El tractament de les víctimes i l'Estat fràgil postconflicte

Fotografies: Xavier Boix i Miquel Margalef 

Xavier Boix i Miquel Margalef 

El quart dia del curs d’estiu de la UNIPAU s’ha centrat en explicar quines són les conseqüències d’un Estat després d’un conflicte i s’ha parlat d’aquesta fragilitat. A més també ha centrat part de les conferències en explicar quin és el paper actual de les víctimes que pateixen els conflictes. 

Existeix la pau lliberal? 

Itziar Ruiz-Giménez no deixa indiferent ningú, ni pel que diu ni per com ho diu. La coordinadora del Grup d’Estudis Africans i ex-coordinadora d’Amnistia Internacional, va plantejar el significat de la pau liberal. Un concepte hegemònic però que no retreu que n’hi hagi d’alternatius. Aquest model de pau es basa en grans “assumpcions”. Una diagnosi que parteix des del final de la guerra freda i que planteja que l’estat ha fracassat. Com a conseqüència del caos que aquest fet comporta s’esdevé “la narrativa del nou barbarisme a partir de la diferència cultural exasperada en el pla ètnic i el fonamentalisme religiós”, segons la professora.

La segona assumpció és que l’Estat és la solució perquè és el lloc de la vida bona. La clau però no és reconstruir l’Estat perquè és on es reprodueixen els escenaris de poder. S’hauria de debatre sobre quin estat cal reconstruir. En aquest sentit, la idea liberal és que hi haurà pau, com absència de guerra, banalitzant el terme. El sentit comú de la pau passa per la militarització. Aquestes assumpcions són injustes, generadores de més violència i ineficaces per construir la pau perquè es construeix sobre la cultura de la por.

Ruiz-Giménez denuncià que ens trobem davant de cinc grans negocis: la investigació militar, el de les armes, la seguretat de les fronteres i la corrupció. Cal “qüestionar allò que és militar i recordar que l’Estat ha de donar pau”. Va fer una crida a deconstruir  els discursos hegemònics des de la nostra parcel·la per teixir aliances possibles que vagin contra aquesta estructura de poder global, del paradigma estat cèntric, d’una elit global racista, oligàrquica, que construeix una dicotomia entre blancs avançats i democràtics contra els negres bàrbars. “Les aliances de resistents han de deixar de banda les ulleres, tancar més la boca i obrir els oïdes”, finalitzà la ponent.

Què passa quan un estat és fràgil?

En la segona ponència del matí, Ivan Navarro, també del Grup d’Estudis Africans, va parlar d’una qüestió d’estats fràgils, vides fràgils. Exposà dues paradoxes: el número de conflictes armats s’ha reduït exponencialment però augmenten les víctimes civils i els desplaçaments i, en segon lloc, que tot i reduir aquest els “estats fràgils” han augmentat, havent 125 estats africans sota l’umbral d’estat fràgil entre els darrers 178 de l’índex de drets humans (IDH). 

Que s’entén per estat fallit o fràgil? A partir del final de la guerra freda passen a ser un “problema de seguretat global”, una amenaça física. Passen a veure’s com focus de terrorisme, criminalitat. “Hem passat de la doctrina de la responsabilitat de protegir a la de protegir-nos”, afirmà Navarro. Els estats fallits donen peu a una tutela externa i la justificació d’intervencions militars, sent doncs una classificació política, no hi ha una definició consensuada.

Hi hauria 3 característiques que trobem en totes les definicions: la incapacitat per garantir la seguretat de la seva població i controlar el seu territori, la manca de governança que dóna peu a la lluita constant per l’accés al poder i la incapacitat dels Estats per aconseguir el desenvolupament.

Navarro plantejà que s’ha construït una idea d’estat fracassat a Àfrica. Els factors solen ser sempre interns amb una visió que és un continent ingovernable, incomprensible, intractable i inviable. Però “la realitat és que és un continent invisible”. Els elements que influeixen en aquesta fragilitat són històrics: l’esclavitud, la colonització,  la descolonització i el model extern.

Com tractar a víctimes i botxins

Per finalitzar la jornada matinal, el psiquiatra Pau Pérez, parlà de l’estrès postraumàtic en víctimes i combatents. La primera afirmació és que aquest no existeix com a tal i que igual que els hi passa a les persones de dol, acaba desapareixent, segons Pérez. Hi ha pocs estudis fets sobre els efectes mentals dels conflictes i, per tant, no es pot parlar d’epidèmia traumàtica després d’un conflicte. La mirada clínica és molt limitada davant els danys socialitzats, com ara la desmobilització social degut a la saturació de la gent.

