Publicitat

Pau Casanellas: “Algunes coses molt bàsiques del franquisme s’expliquen molt poc o malament a les escoles”

Fotos: Jordi Pascual

El primer dia complet de conferències al curs d’estiu d’UNIPAU ha comptat amb la presència, entre d’altres, de l’historiador Pau Casanellas, qui ha aportat l’ús del terror i la repressió durant la dictadura franquista. Poc abans de fer la seva conferència a atès elCugatenc.

Sempre es diu que el franquisme no tenia el mateix grau de repressió i terror durant els 40 anys sinó que al principi era molt més clar. Però llavors arribes tu i publiques el llibre Morir matando en què trenques aquesta visió.

Evidentment en proporció no té res a veure la violència de la guerra i la postguerra, a la rereguarda amb els afusellaments i bombardejos contra la població civil, amb la del final del franquisme. Però, sent veritat que als anys 50-60 va haver un cert relaxament repressiu, a la segona meitat dels 60 la repressió torna a estar en primer pla. Així ho demostren les xifres.

Entre finals dels 60 i fins al moment de les eleccions hi ha al voltant d’un centenar de persones mortes a mans de la policia o a comissaries, per tant, responsabilitat de l’estat. Està molt lluny dels prop de 100.000 morts per repressió durant la guerra i els 50.000 de la postguerra però trenca amb la imatge del franquisme com un país que va modernitzar el país econòmicament, amb consens social i societat moderada a partir dels 60.

Com es va crear aquella imatge?

La propaganda del franquisme va explotar la imatge del 600, de Franco inaugurant conjunts d’habitatges públics, pantans... El règim ho va fomentar. Però també ha afectat la poca voluntat que hi ha hagut després d’aproximar-se al franquisme en tota la seva complexitat. Em sorprèn que fins i tot a dia d’avui coses molt bàsiques del franquisme s’expliquen molt poc o malament a les escoles. A l’educació secundària històricament s’ha fet poca referència a la repressió, i especialment la dels últims anys.

Determinada gent d’universitats i periodistes va fomentar la imatge del franquisme com un règim amb el suport d’Estats Units des de l’any 1953, integrat al context internacional. El paper de la societat occidental va contribuir a legitimar el règim o blanquejar la seva imatge.

Què feia el franquisme per mantenir el terror passada la guerra?

La figura dels confidents policials es coneix poc i va durar tota la dictadura. La majoria de règims autoritaris volen revelacions i paguen gent per obtenir informacions. En la postguerra és conegut el paper dels porters dels edificis. Tot i que és una imatge que en l’imaginari col·lectiu s’ubica en la postguerra, es va mantenir fins al 1975. Fins i tot hi ha un document d’aquell any en què es parla de confidents que escoltaven les homilies dels capellans a les esglésies per passar la informació a la policia.

Hi ha documentació d’algun servei d’informació que especifica que convé tenir informes personals de tota la gent d’una determinada circumscripció. Amb el creixement dels nuclis urbans era impossible. La idea hi era igualment. Hi ha una pota policial i una judicial. La primera, amb la mobilització social de finals dels anys 60, reprèn la violència política exacerbada. La segona, a partir de l’any 1963 el franquisme intenta donar una imatge de certa normalitat amb la creació del Tribunal de Orden Público (TOP). En realitat es crea per derivar una part de la repressió cap a un tribunal no militar.

A partir de la creació del TOP es genera una doble via militar i la del tribunal. A mesura que avança el temps hi ha un cescendo de judicis polítics i persones condemnades a penes de presó. Durant la seva existència, el TOP va jutjar 9.000 persones, dues terceres parts de les quals van acabar condemnades. En el mateix període hi ha 4.000 condemnes per consells de guerra. El volum de gent que va sofrir la repressió va ser alt fins a l’últim període.

A partir dels anys 74, 75 i 76 també hi ha molta repressió. Això coincideix amb una visió que ha estès algun historiador d’una oposició molt dèbil i molt dividida. La part de l’enfrontament entre les parts de l’antifranquisme és veritat en bona mesura però la debilitat no és certa. Avui tenim xifres oficials de la conflictivitat laboral d’aquell moment i sabem que Espanya se situava al nivell dels principals països en conflictivitat laboral en Europa tot i tenir el dret de vaga prohibit.

El franquisme no només causava terror amb la repressió, també parlant del judaisme, la maçoneria i el comunisme.

Les referències a la maçoneria i el judaisme naixen en temps de postguerra i es manté tot i que la maçoneria no té tanta força com la que havia tingut als anys 30. És més interessant l’atribució de tots els mals interns a l’enemic comunista internacional. D’aquí la retòrica constant del franquisme de presentar moltes de les mostres d’oposició com a fruit d’una campanya orquestrada pel comunisme per prendre el poder a Espanya. És un element retòric que a la pràctica tenia poc de veritat. Tot i que alguns partits de l’oposició tenien contactes internacionals, rebien poc finançament. Era més un mite que una realitat.

La por explica la construcció sociològica del franquisme. Però, també explica el final del règim?

En bona mesura sí. Ha perviscut la imatge de l’Espanya moderada, acontentada i callada que havia aconseguit Franco. Això contrasta amb les xifres de conflictivitat laboral i els àmbits estudiantil i veïnal. A partir dels anys 70 hi ha multiplicitat de formes de protesta increïble fins al punt que s’ha d’explicar el final del franquisme en bona mesura com una certa victòria de la gent que va lluitar en contra.

Algú pot dir: Franco va acabar morint al llit. Però la previsió era que el règim continués. El govern d’Arias Navarro té un projecte de reforma descafeinada amb voluntat de legitimar la gent que estava al poder a través d’uns mínims canvis institucionals. El retoc fracassa per l’any 1976 es produeix un moviment de protesta espectacular que està al nivell del moviment del 77 a Itàlia o la revolució portuguesa. Això explica la pèrdua de legitimitat definitiva del govern Arias i que fos substituït pel govern Suárez.

Aquest govern es va haver d’adequar en bona mesura a tota la pressió social que hi havia. Inicialment no està clar que Suárez tingués clar el destí final de democràcia parlamentària com va acabar sent. És important tenir-ho en compte pel context internacional ja que també hi havia hagut repressions severes. Per exemple, a Alemanya occidental el partit comunista havia estat prohibit 12 anys. El possible accés del comunisme als governs occidentals genera una campanya d’estigmatització del comunisme i de tot el que soni a l’esquerra. Suárez no preveia la participació del PCE ni de els organitzacions de l’extrema esquerra a les eleccions del 1977. El canvi va ser possible per la pressió social.

Notícies relacionades