Yaneli Fuentes: “Van disparar als peus a un company. Si m’haguessin trobat a mi, no sé què m’haurien fetˮ

Fotos: Jordi Pascual i Ajuntament

Ser periodista és bregar amb poders, que de vegades es troben dins de les redaccions i d’altres en empreses i institucions. Però ser periodista a Mèxic és encara més difícil. Els poders d’allà són narcotraficants, grups paramiliars i un Estat que en el millor dels casos fa la vista grossa. Yaneli Fuentes, periodista de Diario Alternativo, una publicació de Costa Chica (Estado de Guerrero) que sobreviu gràcies a l’activisme, ho ha viscut en la pròpia pell fins el punt que, davant les amenaces de reclusió i mort, ha hagut de venir a Catalunya dins el programa Barcelona protegeix periodistes de Mèxic. Ara recorre instituts d’arreu del país explicant la seva història gràcies al programa de Ciutats Defensores dels Drets Humans. Enmig d’aquestes xerrades als centres santcugatencs, ha atès elCugatenc.

Què expliques als instituts?

– Intento explicar l’activisme periodístic de Mèxic i el treball que faig en favor de la llibertat d’expressió. Vull mostrar com s’informa en comunitats on les tecnologies no arriben i, a més, tenen llengües diverses perquè hi ha moltes ètnies indígenes. Però molts cops acabem parlant de temes més crus que costen d’explicar a gent jove perquè la forma de vida és totalment diferent. A Mèxic les nenes són venudes des de petites, els joves són reclutats pel narcotràfic o per cèl·lules delictives... A més, hi ha repressió de l’Estat per evitar que s’informi de la persecució i dels assassinats als periodistes. A Mèxic no s’ha declarat l’estat de guerra però tots sabem que hi és: contra el narcotràfic, entre grups armats que s’autodenominen d’autodefensa...

Quines reaccions et trobes?

– Molt bones. M’escolten, fan preguntes... M’ha satisfet escoltar un noi que ha dit que vol ser periodista a països llatins.

Abans de l’amenaça de mort o de l’assassinat, com arriben les pressions als periodistes mexicans?

– Hi ha intimidacions, moltes vegades per part del mateix mitjà de comunicació que et diu què pots treballar i què no. La majoria dels propietaris dels mitjans són empresaris i volen que prenguis una línia concreta. Quan segueixes insistint, les agressions augmenten: missatges i comentaris en xarxes socials que inclouen amenaces implícites com “salutacions a la famíliaˮ. A poc a poc te n’adones d’on ve l’amenaça i ets conscient del risc.

Els mitjans no poden garantir mesures de protecció per als periodistes?

– Malauradament no. Els mitjans tradicionals i més grans poden oferir-te alguna cosa, com un vehicle perquè no t’hagis de desplaçar en transport públic, posar-te càmeres de seguretat a casa... Però els mitjans crítics són independents i no tenen aquest tipus de recursos. També poden pagar poc als periodistes: una notícia, 50 pesos; uns 2,3 euros.

Els mitjans que lluitem per mantenir la independència a Catalunya tenim dificultats econòmiques però a Mèxic cal sumar-li les amenaces i coaccions. Com poden garantir la independència?

– Cadascun busca les seves garanties. Al meu mitjà tenim una plataforma digital i una edició impresa. Ens costa molt perquè l’edició impresa necessita molta inversió. Treballem amb recursos propis. Jo mateixa no em dedico al periodisme, faig artesania i visc del turisme. Hem arribat a tenir cinc convenis petits, d’uns 2.500 pesos (116 euros), amb ajuntaments de la regió. És poc però serveixen per garantir el material per a l’edició en paper

Diario Alternativo és activisme.

– En un principi, fa uns cinc anys, no ho volíem així. Amb els anys hem esdevingut el mitjà que la gent busca per fer denúncies ciutadanes, per parlar del que en altres llocs no pot... Ens vam trobar de sobte tancant contactes amb comunitats aïllades que baixaven expressament per agafar exemplars i que hi arribéssim. Fèiem tot el possible per portar-los: els regalàvem i la persona que els recollia els venia per tenir algun pagament que nosaltres no podíem fer. Ràpidament ens vam adonar que fèiem activisme i, quan van començar a amenaçar-nos, ja ens vam posar en el paper de la víctima.

