Marta Tafalla: “És possible que ens extingim però, encara que sigui per dignitat, hem d’intentar fer alguna cosaˮ

Fotos: Jordi Pascual

Doctora en Filosofia i professora de la Universitat Autònoma, la santcugatenca Marta Tafalla té clar que cal canviar el sistema per garantir la supervivència de l’espècie humana. La crisi climàtica i la manca d’empatia en la relació amb la resta d’espècies que habiten el nostre únic planeta són elements centrals del seu darrer llibre, Ecoanimal. Una estética plurisensorial, ecologista y animalista [Plaza y Valdés Editores, 2019], un treball de dos anys en què defensa l’estètica com un valor que ens ajudi a construir una nova relació més ètica i ecològica de la humanitat amb el planeta i la resta d’animals. Però, per aconseguir-ho, també cal tenir una estètica menys superficial, que es basi en els coneixements científics i en la percepció a través de tots els sentits.

A Ecoanimal Tafalla no només fa l’aposta estètica que la porta a parlar de formes artístiques com el land art sinó que també defensa opcions polítiques transformadores com ara el veganisme i l’ecofeminisme. Ho fa parlant dels sentits i de la percepció del món des de la diversitat funcional perquè ella és anòsmica –va néixer sense olfacte– i això l’ha portada a interessar-se per l’olfacte, els sentits i com s’interrelacionen entre ells.

Fas una defensa del veganisme i del vegetarianisme. Com interpretes l’interès mediàtic dels darrers mesos?

– Ens cal entendre el context. Els mitjans i els polítics no ajuden. Estem en una crisi ecològica brutal, és a dir, si no fem res ens extingim. Hi ha estudis que apunten a un error en el càlcul dels indicadors del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) i diuen que si no canviem la dinàmica el canvi de temperatura a final de segle pot ser de 7 graus. Aquest és el problema: que hi ha un milió d’espècies en perill d’extinció, que nosaltres mateixos ens posem en perill, que ho destruïm tot, contaminem els mars...

Els moviments ecologistes i animalistes fa temps que proposen alternatives i sembla que ara el seu missatge arriba amb més força tot i que de vegades a les oïdes de persones que no entenen el context. Els moviments vegans plantegen que una de les accions individuals que podem fer en aquest context és canviar la nostra alimentació. És cert que hi ha accions que no podem fer al nostre dia a dia perquè cal prendre acords internacionals però també podem fer coses a la nostra quotidianitat: volar menys, no tenir cotxe, canviar l’alimentació... Menjar és clau perquè ho fem diverses vegades cada dia.

Hi ha gent que ho veu com demanar-nos canvis individuals mentre els grans canvis dels més poderosos no arriben...

– Sí, d’acord. És cert que els més poderosos no volen liderar el canvi. Però els científics ens diuen que o moren milers de milions de persones o que ens morim tots. És possible que anem a l’extinció i ja no puguem fer res. Però, malgrat tot, encara que sigui per dignitat, hem d’intentar fer alguna cosa. I sí, hi ha coses que podem fer des de la nostra individualitat.

Des d’una vessant més animalista, al llibre dius que hi ha gent que decora el plat amb cadàvers. No creus que utilitzar un llenguatge tan dur pot fer que molta gent ni es plantegi el canvi perquè se sent atacada?

– Potser algú se sent atacat però hem de fer que la gent reaccioni. Hem de buscar formes de parlar que posin en dubte coses que la majoria de persones tenen molt assumides. Allò dels cadàvers ho deia sobretot per la cuina innovadora dels grans cuiners. La cuina ara és molt més estètica, ja no només és menjar. Això encara banalitza més menjar animals perquè va molt més enllà d’alimentar-se. Bàsicament és fer art amb cadàvers.

El canvi és complex perquè hi ha milers de persones que deuen els seus ingressos a la carn i als derivats d’animals. Hi ha comarques senceres a Catalunya on la gent viu de la ramaderia i aquí mateix –l’entrevista està feta a la terrassa d’un bar– estem flanquejats per una xarcuteria i una carnisseria...

– Però és molt recent! La humanitat mai no ha menjat tanta carn com avui dia. Els nostres avis i besavis basaven la seva dieta en verdures, llegums, cereals... i de tant en tant menjaven una mica de carn o de peix. És el negoci el que ens ha anat convencent de posar la carn i el peix al centre de la dieta. Perquè, a més, ens ho venen molt barat. El cost ecològic és enorme però l’econòmic és barat gràcies a subvencions, a abaratir costos de producció a costa del benestar animal...

Al llibre dius: “Menjar animals pot generar experiències estètiques positives només si ens mantenim a un nivell superficialˮ.

