Publicitat

Les quatre ales del capitalisme: ecologia, gènere, imperialisme i explotació laboral

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

Foto: Volpelleres Viu

El capitalisme, segons els llibres bàsics d’economia, és una relació de béns, serveis, salaris, treball i capital que funciona així: les empreses organitzen la producció; generen béns i serveis; els individus/les famílies els compren i tornen diners a les empreses [els textos clàssics del capitalisme parlen de famílies, tot i que el focus és amb l'individu]; així es genera el mercat de béns i serveis. I per la seva banda, els individus/les famílies ofereixen treball; les empreses compren aquest treball i donen diners per ell; així es genera el mercat de treball. Un cercle virtuós que, a més, ha de generar beneficis. I, segons l’economia convencional, aquesta dinàmica ha de créixer. I d’on surten aquests beneficis i el creixement? De quatre fonts. Podríem dir que el capitalisme és com un animal (un bitxo) amb quatre ales que li permeten volar:

1. La primera ala que permet volar al capitalisme ve de pagar menys als treballadors/es que el que val el seu treball: la plusvàlua que Marx va explicar que era la trampa econòmica i que és un robatori de l’empresari/a al treballador/a. Si aconsegueixen reduir els costos laborals (pagant-te menys del que mereix el teu treball), són guanys per l’empresari/a. Això és possible històricament només quan la massa treballadora no té cap més lloc per guanyar-se la vida que treballant a canvi d’un salari, sense per exemple tenir accés a la terra per fer-se els propis aliments, o havent de pagar per tot (casa, educació, salut...).

2. La segona ala ve d’extreure materials i energia del planeta sense retornar-les (ni pagar-les), més enllà del seu límit de renovació natural, solar. Això és el que es diu a vegades que és un deute amb el planeta o amb les generacions que vindran, o les actuals. Les empreses que contaminen el medi, per exemple, i reben multes ridícules, malmeten un recurs que necessitem i a més és l’estat (amb impostos de tothom) qui paga la reparació que es faci (replantacions, descontaminacions, etc). Sobretot en països amb regulacions ambientals febles o inexistents, però passa a tot arreu.

3. La tercera ala ve de no pagar la major part de la feina realitzada: la que fan les famílies per reproduir el treball, és a dir, perquè les persones que treballen per un salari arribin i tornin a la feina pagada en bones condicions gràcies a tasques com alimentar-se, cuidar-se, educar-se, mantenir l’entorn, relacions afectives, etc. Aquestes tasques de reproducció són les que habitualment fan les dones sense cobrar. Des de que als segles XV, XVI i XVII l’edat mitjana va deixar pas al capitalisme, va ser «necessari» que les dones es dediquessin a això i els homes al treball assalariat. Això no va ser acceptat fàcilment, Silvia Federici explica que la caça de bruixes va ser l’estratègia que ho va permetre, una repressió de l’edat de la Il·lustració per separar la Reproducció de la Producció, que havien estat unides fins aleshores.

4. I la quarta ala que permet volar al capitalisme ve de les relacions de poder internacionals que permeten que unes parts del món treballin per unes altres. Quan va néixer el capitalisme (després de 1492, Conquesta d’Amèrica), el domini de pobles llunyans va permetre l’organització del mercat capitalista gràcies a la colònia. Aquesta colònia, aquest domini «d’ultramar», va configurar els fluxos econòmics mundials i encara avui Amèrica Llatina, per exemple, exporta materials naturals barats a Europa i USA, i importa productes manufacturats més cars, de manera que perd en «l’intercanvi».

Per tant, el benefici empresarial ve dels sous, del planeta, de les dones i del colonialisme/imperialisme. Sense això, no seria possible l’acumulació capitalista. I són quatre fonts de reconeguts problemes.

Us animem a llegir alguns textos que aprofundeixen en aquest sentit:

- Nancy Fraser (2020). Los talleres ocultos del capital. Un mapa para la izquierda. Traficantes de Sueños.

- Silvia Federici (2004). Caliban i la bruixa. Traficantes de Sueños.

- Karl Polanyi. La Gran Transformación. Quipu.

Germán Llerena i Laura Calvet Mir, grup de lectura d’Ecologia Política de cal Temerari.

Notícies relacionades