Fotos: Jordi Pascual

1.200 persones, segons la Guàrdia Urbana, es van manifestar dissabte als carrers de Barcelona per demanar mesures urgents per aturar el canvi climàtic en l’anomenada Marxa pel Clima. El santcugatenc Isidre Castañé va fer una crida a la ciutat per acudir a la manifestació i, des del seu lloc de feina, subcontractat pel Departament d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, ha estat al darrere de la crida en la seva vessant de conjugar la justícia climàtica amb la infància, ja que són les noves generacions les que sofriran o gaudiran dels errors i encerts que fem avui dia.

– Com s’impliquen els nens en una reivindicació que suposa una reflexió crítica del món actual?

– Sempre he treballat en infància i en aquesta manifestació era especialment important. Fins i tot hi havia un petit bloc d’infància dins del bloc de futures generacions. Entenc que l’educació no només és per als més petits, també ha d’arribar a les famílies i l’entorn social que participa de la criança d’aquests nens. El que és nou, potser, no és la presència dels nens sinó que aquesta lluita ja no és només pels més petits; afecta a les nostres vides avui dia.

– Com decideixes implicar-t’hi?

– Treballo a un espai d’educació infantil. Quan vaig saber de l’existència d’aquesta marxa de seguida vaig considerar que el meu lloc de treball era un espai adequat des d’on fer campanya per aquest esdeveniment. Des de l’Ajuntament i altres institucions es munten activitats d’intercanvi, reciclatge... i, per tant, aquesta situació ens podia permetre estar com una organització més.

– És prou coneguda la Marxa pel Clima?

– Malauradament és la típica manifestació que és coneguda el dia després. L’anterior que es va fer a Barcelona, fa més de tres anys, va ser un bon esdeveniment tot i que no hi va anar gaire gent si es compara amb altres manifestacions més conegudes. En la direcció política que portem, cada vegada més gent s’hauria de mobilitzar. És un assumpte que ha de guanyar protagonisme a l’agenda política.

– Som a temps? Els experts diuen que tenim entre 10 i 15 anys per evitar el col·lapse ambiental.

– Anem més lents del que hauríem però sóc optimista. Hi ha un discurs que es ven des d’algunes esferes que ve a dir que quan les coses estiguin molt complicades hi haurà científics que inventaran alguna cosa, els polítics trobaran les mesures adequades o els empresaris deixaran de ser dolents. Són discursos que ens alienen com a protagonistes d’aquesta realitat política i, a més, no són realistes. Sovint la consciència general de la població passa d’aquest discurs al de “tot està perdut i ens morirem com a espècie quan ens haguem de morirˮ sense aturar-se a pensar que tenim el poder per canviar les coses.

La consciència de la gent està canviant perquè el que abans eren dades científiques han esdevingut experiències. Tothom veiem els efectes del canvi climàtic. El que és més dubtós és si la consciència està canviant a la velocitat que cal o en la direcció correcta.

– I una cosa són les consciències i una altra les polítiques.

– Essencialment és un problema democràtic, és a dir, per quines coses lluitem els ciutadans i quines responsabilitats exigim als nostres polítics. Per això considero que el canvi climàtic és un tema polític central i, tard o d’hora, haurà de ser vist així per la política general a nivell mundial.

– Si cala el discurs d’una solució màgica mentre fem petits passos, podem caure en la dinàmica de no canviar el fons del problema. Seguir fent el mateix però pintat de verd.

– És el que es diu greenwashing o capitalisme verd. És paral·lel al discurs que s’ha venut durant molts anys de creixement sostenible.

– I encara avui es ven...

– Sí però no hi ha ningú que s’ho empassi perquè es desmunta per si sol. Una cosa que creix no pot fer-ho de manera sostinguda perquè hi ha els límits del que la sustenta en vida. És a dir, no podem ser més humans dels que cabem físicament, alimentària i energètica. Per més plaques solars o aerogeneradors que fem, el problema de base és el mateix. El capitalisme verd ens diu que podem trobar oportunitats de negoci capitalista i explotador de forma sostenible; el que no és possible.

En la crisi ambiental intersequen tots els problemes d’injustícia social. Té a veure en l’accés als recursos, en patir les conseqüències de la devastació, la renda, la nacionalitat, el gènere... Per això l’eslògan de la Marxa pel Clima era tant clar: Canviem el sistema, no el clima. Hem arribat a un punt en què una de les dues coses ha de canviar, i nosaltres hem de decidir quina.

