Elisenda Dalmau

#Micromasclismes

El diumenge vaig tenir la sort –bé, sort perquè vaig comprar les entrades amb temps– de veure al Ricardo Darín i a l'Andrea Pietra sobre l'escenari a Escenas de la vida conyugal al Tívoli.

L'obra era una adaptació de la pel·lícula d'Ingmar Bergman però adaptada per Francesc Masllorens i Federico González del Pino i dirigida per Norma Aleandro. Em va sorprendre, negativament.

‘Sorry we missed you’

Ken Loach i Paul Laverty ho han tornat a fer. Sorry we missed you és una pel·lícula que retrata perfectament el món on vivim, la precarietat en la qual vivim i estem sotmesos. Feines que ens condemnen a passar el màxim temps fora de casa, on podem ser acomiadats d'un moment a l'altre o on ens obliguen a ser autònoms sota la gran premissa de la llibertat falsa d'horaris.

Violència 2.0

Fa uns anys que vaig deixar el cinema per a dedicar-me als mitjans digitals i vaig fer-ne d'aquesta, la meva –nova– professió. Si bé em serveixen per guanyar-me a la vida, i m'encanten, reconec que són una arma de doble fil. I ni sóc cap nostàlgica, ni estic en contra de la tecnologia, més aviat tot el contrari. Els mitjans digitals i la digitalització han portat molts avantatges socials: estem més connectats, tenim més accés a la informació i, fins i tot, podem gravar una pel·lícula amb un telèfon mòbil.

730 dies

Seré breu. Segurament hagi de tractar un tema específic sobre Valldoreix i Sant Cugat i no sé exactament de què parlar, perquè personalment, estic tan agraïda en aquest municipi des de fa un temps que només em surten paraules bones. Tot i que no soc cap naïf i sé que hi ha molts problemes a solucionar. Així que començo donant les gràcies, perquè ja deu fer dos anys que estic instal·lada aquí i en aquest temps tot ha anat a millor.

Violència verbal

Sovint el silenci ens condueix a la reflexió, pensem quan ens quedem sols amb nosaltres mateixos. Quan trobem aquell espai per a reflexionar. El Silenci em va fer escriure el meu primer llibre, El año de la mudez, buscant un denominador comú per aquelles històries que volia enllaçar i que un dia em va fer reflexionar: Què passaria si tots ens quedéssim muts? Com ens relacionaríem?

Setembre

Per a mi l'any comença al setembre, com el curs escolar. El 31 de besembre? Bé, pura festa major. Setembre és quan tornes de vacances amb la ment desperta i enfiles l'any. Faré això, faré allò altre. M'apuntaré al gimnàs, faré aquell curs d'anglès i m'escaparé més els caps de setmana, etc. Siguem realistes, setembre és el mes de les propostes. Després ja enfiles l'any i la resta ja és una continuació. Recau sobre nosaltres tirar endavant el que ens hem proposat.

Mediterràniament

Quan comença l'estiu una s'imagina ja agafant el camí que porta a la platja, imaginem, per exemple Cadaqués. La bossa, la tovallola, la crema solar, el banyador, aquell llibre que d'ençà que has començat no pots deixar, les ungles dels peus pintades del color que remarca el bronzejat i una mica d'efectiu per si pares a fer un vermut al xiringuito de torn.

#TrashtagValldoreix

Aquest article és ben diferent de la resta, proposa un repte i neix d'una anècdota. I és la següent: aquest matí, mentre passejava els gossos a primera hora per la zona de Can Badal, he girat per un dels camins que duen a la riera i posteriorment he seguit per un camp on hi vaig sovint, es tracta d'una zona on, si ens endinsem una mica més, trobem una estructura de casa abandonada.

Bé, al mig del bosc he començat a veure plàstics. Un, dos, tres, quatre, cinc... així que, com que portava una bossa pels gossos, indignada pel gènere humà, els he començat a recollir de manera innata.

L'àgora

Àgora, del grec ἀγορά significa mercat i fou la plaça pública de les polis, les ciutats estat gregues. N'era el centre cultural, comercial i polític. Les assemblees es realitzaven al recinte, molts de nosaltres recordarem una de les més famoses, l'àgora d'Atenes. I si heu viatjat més al sud, a la meravellosa illa de Creta, on les ruïnes banyen el mediterrani, trobem algunes de les primeres.

Valldoreix, 1964

M'estreno en aquesta columna amb una gran il·lusió. Escriure a elCugatenc avui és una oportunitat que li agraeixo enormement al Jordi Pascual i a la Susanna Casta, qui m'ha brindat un nou escenari al poble i a qui m'uneix una bonica amistat. Però us preguntareu qui sóc jo, què hi faig i quina és la història que m'ha portat fins aquí.

Subscribe to Elisenda Dalmau