Esther Peñarrubia: “No té sentit que un producte ecològic vingui en un paquet petit des de l’altra punta del mónˮ

Fotos: Jordi Pascual

És doctora en Enginyeria Agrònoma i reconeguda per haver traduït al català i al castellà el llibre Residu zero a casa (Edicions Pol·len, 2016). Esther Peñarrubia i la seva família fa anys que intenten reduir els residus generats a la mínima expressió. La traducció del llibre de Bea Johnson li ha suposat una projecció extra que aquest cap de setmana l’ha portada a la Floresta, de la mà de l’associació ambientalista El Mussol. Just abans del taller que va fer dissabte a la tarda al Centre Sociosanitari, va atendre elCugatenc.

Ja abans de traduir el llibre de Bea Johnson feies tot el possible per reduir els residus generats a casa. D’on neix aquest interès?

– A l’adolescència. Pensava que ser activista seria genial. Ho vaig intentar fent de voluntària de Greenpeace, recollint signatures... A la universitat em vaig poder involucrar una mica en iniciatives sobre el medi ambient. Suposo que haver anat al Cau també ha ajudat molt.

Què va provocar trobar-te a Bea Johnson a la teva vida?

– Que traduís el llibre. Vaig veure un vídeo d’ella i immediatament la vaig contactar dient-li que m’agradaria que el seu llibre estigués en català i en castellà perquè en aquell moment estava en pocs idiomes. Volia que els meus familiars i amics que no sabien anglès poguessin llegir-lo. Però li ho vaig proposar sense haver-ho llegit! Vaig pensar: “Espero que sigui bo perquè m’estic llençant a la piscinaˮ. I ho va ser de bo.

I et va fer descobrir coses...

– Per exemple, vaig descobrir la luffa per rentar els plats. La gràcia va ser que mentre vèiem el seu vídeo a casa, vam descobrir que ja fèiem moltes coses però encara hi havia algunes que no. En lloc d’anar a poc a poc, directament em vaig posar en contacte amb ella.

Quan et vas trobar el vídeo buscaves una recepta per fer dentífric casolà. Molta gent ni es planteja que això es pot fer.

– Així és, i el vam utilitzar durant un temps però a l’estiu quedava molt líquid. Evidentment, hi ha moltes receptes que es poden fer i amb bons resultats.

Molta gent et dirà que no té temps per buscar productes amb menys plàstics o per fer productes casolans.

– Jo tampoc tinc gaire temps lliure, amb dos fills petits i la feina. El temps és el mateix per tothom i, si vols, l’utilitzes per comprar a granel i canviar l’estil de vida per no generar residus.

És possible no generar cap residu?

– Si vius a una cova i sol, potser. Si vius a un poble o a una ciutat, no, el zero és impossible. Però es pot arribar a molt poc. Bea genera un quilo per tota la família. Nosaltres també som quatre i, tot i que superem el quilo, generem molt poc.

En el consum conscient de vegades et trobes en dicotomies curioses. Per exemple, un producte d’agricultura ecològica que ve envoltat en plàstic i aquest mateix producte però sense ser d’agricultura ecològica que el pots aconseguir a granel. S’han de prendre decisions difícils.

– És un conjunt. No només es tracta que sigui ecològic i local sinó que l’embolcall és igual d’important. No té sentit que un producte ecològic vingui en un paquet petit des de l’altra punta del món.

O, per exemple, intentes reduir el consum de carn i et trobes que hi ha hamburgueses veganes que et venen ben embolcallades en plàstic però, en canvi, les de carn les pots agafar amb una carmanyola a la carnisseria. Treus l’impacte de les pràctiques nocives de la indústria càrnia i acabes generant més residus...

– En aquests casos hi ha dues opcions. O t’ho fas a casa –les hamburgueses veganes són fàcils de fer– o parles directament amb el productor. Els clients podem demanar coses directament a les empreses. Gairebé sempre t’escolen i, de vegades, et fan cas. És molt més eficient si ajuntes vàries famílies, perquè així és més fàcil arribar a un acord amb el productor.

Nosaltres ho hem fet amb la llet. La volíem en vidre i propera. Vam fer una trucada i ens la porten a casa. Arran d’això, més famílies al nostre voltant s’hi han sumat. Com a consumidors tenim molt de poder.

També es poden ajustar hàbits. Tu mateixa, no has trobat iogurt sense pot de plàstic però, quan en comptes, agafes un pot gran.