Alhora, entrem en un nou cicle polític. L’eix dreta-esquerra tradicional perd pes a tot el món i veiem aterroritzats l’ascens d’un nou feixisme. Són tots misògins, homòfobs, racistes, classistes... No és casualitat que també siguin negacionistes del canvi climàtic. És un nou rebranding del capitalisme sobre una lògica més brutal que la que seguien quan encara es podia creure en el creixement. Es reformula un nosaltres com més excloent millor per plantejar polítiques nacionalistes d’apoderament de la riquesa. La reforma del capitalisme per al segle XXI és Trump, Bolsonaro...

– Això és com dir que ells ja saben que hi ha el canvi climàtic però que aposten perquè el superi només una part de la ciutadania, aquells a qui es deuen, i a la resta que els bombin.

– És una lògica de dominació que es presenta generalment com a nacionalisme però, com totes les formes de nacionalisme, el benefici no recau en el poble sinó en les elits que el dominen. Com més opac i dictatorial sigui el govern, més beneficiades seran les elits. Per això dic que és la reformulació d’un nosaltres excloent, és a dir, una minoria. És preocupant veure com la majoria de la població compra aquests discursos d’odi i exclusió. A les esquerres els està costant entendre-ho.

A les darreres eleccions alemanyes hem vist com, alhora que augmenta aquesta nova dreta, també pugen els partits verds. Això té a veure amb la reformulació del nosaltres. El capitalisme ja no es preocupa a estendre’s a tot el món, sinó que es protegeix a cada país. L’ascens dels verds és una resposta als nous eixos polítics que es comencen a dibuixar per al segle.

– Al decàleg que acompanyava la convocatòria de la Marxa pel Clima hi havia algunes mesures que escoltem amb una relativa assiduïtat, com el canvi del model energètic; d’altres de les quals se’n parla menys com la reducció del consum de carn i també unes darreres que molta gent no vincularia amb la crisi climàtica, com les desigualtats.

– És, per tant, un problema que s’ha d’abordar des de molts llocs al mateix temps. No només genera molts problemes sinó que qualsevol solució precisa de moltes mesures diferents. En el cas del vegetarianisme i veganisme, per exemple, s’hi barregen motius diversos: benestar animal, efecte sobre el territori, salut... Jo sóc quasi vegetarià –menjo peix i carn de tant en tant–, ho faig des d’una perspectiva ambiental. El principal origen de gasos d’efecte hivernacle és la ramaderia.

Però ens hem de posar en alerta perquè hi ha un ambientalisme conservador que diu que els petits canvis són poderosos, és a dir, que canviant la teva dieta pots canviar el món. És cert per l’impacte ambiental però es pot caure en la trampa enganyosa de fer recaure tota la responsabilitat sobre l’individu obviant els components polítics i socials que porten als individus a prendre aquestes decisions, com per exemple que l’alimentació ecològica és més cara o, a nivell de mobilitat, que hi ha llocs on no es pot anar amb transport públic. Al capitalisme ja li va bé fer recaure la responsabilitat moral sobre l’individu perquè així obvia que és una qüestió purament política. Si seguim amb l’exemple de la dieta, no només és això, cal també un canvi estructural en l’ús de la terra, la producció i distribució d’aliments.

El mateix ens passa en altres afers com la immigració, cada cop més vinculada a qüestions climàtiques mentre es tanquen fronteres. Ens hem de preguntar quines respostes donem a aquests problemes generats essencialment pel nord global. O l’habitatge: ha de respondre a interessos privats i especulatius o a un dret? Hem vist quina és la dinàmica general i per això les alternatives habitacionals al capitalisme incorporen components ecològics.

– Passada la Marxa, què haurien de fer els nostres polítics?

– Hi confio poc perquè, de fet, el creixement de la ultradreta és resultat del seu descrèdit. És complicat perquè és un tema de valors. Aquestes polítiques impliquen reconèixer-nos a nosaltres, és a dir, fins i tot les classes populars aquí són privilegiades des d’una perspectiva global. És molt difícil abandonar els privilegis si no som conscients que els tenim. Per això entenc que en primer lloc ha d’haver un canvi en els valors. En tot cas, on el canvi polític va més avançat és perquè el canvi ideològic es va donar abans.