Crims de guerra, conflictes estancats i conseqüències latents

Fotos: Jordi Pascual

Xavier Boix i Jordi Pascual

Després d’una primera jornada centrada en les víctimes dels conflictes, la XXXI edició de l’escola d’estiu de la UNIPAU va abordar en la segona sessió l’impacte social d’aquests amb la intervenció de ponents de diversos àmbits com el jurídic o el psicosocial i també de coneixedors de conflictes latents com el Sàhara o Palestina o tant propers com el de l’exIugoslàvia.

Es poden perseguir els crims de guerra?

El primer dels ponents, Antoni Pigrau, professor de Dret Internacional, va despertar el nombrós públic assistent explicant les possibilitats que hi ha de perseguir els crims de guerra. Són delictes comesos per persones contra persones que es poden tractar a tribunals i que tenen lligats càstigs i reparació de les víctimes. Segons Pigrau, no hi ha consens entre els estats per saber què és un crim de guerra.

Els crims de guerra, contra la humanitat i el genocidi poden ser perseguits per tribunals internacionals, nascuts a partir de la segona guerra mundial, com el de Nuremberg o la Cort Penal Internacional. Només la Cort Penal Internacional (CPI) és una institució permanent creada el 98 a Roma. Si bé, té limitacions i ha d’actuar a partir de denúncia d’un estat, del consell de seguretat de l’ONU o a iniciativa de la fiscalia. En tot cas, és subsidiària dels tribunals nacionals i només pot ocupar-se de crims a partir del 2002.

Els crims de guerra són infraccions greus segons els convenis de Ginebra del 1949. Es poden aplicar penes de reclusió, multes o decomís de béns obtinguts mitjançant crims. Entre els 124 països que l’han ratificat, no hi ha Estats Units, Rússia, Índia ni Xina.

Els tribunals nacionals també poden perseguir crims de guerra en el marc de la jurisdicció universal, però si en un país no hi ha com a delictes els que es contemplen la Cort Penal Internacional es la única que pot intervenir. La conclusió però és que malgrat només es castiga a fets dels conflictes africans o dels Balcans és important l’existència del dret internacional perquè no hi hagi absoluta impunitat.

Les conseqüències de la desaparició de Iugoslàvia

Un clàssic de la UNIPAU, José Àngel Ruiz Jiménez, professor d’història a la Universitat de Granada, va submergir-se en la divisió de la comunitat, odis i impacte generacional a Bòsnia-Hercegovina. Ressaltà que a l'antiga Iugoslàvia es passés d’un país orgullós de la pluralitat a una situació de criminalitat.

A partir de la mort de Tito que actuà com a argamassa d’un estat de nacions barrejades i sota la idea d’un sol estat de germans treballadors, els successors i líders de les 6 repúbliques van substituir el comunisme pel nacionalisme. Totes les nacions tenien un mapa ideal més gran del que tocava, la llengua s’utilitza per dividir la societat, la religió com a mode d’identificació i els líders fomenten el greuge i la cobdícia així com el xoc de victimismes. Llavors va començar la violència i assassinats.

Ens trobem amb una divisió institucionalitzada, la destrucció material del país, una economia arruïnada, l’arribada de l’extremisme polític croata feixistitzat, l’antifeixisme bosnià (en contra de Croàcia i no tant com a ideologia), l’islamisme i la “iugonostàlgia”, que es converteix a Sèrbia en una agressiva exaltació patriòtica. En el 2013 i 2014 hi ha hagut mobilitzacions contra aquest estat però sense objectius clars. La conclusió segons el ponent és que el país més avançat i just s’ha quedat fora de la UE, dominen el partits nacionalistes i hi ha incertesa a la República Srpska i Kosovo.

Com trobar la pau després de la guerra

Per finalitzar el matí, Carlos Martin, doctor en psicologia, reflexionà al voltant de la reconstrucció del teixit social perquè “és part fonamental de la guerra moderna, és un objectiu no una casualitat”. Diu que cal humanitzar l’altre perquè es pugui desenvolupar la cultura de la pau, fugint de la insensibilitat en la població.