– Correm el risc de pensar que les vaques són llet i els porcs són pernil sense veure res més. Això té a veure amb què la majoria de gent veu l’animal quan ja és mort però no ha tingut cap mena de contacte amb ell quan estava viu. Anys enrere tampoc no era així. Hem perdut empatia.

Proposes una estètica més basada en el coneixement que en l’aparença...

– Sí, tot i que també hi és l’aparença. Si surts al camp a veure ocells, gaudeixes de l’aparença. La gràcia és fer un esforç per entendre el que veus: com viuen, quines relacions socials estableixen, per què fan el que fan... Si entens com són els ocells és més fàcil que hi empatitzis. En canvi, quan no saps res, no pots empatitzar-hi. Per exemple, molta gent no sap que el tipus d’intel·ligència d’un porc és molt similar a la d’un gos. La gent no acceptaria que tractéssim els gossos com tractem els porcs.

Al llibre dius, justament, que l’estètica actual està molt basada en la vista. Això fa que anem al camp i mirem el paisatge com si fos un bodegó. És molt difícil canviar-ho quan bona part de la història de l’art reforça aquesta mirada.

– El sistema educatiu i el nostre món en general estan muntats d’una manera que fa que la gent no tingui coneixements científics. A més, explicar bé la biologia no és llegir un llibre de text, és a anar al camp i que t’ensenyin a entendre el que veus. Si et sents part dels ecosistemes i entens el mal que els fem, tens els instruments per raonar i buscar alternatives al que fem malament. Si no en tens ni idea, directament no entens el problema.

No ens sentim part d’ecosistemes perquè els hem alterat tots. Vivim a ciutats, el camp està carregat d’agricultura, els boscos estan limitats per totes bandes... Ens creiem els amos del món.

– I això és perillós. Som molt destructius però, alhora, som molt vulnerables. Ens posem en risc a nosaltres mateixos. No controlem la Terra, només li fem mal. En la cursa destructiva, ens destruïm a nosaltres mateixos.

Algú et dirà alarmista...

– D’acord, però tot el coneixement sobre el canvi climàtic i la destrucció del planeta el tenim des dels anys 60. No hi ha hagut reacció. Potser hem de pujar el to.

Defenses que un dels motius pels quals els humans som així és perquè ens creiem éssers subdivins amb una ànima que està al marge del cos i, per tant, un dia ens alliberarem. Tenim voluntat de transcendència.

– És un dels motius que hi ha per no voler entendre la natura. Tenim la consciència que som d’un altre món. “El meu regne és d’un altre mónˮ, que diu l’evangeli, és la cosa més perillosa que s’ha pogut dir mai. Com és la religió en què ens han educat, pensem que és bona. Però en aquest sentit el cristianisme és una religió molt perillosa. Ens fa creure que la Terra no importa perquè és una mena d’escenari temporal.

En canvi, les religions animistes, que de vegades mirem pensant que són inferiors, són molt més serioses. Et diuen que cal protegir la Terra perquè és la llar dels avantpassats, els boscos perquè tenen ànima... Encara que ens puguin semblar religions primitives, tenen molta més profunditat que el cristianisme. Et mouen a identificar-te i protegir la natura.

I quan algú intenta trencar la dinàmica queda com una petita branca del cristianisme, com una expressió artística amb poc impacte en comparació amb altres com li va passar al land art...

– Efectivament, les veus crítiques són minoritàries i amb poca força. Clar, quan et diuen que ets fill de déu i que tens una ànima immortal, et senta bé perquè et creus important.

Em recorda a una reflexió que fas al llibre: És més interessant saber que hem arribat a ser el que som com a fruit de l’evolució que no pensar que és perquè som d’un altre món.

– Sabem massa poc de l’evolució, tot i que és fascinant: com la vida sorgeix al mar, hi ha animals que passen a viure a la terra i alguns d’ells tornen al mar, per exemple. El problema de la teoria de l’evolució és que ens diu que som animals i això no ens agrada.

Proposes reconnectar-nos amb la natura entenent que cada individu percep el món d’una manera en funció de la seva mida, dels seus sentits...

– Darrerament s’estudia molt la sensorialitat. És fascinant i ens explica les incomprensions que tenim respecte d’altres espècies. Conèixer altres sentits i quins són principals en altres espècies ens ajuda a entendre el món i les diferències respecte com els humans percebem el món.

A més, és fals que les persones percebem el món de la mateixa manera. Bona part del llibre el dediques al teu cas particular; com néixer sense olfacte afecta al teu dia a dia i a la incomprensió del que t’explica altra gent.

