o similars: “No s’ataca directament persones del col·lectiu però s’han quedat expressions d’altres temps que s’utilitzen com si fossin normals. Per això cal que a les xerrades no només es digui que no s’ha de fer el buit a les persones LGTBI sinó que també cal corregir els elements estructuals que encara restenˮ.

Isaac Ballester, noi cis i gai que ara cursa primer de batxillerat a Barcelona tot i que la secundària la va fer al Pla i Farreras, recorda que no va dir formalment que era gai en cap moment durant la secundària però que a la tornada d’un estiu en què va sortir amb un noi el miraven estrany. El rumor era estès a tot l’institut tot i que en un primer moment només ho va explicar a una amiga. Sense conèixer cap altre referent LGTBI al centre, no li va donar importància a la rumorologia. Només un cop un company el va insultar, el que es va solucionar a través de la tutora, l’únic recurs que coneixia i tenia a mà.

A casa, reconeix, l’acceptació no va ser negativa però tampoc es pot considerar positiva: “La mare, per exemple, utilitza expressions com ‘el seu amic’ o ‘el seu company’, el que potser es deu a l’educació cristiana que van rebre els meus paresˮ. A l’institut de Barcelona, amb cinc altres companys bisexuals i gais, el canvi és considerable: “Ara resulta molt més fàcilˮ.

No sortir de l’armari, rebentar-lo

Moltes de les persones que han donat el seu testimoni per a aquest article, especialment les més joves, expliquen que no han sortir de l’armari de forma clara, és a dir, no hi ha hagut un moment en què han formalitzat públicament la seva orientació sexual –en la identitat de gènere és inevitable perquè suposa canviar un element bàsic de la socialització en els termes com es produeix en l’actualitat.

Per a moltes persones bisexuals i homosexuals és profundament injust haver d’explicar-ho perquè en primer terme és un assumpte personal i, en segon, suposa marcar-se com a diferent. És per això que més que lluitar per poder sortir de l’armari, ara lluiten per rebentar l’armari i que cadascú es relacioni amb qui vulgui sense haver de donar explicacions. Aquest rebentar l’armari, que no és més que fugir de l’heteronorma, és força més complex en la identitat de gènere perquè suposa repensar-nos com a societat i individus i, per tant, implica una tasca educativa i pedagògica titànica en què els instituts juguen un paper determinant.

Notícies relacionades