Publicitat

Agroecologia a Sant Cugat: experiències i reptes en moments de crisi

Foto: Clàudia Bell

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

La crisi desencadenada per l’expansió de la COVID-19 ha posat en qüestió molts dels supòsits que donàvem per descomptats sobre el funcionament de la nostra societat, entre ells la idea que podem deslocalitzar tota mena de produccions i confiar que els fluxos globals de subministrament mai s’aturaran. Un dels fluxos que resulta especialment sensible és el dels aliments i de tots els insums necessaris per a produir-los, transformar-los o distribuir-los. L'alimentació és un dret fonamental i bàsic en qualsevol organització social, no obstant, en moments de crisis complexes com l'actual es fa evident que el terme de seguretat alimentària que es fa servir en molts països per assegurar l'accés a l'alimentació per part de tota la població no és suficient ni desitjable. La seguretat alimentària confia i segueix les lògiques dels mercats globals i del sistema agroalimentari industrial que, com hem pogut veure, no poden donar resposta a crisis com l'actual i a més són possibles causants d'aquestes com assenyalen diversos estudis que relacionen el model agroindustrial a gran escala i la pèrdua de biodiversitat amb la generació i propagació de nous virus (https://www.ecologistasenaccion.org/140189/biodiversidad-y-salud-humana/)

En aquest moment és més necessari que mai recuperar la noció de sobirania alimentària (i.e. dret de les comunitats a definir les seves pròpies polítiques alimentàries, i tenir un veritable dret a la producció i accés a una alimentació sana i culturalment adequada) a través d'un model agroecològic. Aquesta proposta s’està intentant aplicar al municipi de San Cugat del Vallès.

Sant Cugat del Vallès, després de deixar enrere la major part de la producció local i dedicar-se a créixer urbanísticament, va veure l’any 2000 com naixien les cooperatives o grups de consum ecològic. El 2005 va aparèixer el primer projecte d’horts urbans i fa 4 anys es va consolidar en el programa Cultiva’t, que cedeix terrenys a entitats per desenvolupar horts comunitaris. Actualment hi participen més de deu entitats en la gestió de vuit terrenys hortícoles, en els que més de 150 persones cultiven amb tècniques ecològiques. El curs 2006-2007 va néixer l’agroecologia escolar per tal de treballar l’agroecologia en un context educatiu, bàsicament a través dels horts escolars. En poc temps va aparèixer el que s’entén com «el far agroecològic de Sant Cugat», la producció als camps de can Monmany de la mà de l’Ortiga. L’Ortiga va guanyar el 2016 un concurs per la concessió a 20 anys d’aquest espai públic, on s’hi fa producció d’aliments, activitats escolars i programes de serveis socials. Més endavant van recuperar-se més espais agrícoles a la serra, com ara la Rural a La Floresta. El Parc de Collserola, des del 2016, amb els nou ajuntaments del parc -i especialment el de Sant Cugat- van impulsar el programa Alimentem Collserola, per organitzar la transició agroecològica de Collserola. Els menjadors escolars de Sant Cugat, ara fa uns tres anys, van adreçar-se a l’administració perquè els posés en contacte amb la pagesia local, per un consum de proximitat. Actualment unes 3.000 alumnes estan menjant verdures de tres explotacions de la serra de Collserola, dues de Sant Cugat. La resta d’escoles esperen també per sumar-s’hi quan sigui possible. També s’està elaborant el pla d’acció de l’emergència climàtica, que inclou una transició agroalimentària, i es preveu que continuïn les actuacions municipals, sent destacable la de l’impuls dels ramats a la serra de Collserola. Cal esmentar també que cada vegada més els negocis locals (botigues, restaurants) s’interessen pel producte ecològic i de proximitat.

El major repte que s’afronta és segurament el consum. La major part d’aquest no té un caire agroecològic i no es veu cap senyal de limitació d’aquest consum per part de cap autoritat, administració o acord internacional. Les petites illes amb experiències interessants poden veure’s ofegades per qualsevol tsunami neoliberal. Cal treballar en polítiques valentes al respecte. La població encara sent que la seva butxaca li fa anar a les grans superfícies, generadores de pobresa en la part productora (per diversos mecanismes de domini, per exemple els preus per sota del cost de producció). A mesura que augmenti la pobresa en la població, per la crisi provocada pel confinament per la COVID-19, per exemple, més i més gent cercarà ajuda alimentària, i fins ara les polítiques han afavorit les grans superfícies i marques. Però si les polítiques ajudessin a la producció local a alimentar les famílies que es fan més vulnerables (i es comencés a limitar la producció contaminant i explotadora), augmentarien les possibilitats de trobar feina al camp. L’altre gran repte és la manca de camps de cultiu, perquè estan sota l’asfalt, i d’aigua, perquè estem al Mediterrani. Això ens porta a que les polítiques han de ser no només municipals, sinó de país.

Laura Calvet Mir i German Llerena

Grup de lectura d’Ecologia Política de cal Temerari

Notícies relacionades