Verd i Negre: la vida lliure

Ecologia Política és una secció promoguda pel grup de lectura d'Ecologia Política de Cal Temerari per tal de fomentar una anàlisi socio-eco-crítica de la societat en què vivim i de promoure transformacions i canvis envers un món més lent, descarbonitzat, desnuclearitzat i ecofeminista, incloent un Sant Cugat en transició i decreixement.

Quan, en política, parlem de Verd i Negre, fem referència a una corrent d'idees a cavall entre l'ecologisme (Verd) i l'anarquisme (Negre) que poden prendre diverses formes i que ha anat evolucionant en una família emparentada però distingible de corrents de pensament. L'ecologia política i social beu del riu Verd i Negre, i alhora hi ha fet aportacions importants.

Henry David Thoreau a Walden (1854) relata la seva experiència vivint en solitari al bosc com una forma de desobediència civil cap a una societat perversa, i alhora un exercici ètic i espiritual de retrobament individual com a ésser lliure en la natura; Piotr Kropotkin a El Suport mutu (1902) ens argumenta que la cooperació entre humans, i també amb altres espècies i el medi natural, és molt més profitosa que la competència, com a bons exemples d'aquesta tradició eco-llibertària.

El Verd i Negre ve de fonts llunyanes, i avui podem identificar diferents corrents de pensament, així com alguns conceptes i idees útils per a reflexionar sobre política:

- Primitivisme, la creença de que les societats preindustrials (o fins i tot preagrícoles) eren més equitatives i sostenibles que l'actual model econòmic alienant i destructiu. Això, que és una certesa documentada científicament, no sembla evitar l'aparent irreversibilitat de la civilització humana, progressivament dependent de la tecnologia i els modes de vida insostenibles basats en l'explotació de la natura.

- Veganisme, la creença de que és moralment incorrecte tractar els animals no humans com béns de consum i conseqüent reivindicació del seu tracte com éssers amb drets equivalent als humans, sovint confós amb el vegetarianisme, que és una opció dietètica estretament emparentada, ja que des de la perspectiva mediambiental una dieta carnívora provoca molta més destrucció (també al clima i a les persones) que una dieta vegetariana.

- Sensocentrisme, Biocentrisme i Ecocentrisme, són possibles respostes a una visió antropocèntrica del món, visió que es comença a posar en dubte. Antropocentrisme és la creença de que l'ésser humà només té responsabilitats morals cap a altres éssers humans, que el món en el que habita és una joguina regalada amb la que pot fer-ne el que vulgui. I jugant amb el món com si fos un engranatge de rellotgeria del que podia obtenir plaers, la nostra civilització ha convertit els éssers humans en consumidors voraços abocats a la destrucció de la vida de la qual depenem. Necessitem posar al centre altres qüestions a més dels nostres interessos immediats, el sensocentrisme (posar al centre la percepció) defensa que tot allò viu que tingui vida psicològica té interessos propis, com ara un peix o una au, i per tant mereix el reconeixement del dret a la vida i la llibertat. El biocentrisme (posar al centre la vida) va més enllà encara en afirmar que el valor moral no està només en aquells individus que tenen vida psicològica, sinó en tots aquells que estan vius. L'ecocentrisme (posar al centre l'ecosistema) va més enllà del concepte d'individu viu present aquí i ara, per a posar al centre la sostenibilitat mateixa de la Vida com a dinàmica física i com a objectiu ètic i polític que transcendeix l'individu i el present.

- Antropocè (no confondre amb Antropocentrisme) és el nom que comença a donar la geologia al període de la Terra en el qual ara habitem, caracteritzat principalment per canvis d'una escala tal, que tant si els humans perduren com si no, els efectes de les seves accions (bàsicament la contaminació) perdurarà encara desenes de milers d'anys. Se sol discutir si l'antropocè començà amb l'agricultura, la revolució industrial o la fissió nuclear, però avui és indiscutible que el món que tenim no s'assembla gaire al que va veure néixer la nostra espècie. Des de l'anarquisme no es discuteix l'evidència científica de la crisi, però si la seva autoria. L'antropocè (etimològicament l'era dels humans), potser no és al cap i a la fi l'obra “dels humans”, sinó l'obra d'una altra entitat geològica. Parlem de vegades de “Capitalocè” (l'era del capital) per a remarcar que la decadència generalitzada del nostre present no forma part predestinada de la naturalesa humana, sinó d'un sistema econòmic abocat al fracàs; usar aquest concepte és expressar la ferma voluntat de sobreviure al col·lapse del capitalisme per poder recordar-ho com un absurd malson.

 

Sovint es fa la crítica al Verd i Negre de ser molt crític amb la societat però oferir poques respostes concretes als problemes d'aquesta, o d'oferir respostes individualistes o aplicables només a petita escala a problemes globals, o bé que només pot existir “a contracorrent” dins un món capitalista. Sovint es diu que quan l'ecologisme anarquista adopta una postura propositiva i de projecció social i política, esdevé ecologia social o política, o seguint la metàfora, que esdevé Verd i Roig. Possiblement el Verd i Negre sigui més un marc mental, filosofia de vida o praxi ètica que una doctrina política, tot i que es materialitza en resistències, subversions i alternatives al capitalisme, tant individuals com col·lectives, que al succeir-se en allò social i cultural, esdevenen polítiques tot i el seu apartidisme.

Sovint acusat de ser una filosofia antihumanista (que és com s'anomena als post-antropocentrismes des de la visió antropocèntrica), el Verd i Negre és el reflex en allò ètic i polític d'una certesa científica: a l'ecosistema de la Terra no hi ha ningú al centre, ni molt menys l'ésser humà, que no és sinó una aparició recent en la història de la vida amb la capacitat cultural d'aprendre a devorar-ho tot. Podria ser una altra cosa diferent l'ésser humà, si seguíssim altres referents culturals? Quines visions alternatives sobre què significa ser humà ens poden aportar aquells a qui Occident portem segles anihilant i tractant de salvatges, pel motiu de que no es dobleguen als nostres dogmes sobre el Mercat i el desenvolupament?

L'eslògan, “No estem defensant la Terra, som la Terra exercint autodefensa!”, nascut a Halkidiki i recollit a Hambach, és un bon resum del què és el Verd i Negre.

Les crítiques radicals de les nocions de “civilització” o “progrés” ens possibiliten preguntar-nos en quin moment i per què vam rebutjar les nostres arrels amb "la natura" i començar a entendre "la ciutat" com un món separat d'aquesta, i si no serà aquesta l'alienació primera que ens va obrir la porta a deixar-nos endur pel tsunami d'un model de desenvolupament econòmic, polític, i cultural insostenible per al futur i injust per al present.

Des de temps antics, la divisió Natura (Ecologia) / Ciutat (Política) ha sigut un pilar fonamental de la construcció de discursos polítics. Com a disciplina acadèmica i espai de militància, l'ecologia política és i serà una de les matrius generadores de sentit més fructíferes del segle XXI, en assenyalar aquesta dependència en un moment de crisi climàtica i ecològica global que sabem que està intrínsecament lligada a una crisi econòmica, política, i també de valors.

Isidre Castañé, membre del grup de lectura d'ecologia política de Cal Temerari

Notícies relacionades