– Fa anys fèiem iogurt a casa a partir d’un de petit. Quan van néixer els nostres fills, ens vam passar a l’altra opció, la de l’envàs gran. La mateixa empresa que ens subministra la llet té iogurt d’un quilo però amb envàs de plàstic. No hem aconseguit que es passin al vidre i des de fa un any hem tornat a fer-lo a casa. Amb un iogurt petit pots fer un litre així que només generem un petit envàs de vidre com a residu.

També hi ha el pas posterior, quan ja tenim el residu. Anys enrere l’administració havia fet una gran aposta per fer compostatge a casa. Ara s’ha perdut?

– Crec que no. La gent que vol fer-ne, sap on ha d’anar. Els consells comarcals faciliten els compostadors. Abans els regalaven i ara et fan fer un dipòsit de 30 euros que et tornen si el fas servir bé. Funcionen perfectament. Al meu voltant hi ha gent que em pregunta què ha de fer si no té un pati o terrassa... Llavors els recomano quin tipus de compostador s’adequa més a les seves necessitats. Potser no és una gran moda però hi ha molta gent interessada en fer compost.

En canvi, quan es fan campanyes publicitàries es posa molt èmfasi en el reciclatge però s’obvia tota la resta.

– Potser ens hauríem de fixar en qui fa les campanyes. Hem de pensar si reciclar és el primer pas o és dels darrers. Reciclar ja és gestió dels residus. Per tant, és molt més eficient fer que aquests residus no entrin a casa canviant els hàbits de compra.

Defenses que el canvi d’hàbits també t’ha fet gaudir més del temps. Ara vas a comprar amb la bicicleta. És una qüestió d’actitud?

– Sí, i també de què t’agradi. Si el que t’agrada és anar cada dia amb el cotxe al súper, fer cua, aparcar i omplir-ho tot de paquets, doncs fantàstic. A mi no m’omplia.

Fantàstic però nociu per al medi ambient. No només podem pensar en què ens agrada.

– Clar, i per això és important explicar que hi ha alternatives: que un dia pots anar en bicicleta a visitar un productor que hi ha prop del teu poble per agafar diversos formatges. Com no pots fer-ho cada dia, has de canviar els hàbits i reservar un dia a la setmana per dedicar-t’hi. Són idees que Bea comenta al seu llibre i que ajuden a optimitzar el temps.

I econòmicament què suposa?

– El marit de Bea va fer un estudi on va trobar un 40% d’estalvi en despeses de la llar. Ells viuen als Estats Units i no hem adaptat l’estudi a la realitat catalana però puc assegurar que si compres de segona mà estalvies molts diners que pots destinar a coses que t’omplen, com ara menjar ecològic, de qualitat i proximitat. També ens hem d’acostumar a compartir. No cal que tinguem coses a casa per només utilitzar-les un cop a l’any. Segur que hi ha molta gent que t’ho pot deixar. És tant senzill com fer un WhatsApp al grup d’amics.

Tot i que no has pogut fer el càlcul econòmic, a la traducció del llibre sí has afegit referències d’aquí.

– Sí, en la versió en castellà he posat exemples a nivell espanyol i en la catalana exemples de Catalunya.

És possible canviar el model a Catalunya?

– I tant! Amb les xerrades que he pogut fer m’he trobat molts grups de famílies, professors... que em demanen per on començar. Fa goig veure que a Catalunya hi ha gent amb ganes de canvis i estem molt preparats. Tot i que també cal picar la porta de l’administració perquè projectes com el del retorn d’envasos tornin a ser una realitat.

Calen polítiques públiques, llavors. Fa poc hem tingut l’exemple de les Illes Balears amb la llei que prohibeix els plàstics d’un sol ús.

– És genial! Vaig tenir l’oportunitat de felicitar-los perquè és un exemple real i actual molt bo.

I de molta valentia política.

– Totalment, però d’això es tracta. Si no ho intentes, segur que no ho aconsegueixes.

Alhora, cada cop es parla més d’economia circular i hi ha institucions que s’hi impliquen. Està funcionant o s’ha convertit en una marca?

– Vull pensar que sí que funciona perquè a nivell europeu darrerament s’estan debaten aquests temes de manera constant. No crec que sigui una marca perquè és obvi que o canviem el model econòmic o no podrem seguir amb el ritme que portàvem durant les darreres dècades.

Una de les grans lluites que ens queda per fer és la de l’obsolescència programada?

– Sí, és un problema molt important. Si donem tot el poder a les empreses privades, poden fer el que vulguin. Però també hi ha marques que t’asseguren que la producció té uns materials concrets i segueix criteris ètics. Potser és una mica més car però hem d’intentar col·laborar amb aquestes empreses que potser no són tan grans, ni conegudes, ni fan anuncis amb gent famosa, però en canvi creuen en uns ideals cap a la sostenibilitat.

Notícies relacionades