– Sí, hi ha molt poca gent que coneix que es pot néixer sense olfacte o perdre’l durant la vida. Si ets anòsmica hi ha moltes coses que fins que no creixes, te les expliquen i les raones no entens, com quan et diuen que la roba està bruta tot i no tenir cap taca. El món és com el percebem.

Fas aportacions interessants per a qui mai ens havíem plantejat els sentits, com que el sabor és una barreja del gust i l’olfacte.

– Perquè en general sabem poca biologia, suposo que perquè quan ho estudies te n’adones que ets molt semblant a un ximpanzé, i la gent no vol sentir que és un animal. Fixa’t que molts dels nostres insults són noms d’animals: bèstia salvatge, porc, burro... És absurd no voler ser animals perquè el que som, justament, és animals.

Reivindiques l’ecofeminisme. Quina aportació fa a tot el que hem estat parlant?

– Sap vincular el pensament ecologista amb les qüestions socials. És a dir, els problemes ambientals i de destrucció del territori van molt vinculats a la desigualtat perquè la gent pobra ho patirà més. Això et permet veure que amb un augment molt ràpid de la temperatura tindrem un apartheid climàtic, és a dir, els rics es podran refugiar com a mínim durant un cert temps i els pobres moriran. Vaja, l’ecofeminisme ens mostra que les formes de desigualtat estan interconnectades. També ens ajuda a pensar que una de les causes del canvi climàtic és la superpoblació humana, que té a veure amb la visió patriarcal de la reproducció.

I seguim dient que hi ha prou aliments per alimentar tothom...

– És tan absurd... No acceptem, fins i tot molts ecologistes, que hem de controlar la nostra població. Fixa’t que avui dia només un 4% de tots els mamífers de la Terra són animals salvatges. El 96% restant som humans i ramaderia.

El problema de la perspectiva de gènere que proposa l’ecofeminisme és que si l’intentem aplicar al món animal no humà, en tant que el gènere és una invenció humana, no es pot traslladar a la resta d’espècies. Això fa que, per exemple, ens trontolli que unes responsables d’un santuari vegà utilitzessin el terme violació en la relació entre galls i gallines.

– Sobre el cas concret dels galls i les gallines, un dels problemes és que són animals domesticats, és a dir, seleccionats pels humans fins canviar-los la conducta. És cert que algunes espècies de galls tenen un comportament que va més enllà de tenir relacions sexuals per reproduir-se, són més agressius per culpa nostra. Per tant, és lògic separar els galls i les gallines. Ara bé, potser és cert que el terme violació no és el millor.

Però l’ecofeminisme no tracta de jutjar els animals des del gènere, que és una construcció nostra. El que proposa és veure els vincles entre l’explotació de la natura i de les dones. Hi ha tipus d’explotació amb punts en comú: per exemple, una de les raons de l’explotació animal és dir que les altres espècies són menys intel·ligents a l’igual que el masclisme sempre ha dit que les dones són histèriques i poc racionals. El mateix passa amb el racisme. Quan veus que diferents sistemes d’opressió argumenten d’una manera similar, els entens millor.

Al final hem incorporat al nostre vocabulari els termes racisme i masclisme però, en canvi, el terme especisme encara no ha arrelat.

– Sí, i així i tot això acceptar els termes racisme i masclisme ha sigut una lluita llarga. Ho acceptem però encara avui les feministes són atacades a les xarxes socials, fins i tot més que els animalistes.

Si no ens respectem entre humans, com hem de respectar la resta d’animals?

– Podem ser molt agressius, especialment si es creen condicions idònies com ho és, per exemple, l’anonimat de les xarxes socials.

Però hi ha reacció: Greta Thumberg, Fridays for Future, Extinction Rebellion...

– Ni que sigui per dignitat! És il·lusionant. La Greta em sembla meravellosa i, a més, és una lliçó que, sent una noia tan jove i amb Asperger, ho vegi tot tan clar.

Hi ha qui diu que està al servei d’algú...

– Al moviment ecologista i animalista se’ls ha criminalitzat sempre. El mateix els va passar als primers climatòlegs que van advertir del canvi climàtic.

Sabent això, potser no hauríem de parlar de negacionistes sinó d’ecofeixistes, és a dir, salvar una minoria i la resta que acabi morint a causa del canvi climàtic.

– És possible tot i que també hi ha gent amb motivacions diferents. Estic segura que hi ha una minoria, aquells cristians extrems que a més són creacionistes, que de debò no es creuen el canvi climàtic. A qualsevol persona que posi en dubte el sistema capitalista neoliberal i que digui que estem en perill li fan la vida impossible.

Notícies relacionades