Com s’arriba a comunitats apartades i amb diverses llengües?

 

– Les mateixes persones que ens serveixen com a informants molts cops s’impliquen en el repartiment de l’edició en paper. Ells se senten bé perquè expliquem les seves problemàtiques i reivindicacions. Per això, sense cap contracte, decideixen implicar-s’hi fent una cadena de persones per arribar a llocs apartats.

Fa uns dos anys la Unión de Pueblos y Organizaciones del Estado de Guerrero (UPOEG) va començar a amenaçar-vos.

– Sí, al març del 2017. Ells s’autodenominen grup d’autodefensa constituït com a policia ciutadana, que ha estat contaminada pel crim organitzat i el narcotràfic. Segresten, fan extorsions, amenacen, assassinen... Al diari no ho podem deixar passar i, com som tres persones, potser a mitja tarda he anat a cobrir un acte cultural i per la nit estic fent fotos a un cadàver desmembrat. És quan ho visibilitzem de forma recurrent que consideren que ja no s’ho poden permetre i comencen les amenaces.

Hi ha molts homes que treballen informacions d’aquest tipus i amb els quals sempre arriben a un acord. Però en el meu cas, potser per ser dona, mai han intentat negociar. Arran d’un primer susto s’han desencadenat anys de persecució. Ara m’amenacen en enviar-me a reeducar, que significa enviar el suposat delinqüent a la cel·la i obligar-lo a fer treball comunitari, que pot ser enviar-te al camp, participar amb ells en operatius...

Funcionen com un poder paral·lel a l’Estat?

– Més que paral·lel, és el braç armat de l’Estat. De fet, tenen finançament públic. Són els primers a anar a destruir els moviments socials i les lluites que sorgeixen al territori.

Què us han dit com a diari?

– Que ens enviarien el narco, que ens cremarien les oficines... Tot això em va obligar a desplaçar-me forçosament gràcies al mecanisme de protecció federal. És arran d’això que ara soc al programa Barcelona protegeix periodistes de Mèxic.

Abans de venir a Catalunya, vas ser uns mesos fora de Costa Chica i vas haver de tornar-hi.

– Sí, cinc mesos. Em vaig desplaçar a una altra regió al març del 2018 però vaig tornar perquè necessitava treballar. Quan et desplaces sola i sense suport del govern, l’Estat et desatén. A més, es manté una pressió constant: “Encara ets periodista? Encara treballes per als mitjans?ˮ Soc periodista sempre perquè fins i tot quan dormo poden venir a fer-me alguna cosa com a conseqüència de l’exercici periodístic.

Quan vaig tornar a Costa Chica, vaig estar tancada a casa sense treballar uns dos mesos i vaig sol·licitar protecció a l’Estat. Tot i que la policia estatal em va assignar un acompanyament permanent, mai es va fer efectiu. Al febrer del 2019 van venir a per mi però, per sort, havia marxat a un taller a la ciutat de Mèxic. Sí van trobar a un company, a qui li van disparar als peus per intimidar-lo. Si m’haguessin trobat a mi, no sé si m’haguessin fet res més, perquè ja m’havien intimidat abans.

Vaig decidir no tornar si no em garantien la seguretat. Em van assignar un acompanyament continuat però no és tan fàcil perquè a la comunitat potser som 10.000 veïns i sabia que els que van venir a per mi al febrer havien designat algú per controlar-me. A més, em percebien com una amenaça per portar acompanyament armat. Mentrestant es va agreujar la problemàtica de les policies comunitàries pel control de l’UDOPEG. Quan ho vaig denunciar, em van girar una ordre d’aprensió [figura legal per a la detecció d’una persona]. Em van avisar a temps i vaig poder fugir.

I vas venir aquí directament?

– Vaig ser dos mesos a la ciutat de Mèxic per acabar els tràmits i després vaig venir.

Notícies relacionades