Davant d’aquestes situacions, què cal fer segons Pérez? Una mirada integral per veure el nivell de dany que hi ha per respondre de forma integral i posar el focus principal en la memòria històrica, l’associacionisme, l’enfortiment de les estructures públiques com el metge de capçalera i crear dispositius molt bons per donar resposta a la gent amb afectacions molt greus. Els programes d’atenció a les víctimes, diu Pérez, “han de ser accessibles, descentralitzats i proactius, no esperar a que et vingui la gent”.

A més, ressaltà que cal que siguin programes amb perspectiva de gènere perquè el nivell de victimització es diferent. Segons Pérez només un 2% de la gent necessita un suport d’alta qualitat en general, “la gent és resistent i amb un treball de socialització i comunitari pot ser suficient”.

Unión Fenosa i Nicaragua

La primera conferència de la sessió de tarda va centrar el seu interès a explicar com ha actuat la multinacional Unión Fenosa després del conflicte armat a Nicaragua. “Molts dels conflictes que hi ha al món interessadament estan impulsats a l’ombra per empreses transnacionals”, aquesta és la conclusió contundent que explicava Jesús Carrión, membre del Col·lectiu Ronda i ponent de l’acte.

El gran potencial econòmic de les multinacionals permet que puguin tinguin una gran influència a nivell polític. El fet de  tenir tanta força sempre passen per sobre els drets privats de l’empresa que els drets humans de la societat. És en aquest punt que es genera l’arquitectura de la impunitat Aquest concepte defineix que les empreses puguin treure sempre el màxim rèdit econòmic possible perquè les figures jurídiques sempre els van a favor.

La situació de domini s’agreuja quan el territori es troba en una situació postconflicte perquè normalment no existeix una regulació forta del país, el poble no està organitzat i el bàndol guanyador té tots els factors a favor per repartir-se el botí de la guerra i donar-lo a les multinacionals. És aleshores quan les grans empreses estrangeres es queden amb el monopoli del mercat intern i només busca el benefici propi de l’empresa.

Unión Fenosa a Nicaragua és l’exemple més impactant. En busca del benefici econòmic l’empres privada va tallar entre 12 i 14h el subministrament elèctric al llarg de 2 anys. La raó era que el preu del petroli havia augmentat, comprar-lo suposava més despeses. La solució? Tallar el subministrament al poble.

A més, des del 2000 que Unión-Fenosa no invertia i això provocava electrificacions de persones pel mal estat de les instal·lacions i els pobles rurals no tenien llum perquè la instal·lació era massa costosa per l’empresa. “Deixar entrar multinacionals privades argumentant que oferiran un servei més barat i còmode és quelcom que no és real”, va insistir Carrión. 

Les víctimes també s’han de veure recompensades

Claudia Jiménez, Professora Dret Internacional de la UAB, ha estat la ponent que ha tancat quart dia del curs d’estiu de la UNIPAU. Es tenen en compte les víctimes davant d’un conflicte internacional? Cada vegada més, però s’està molt lluny de l’ideal. Aquesta ha estat la conclusió de l’exposició de la professora.

Jiménez va explicar que actualment la justícia internacional és molt feble i que es pot basar en dues maneres de reparar els danys a les víctimes: el model punitiu i el model restauratiu. En el primer cas l’objectiu fonamental és castigar el culpable i la indemnització de la víctima passa a un segon terme i normalment només és econòmica. En el segon cas, en el model restauratiu, l’objectiu és poder recuperar la convivència a través de la restauració del mal afectat directament a la víctima.

Normalment tota la justícia nacional de cada país es basa en el primer model i molts pocs països potencien i utilitzen el segon model que té més cura i atenció de la víctima. El mateix passa els judicis internacionals, on hi ha pocs tribunals que treballin sota la lògica del segon model. El que més ho fa és el Tribunal Penal Internacional. Però el problema de la justícia internacional és que l’adhesió a aquest és voluntària i sempre rau per sobre la sobirania penal de cada estat.

“Aquest estil de jutjats internacionals són una llum d’esperança per a les víctimes, però moltes vegades els jocs de poder impedeixen que es pugui complir la justícia”, sentenciava convençuda Jiménez per cloure el quart dia d’UNIPAU. 

Notícies relacionades