Per tal de poder influir en els processos de conflicte cal, segons Martín, “preparar les condicions, evitar l’exposició de les víctimes i formes de revictimització i obrir espais per a la reconstrucció”. Sempre es pot fer quelcom, fins i tot enmig del conflicte, la seva experiència ho avala, en llocs com Guatemala, Colòmbia o el País Basc. Dóna molta importància a obrir espais socials de reconstrucció, ja que “tant important és el resultat com que el que es faci no victimitzi les víctimes”.

Segons Martín, la reconciliació ha d’anar de dalt a baix, oferint condicions per a processos locals, creant clima de distensió, d’acord entre elits, però també a la inversa perquè hi ha necessitat de participació social. “La dignificació està lligada al reconeixement, al dol, als problemes pràctics com la terra, la justícia i la convivència local”, explica. Tot i que hi ha fets que no es poden reparar cal la reconstrucció de la xarxa social. No fer-ho té conseqüències en la qualitat democràtica i en els valors polítics del país. L’exemple de l’estat espanyol és visible.

El Sàhara Occidental i el bloqueig al referèndum

Sifi Omar, investigador i diplomàtic del Sàhara Occidental, va iniciar el torn de tarda amb una conferència per fer un repàs a la situació de l'ocupació marroquina. Parteix de la idea que la dominació del territori es basa en una ideologia expansionista del Marroc que agafaria tot el Sàhara Occidental, tota Mauritània i part d'Algèria i Mauritània. Si bé, Espanya continua sent des de la perspectiva de dret i segons l'Audiència Nacional la potència administrativa del país, malgrat els acords de Madrid.

El sahrauís, encapçalats pel Front Polisario, treballen per la independència però la proposta de l'ONU d'exercir el dret d'autodeterminació a través d'un referèndum ha estat blocada per Marroc que veuria debilitada la seva força i la de la seva monarquia amb una pèrdua del territori. La darrera acció al respecte va ser l'expulsió del MINURSO, encarregats de fomentar i controlar el referèndum, aquest mateix any. Les crítiques rebudes per part de l'ONU també han obert una crisi institucional tot i que Marroc encara manté com a aliat alguns països clau com la pròpia Espanya.

Les dones i l'alliberament de Palestina

La darrera conferència, just abans d'un taller d'humor i posterior sopar, va ser a càrrec d'Anna Gas, psicòloga i traumaterapeuta infantil i adolescent, i Laura Arau, periodista del diari Ara. Ho van fer amb un petit documental inicial en què s'explicaven les experiències de palestins que fugen del seu país, es queden al Líban o intenten prendre les rutes de migració de les persones que fugen de Síria per tal de trobar asil a algun país políticament estable i sense guerra.

Van explicar que les dones juguen un paper central en la resistència a Palestina amb la reproducció com a element entès com la lluita contra una realitat d'extermini. Tot i que Cisjordània i Gaza viuen realitats diferents, en tots dos llocs hi ha una persecució a la identitat palestina i per això la resistència més bàsica és el manteniment de la identitat. Si bé, és complex sota les bombes a Gaza i en una vida controlada pels militars a Cisjordània. És essencial, diuen, transmetre als nens moments no traumàtics per a un desenvolupament personal adequat.

Les dones treballen per l'autoorganització en cooperatives i, animades per voluntaris internacionals, l'entrada a la política perquè puguin lluitar també contra el patriarcat i les idees més extremistes pel que fa a les dones que utilitzen l'Islam com a suposada justificació. A Catalunya Prou Complicitat amb Israel; la campanya Boicot, Desinversions i Sancions i les Flotilles de la Llibertat treballen per ajudar els palestins amb accions locals i sobre el terreny. Enguany a les flotilles hi anirà un col·lectiu específic femení per tal de treballar a Palestina, les Dones Rumb a Gaza.

Notícies relacionades